Glashow va compartir el premi Nobel de física del 1979 amb Abdus Salam i Steven Weinberg per demostrar que l’electromag-netisme i la força nuclear feble es poden considerar la mateixa força. Convidat per la Reial Acadèmia Europea de Doctors, va oferir una xerrada sobre serendipitat al CosmoCaixa.
Amb 84 anys, Sheldon Glashow no es mossega la llengua a l’hora de criticar col·legues i polítics. S’acarnissa especialment amb Bill Clinton i amb els defensors de la teoria de cordes, una proposta que té per objectiu explicar totes les forces físiques en el marc d’una sola teoria. Segons Glashow, aquesta teoria no ha aconseguit cap dels seus objectius ni es pot posar a prova amb cap experiment. En aparicions televisives ha arribat a dir que per una banda hi ha físics, i per l’altra hi ha qui es dedica a la teoria de cordes. En contra de premis Nobel com David Gross i Murray Gell-Mann, fins i tot ha qualificat la proposta de tumor.
¿És veritat que Sheldon Cooper, el personatge de la sèrie televisiva The Big Bang Theory , està inspirat en vostè?
Això m’han dit.
Què li sembla la sèrie?
No n’he vist ni un capítol.
No té curiositat?
Hi ha tan bona televisió, ara, i tanta, que mai m’he parat a mirar-la. Tinc moltes altres coses per mirar.
Vostè és molt conegut pel treball que li va valdre el Nobel, però també va descobrir un quark.
De fet, no el vaig descobrir, sinó que me’l vaig inventar, és a dir, vaig deduir-ne l’existència.
I el va anomenar charm (encant).
No recordo que hi hagués cap motiu concret per posar-li aquest nom. M’agradava, era bonic. Però anys després vaig descobrir que el nom quedava justificat perquè aquest quark servia per cancel·lar alguns processos que no s’observaven, però que estaven predits per la teoria. O sigui que actuava per allunyar el mal, com un amulet [ charm també es pot traduir com a amulet].
Després del descobriment del bosó de Higgs, quins reptes oberts hi ha en el camp de la física de partícules?
Em fa l’efecte que el problema més important és l’existència de nombres inexplicablement grans. Per exemple, la diferència entre la massa de les partícules més lleugeres, els neutrins, i la més pesant, el quark top, és fantàstica, de l’ordre del bilió. No tenim ni idea de per què hi ha tanta diferència. Un altre problema és que la teoria que explica les partícules és molt bonica, però no tenim ni la més remota idea de per què és com és.
¿No hi ha cap teoria que miri de respondre a aquestes preguntes?
Els meus amics que als anys 80 es dedicaven a la teoria de cordes defensaven amb contundència i amb orgull que podrien donar-hi resposta. I ara diuen que no, que l’origen d’aquests números tan enormes és, senzillament, un accident en el naixement de l’Univers. Segons expliquen, hi ha un nombre incomptable d’universos i ens ha tocat viure en el millor possible. Estic molt decebut amb aquesta teoria.
Físics com el Nobel Murray Gell-Mann no entenen la seva bel·ligerància contra la teoria de cordes. Diuen que potser algun dia es pot posar a prova.
Quan la teoria de cordes semblava molt prometedora, jo ja escrivia articles en què expressava aquesta posició. Gell-Mann ja em criticava llavors per no estar d’acord amb la majoria, però jo no tinc per què anar de bracet amb ningú. Mai m’ha agradat la teoria de cordes. Ni la supersimetria, que requereix l’existència del doble de partícules de les que coneixem. Encara no n’hem vista cap, d’aquestes partícules extra. Les virtuts de la supersimetria, com les de la teoria de cordes, han desaparegut. La realitat és que estem tan confosos ara com ho estàvem abans que apareguessin aquestes propostes.
Què s’ha de fer, doncs?
El problema és que encara no hem trobat la teoria correcta. Aquestes dues no han complert el que prometien i, per tant, crec que s’haurien d’abandonar i buscar intensament una proposta alternativa. Estic segur que n’hi ha una. Tard o d’hora començarem a entendre per què les coses són com són.
En aquest sentit, ¿cap on creu que s’avançarà en els pròxims anys en física de partícules?
El problema que tenim és que el pròxim descobriment important podria requerir molt de temps. Ara disposem de l’LHC [el Gran Col·lisionador d’Hadrons], al CERN, però malauradament no és la màquina que ens agradaria tenir. La que volíem la va aturar el president Clinton el 1994 en un dels errors més grans que va cometre. Aquella decisió va acabar amb la física d’altes energies als Estats Units. Aleshores el pes va recaure sobre Europa, que molt coratjosament i amb molta eficàcia ha construït l’LHC, que té una potència limitada per la mida del túnel on s’allotja. De fet, no és prou potent per trobar la nova física que pensem que existeix a energies més altes. Ara Europa, com la Xina, planeja construir un accelerador més gran. Potser el 2040 podem començar a fer experiments per respondre a les preguntes pendents.
¿És cert que, per a vostè, Shakespeare ha sigut tan important com Galileu?
Shakespeare i molts altres autors. Einstein, per exemple, era molt brillant, però, si no hagués existit, algú altre hauria descobert la relativitat. Tots els descobriments haurien estat fets per algú altre. En literatura, en canvi, això no és així.
Tots els descobriments?
Potser hi ha una excepció: el de les ones gravitatòries. Si no hagués sigut per l’observatori LIGO i per l’empenta de la gent que l’ha impulsat, potser hauríem abandonat la idea de detectar-les. Ens hauria semblat massa difícil.
Com valora aquest descobriment?
Obre un nou camp. Hi ha molts experiments que es faran en un futur relativament pròxim, com ara l’europeu LISA, que buscarà ones gravitatòries des de l’espai. I n’hi ha d’altres que s’estan desenvolupant a la Xina, al Japó o a l’Índia. Com que seran molt més sensibles que els detectors actuals, podrem veure molts més fenòmens i detectar esdeveniments més interessants, i no només els avorrits forats negres.
És el primer físic que conec que diu que els forats negres són avorrits.
Bé, potser no ho són tant [riu]... A més a més, gràcies a les ones gravitatòries hem descobert que els forats negres són més grans del que esperàvem. I hi ha una proposta interessant, que penso que no és correcta però que no es pot descartar del tot, segons la qual els forats negres podrien ser la matèria fosca de l’Univers.
Amb 84 anys, Sheldon Glashow no es mossega la llengua a l’hora de criticar col·legues i polítics. S’acarnissa especialment amb Bill Clinton i amb els defensors de la teoria de cordes, una proposta que té per objectiu explicar totes les forces físiques en el marc d’una sola teoria. Segons Glashow, aquesta teoria no ha aconseguit cap dels seus objectius ni es pot posar a prova amb cap experiment. En aparicions televisives ha arribat a dir que per una banda hi ha físics, i per l’altra hi ha qui es dedica a la teoria de cordes. En contra de premis Nobel com David Gross i Murray Gell-Mann, fins i tot ha qualificat la proposta de tumor.
¿És veritat que Sheldon Cooper, el personatge de la sèrie televisiva The Big Bang Theory , està inspirat en vostè?
Això m’han dit.
Què li sembla la sèrie?
No n’he vist ni un capítol.
No té curiositat?
Hi ha tan bona televisió, ara, i tanta, que mai m’he parat a mirar-la. Tinc moltes altres coses per mirar.
Vostè és molt conegut pel treball que li va valdre el Nobel, però també va descobrir un quark.
De fet, no el vaig descobrir, sinó que me’l vaig inventar, és a dir, vaig deduir-ne l’existència.
I el va anomenar charm (encant).
No recordo que hi hagués cap motiu concret per posar-li aquest nom. M’agradava, era bonic. Però anys després vaig descobrir que el nom quedava justificat perquè aquest quark servia per cancel·lar alguns processos que no s’observaven, però que estaven predits per la teoria. O sigui que actuava per allunyar el mal, com un amulet [ charm també es pot traduir com a amulet].
Després del descobriment del bosó de Higgs, quins reptes oberts hi ha en el camp de la física de partícules?
Em fa l’efecte que el problema més important és l’existència de nombres inexplicablement grans. Per exemple, la diferència entre la massa de les partícules més lleugeres, els neutrins, i la més pesant, el quark top, és fantàstica, de l’ordre del bilió. No tenim ni idea de per què hi ha tanta diferència. Un altre problema és que la teoria que explica les partícules és molt bonica, però no tenim ni la més remota idea de per què és com és.
¿No hi ha cap teoria que miri de respondre a aquestes preguntes?
Els meus amics que als anys 80 es dedicaven a la teoria de cordes defensaven amb contundència i amb orgull que podrien donar-hi resposta. I ara diuen que no, que l’origen d’aquests números tan enormes és, senzillament, un accident en el naixement de l’Univers. Segons expliquen, hi ha un nombre incomptable d’universos i ens ha tocat viure en el millor possible. Estic molt decebut amb aquesta teoria.
Físics com el Nobel Murray Gell-Mann no entenen la seva bel·ligerància contra la teoria de cordes. Diuen que potser algun dia es pot posar a prova.
Quan la teoria de cordes semblava molt prometedora, jo ja escrivia articles en què expressava aquesta posició. Gell-Mann ja em criticava llavors per no estar d’acord amb la majoria, però jo no tinc per què anar de bracet amb ningú. Mai m’ha agradat la teoria de cordes. Ni la supersimetria, que requereix l’existència del doble de partícules de les que coneixem. Encara no n’hem vista cap, d’aquestes partícules extra. Les virtuts de la supersimetria, com les de la teoria de cordes, han desaparegut. La realitat és que estem tan confosos ara com ho estàvem abans que apareguessin aquestes propostes.
Què s’ha de fer, doncs?
El problema és que encara no hem trobat la teoria correcta. Aquestes dues no han complert el que prometien i, per tant, crec que s’haurien d’abandonar i buscar intensament una proposta alternativa. Estic segur que n’hi ha una. Tard o d’hora començarem a entendre per què les coses són com són.
En aquest sentit, ¿cap on creu que s’avançarà en els pròxims anys en física de partícules?
El problema que tenim és que el pròxim descobriment important podria requerir molt de temps. Ara disposem de l’LHC [el Gran Col·lisionador d’Hadrons], al CERN, però malauradament no és la màquina que ens agradaria tenir. La que volíem la va aturar el president Clinton el 1994 en un dels errors més grans que va cometre. Aquella decisió va acabar amb la física d’altes energies als Estats Units. Aleshores el pes va recaure sobre Europa, que molt coratjosament i amb molta eficàcia ha construït l’LHC, que té una potència limitada per la mida del túnel on s’allotja. De fet, no és prou potent per trobar la nova física que pensem que existeix a energies més altes. Ara Europa, com la Xina, planeja construir un accelerador més gran. Potser el 2040 podem començar a fer experiments per respondre a les preguntes pendents.
¿És cert que, per a vostè, Shakespeare ha sigut tan important com Galileu?
Shakespeare i molts altres autors. Einstein, per exemple, era molt brillant, però, si no hagués existit, algú altre hauria descobert la relativitat. Tots els descobriments haurien estat fets per algú altre. En literatura, en canvi, això no és així.
Tots els descobriments?
Potser hi ha una excepció: el de les ones gravitatòries. Si no hagués sigut per l’observatori LIGO i per l’empenta de la gent que l’ha impulsat, potser hauríem abandonat la idea de detectar-les. Ens hauria semblat massa difícil.
Com valora aquest descobriment?
Obre un nou camp. Hi ha molts experiments que es faran en un futur relativament pròxim, com ara l’europeu LISA, que buscarà ones gravitatòries des de l’espai. I n’hi ha d’altres que s’estan desenvolupant a la Xina, al Japó o a l’Índia. Com que seran molt més sensibles que els detectors actuals, podrem veure molts més fenòmens i detectar esdeveniments més interessants, i no només els avorrits forats negres.
És el primer físic que conec que diu que els forats negres són avorrits.
Bé, potser no ho són tant [riu]... A més a més, gràcies a les ones gravitatòries hem descobert que els forats negres són més grans del que esperàvem. I hi ha una proposta interessant, que penso que no és correcta però que no es pot descartar del tot, segons la qual els forats negres podrien ser la matèria fosca de l’Univers.
A quins forats negres es refereix?
Als que tenen una massa de cent sols.
Però d’aquesta mida encara no se n’ha detectat cap.
Encara no, però n’hem trobat de 30 masses solars, i no ens ho pensàvem.
A banda dels que hi ha en la física de partícules, quins altres reptes científics creu que mereixen atenció?
El més important que tenim és el finançament. La ciència ja no és barata. Quan xavals com Heisenberg i els seus amics estaven inventant la mecànica quàntica només necessitaven llapis i paper. Però ara es necessiten superordinadors, acceleradors de partícules, etc. La recerca s’ha de finançar i la gent ha d’estar disposada que sigui així. Perquè tota la ciència està insuficientment finançada, i és un problema, sobretot en llocs com Espanya. No hi ha hagut un premi Nobel de ciències espanyol en els últims 50 anys. En gran part, aquesta situació es deu a com Franco va fer retrocedir la recerca durant molt temps. Avui, en canvi, Espanya és un membre orgullós del CERN des de fa molts anys, i hi ha gent molt bona, però l’un és a França, l’altre als EUA...
El nomenament recent de Pedro Duque com a ministre de Ciència ha despertat esperances en alguns sectors.
El conec. He coincidit amb ell diverses vegades. També he tingut l’oportunitat de parlar amb el rei, que diu les coses que s’han de dir sobre ciència però que en realitat no té cap poder sobre el tema. En aquest sentit, l’exemple dels Estats Units és molt clar: hem tingut bons ministres de Ciència, com Steven Chu [premi Nobel de física 1997], amb Barack Obama de president, però no va poder aconseguir gran cosa.
Ha fet una conferència sobre la serendipitat en ciència. Per què la troba tan important?
Després de veure com es van fent descobriments accidentalment un rere l’altre, comences a pensar que potser no s’haurien de planificar amb tant de detall els experiments ni encaixonar-se tant en el que s’està fent. S’haurien de mantenir els ulls ben oberts a tot el que passa al voltant. Hi havia un general romà, Terenci, que deia que has de treure profit de tot allò que passa per sorpresa. Ell es referia a les campanyes militars, però em sembla una frase molt sàvia que es pot aplicar en altres àmbits. Els generals romans eren més llestos del que se sol pensar.
A banda dels exemples del descobriment de la penicil·lina, dels raigs X o de la radioactivitat, ¿hi ha algun exemple recent de serendipitat?
M’agrada pensar que el descobriment de la fusió d’estrelles de neutrons de fa uns mesos no era completament esperat, perquè les estrelles de neutrons no eren un dels objectius principals de l’experiment. Potser es tenien en compte com a possibilitat, però vam tenir la sort que passés.
Ara hi ha un projecte europeu finançat amb 1,4 milions d’euros amb l’objectiu d’estudiar el paper de la serendipitat en la ciència.
Són molts diners, però penso que podrien ser útils si s’aconseguís que els governs, les indústries i altres institucions que fomenten la recerca científica entenguessin que la investigació directa és interessant, però que s’ha de tenir sempre la ment oberta. De vegades passen coses sorprenents, els experiments no donen els resultats esperats sinó uns altres, que també poden ser interessants, fins i tot més que els previstos.
Els científics necessiten més llibertat, doncs? ¿Hi ha massa burocràcia i massa necessitat de justificar cada pas que es fa durant la recerca?
Penso que hauríem d’aprendre d’experiències com la del descobriment de la radiació del fons còsmic de microones dels anys 60. Aquella gent només intentava que la seva antena de telecomunicacions funcionés correctament, però hi havia un soroll que no podien eliminar. Van descartar la contaminació electromagnètica de la ciutat de Nova York, la dels excrements de coloms i la de totes les fonts de senyals de què van ser capaços. Però el soroll seguia allà, en contra del que s’esperaven. I al final va resultar que aquell soroll era una evidència del Big Bang. Va ser un descobriment sensacional!
