Quico Sabaté, maquis fins a la fi

L'anarquista Francesc Sabaté Llopart, àlies 'el Quico', màxim exponent de la guerrilla maquis a Catalunya, neix a l'Hospitalet de Llobregat. La seva lluita contra Franco li va valer el qualificatiu de 'Enemic Públic número u de el règim'

1956 és l'últim any en què el maquis va realitzar accions d'envergadura a Barcelona, ​​totes protagonitzades pel grup de Francisco Sabaté Llopart, el Quico. El guerriller anarquista, nascut a l'Hospitalet de Llobregat, el 30 de març de 1915, s'havia passat des del final de la Segona Guerra Mundial lluitant contra el règim franquista. A cavall entre França -on vivia a Mas Casenove, al terme de Costoja, a menys d'un quilòmetre de la ratlla fronterera- i Barcelona, ​​principal escenari de les seves accions. La seva presència a la Ciutat Comtal va ser intermitent, a causa que en 1949 i 1957 va ser detingut per la gendarmeria francesa després de fugir de Barcelona per la pressió policial. Acusat de possessió d'armes va tenir condemnes curtes i llargues confinaments en ciutats allunyades dels Pirineus. Després de complir les penes o escapar de l'exili tornava a l'acció, cada vegada més sol, més aïllat, sense suport de les organitzacions llibertàries a l'exili. Aferrat a una lluita desesperada, a un fatalisme personal entremesclat amb la set de venjança per la mort de dos dels seus germans a mans de la policia i la justícia de la dictadura.

La seva última etapa de presència a Barcelona va ser el bienni 1955-1956. Lluny quedaven les seves primeres i reeixides incursions entre 1945 i 1949, quan l'activitat dels diferents grups de l'maquis català es va convertir en un important problema per al règim franquista, assetjat també des de l'esfera internacional. 1949 va ser un any decisiu. El 26 de gener el grup de Sabaté va atracar el Banc Hispano Colonial de l'Hospitalet de Llobregat; el 26 de febrer van donar mort, a la porta de cinema Condal, a l'inspector Oswaldo Blanco, que els va sorprendre durant una cita. Pocs dies després, el 2 de març, al costat del seu germà Josep i el grup de Los Maños van atemptar contra el cotxe oficial de l'comissari en cap de la Brigada Social, Eduardo Quintela al carrer Marina, entre Mallorca i Provença, però el comissari no viatjava aquell dia en el vehicle. El ocupaven el secretari d'el cap de el Front de Joventuts, Manuel Piñol i el delegat d'Esports de la mateixa organització, José Tella, qui va resultar ferit. El xofer i Piñol van morir.


El 15 de maig van col·locar sengles bombes als consolats de Perú (Muntaner 273) i el Brasil (Rambla de Catalunya 88), mentre el grup de Facerías ho feia en el consolat de Bolívia (Girona 148). Els tres països havien votat a favor de el reconeixement de l'Espanya per l'ONU. Al juny, Sabaté va tornar a França, on va ser detingut i empresonat un any. Allà, a la presó, va saber de l'aniquilació de la resistència llibertària a Barcelona entre l'estiu d'aquell any i principis de 1950. Van ser detinguts desenes de quadres de el moviment llibertari i eliminats molts integrants de l'maquis, tant en enfrontaments amb la policia com afusellats al Camp de la Bota. Entre ells, els seus dos germans, Josep, el gran, abatut per la policia el 17 d'octubre de 1949, i Manuel, el petit, afusellat el 24 de febrer de 1950 després un Consell de Guerra. 

Quico Sabaté va tornar a Barcelona l'abril de 1955, després d'estar cinc anys a França. Acompanyat d'altres quatre companys als quals havia convençut seguir la lluita, es van dedicar a editar i distribuir el diari El combat -tres nombres fins octubre-, ja atracar bancs (ells en deien expropiacions), com el de el 6 de maig a la oficina de Banc de Biscaia al carrer Mallorca, on van obtenir més de mig milió de pessetes. El 29 de setembre va realitzar una de les seves accions més espectaculars. Amb motiu de la visita del general Franco a Barcelona, va buscar un taxi amb obertura en el sostre, va aconseguir enganyar el taxista amb l'excusa que es tractava de propaganda franquista i gràcies a una mena de bazuca artesanal, fabricat pel mateix, va inundar de octavetes al centre de la ciutat. Els taxis van ser el sistema de transport que feia servir Sabaté en moltes de les seves accions, fins i tot en alguns atracaments, deixant a algun dels seus camarades al costat de l'taxista, amb el vehicle en marxa, davant de la porta de l'propi banc. El 21 de març de 1956, Quico i un altre company van ser reconeguts per l'inspector José Félix Gómez, que els va seguir fins a Montjuïc, però Sabaté, amb el seu temeritat característica li va fer front i li va disparar. La mort del veterà policia va tornar la foto de Quico a les pàgines dels diaris. La policia va identificar erròniament a l'acompanyant de Sabaté amb Josép Luis Facerías, un altre dels històrics capitostos de l'maquis urbà a la Barcelona dels anys 40 i 50. Aquell any Facerías estava a Itàlia, quan va tornar clandestinament a Catalunya el 17 d'agost de 1957 acompanyat d'un anarquista murcià i un altre italià, amb la finalitat de matar un traïdor, però va ser abatut per la policia en una emboscada, després de la delació d'un dels seus companys detingut, a la cruïlla entre el passeig Verdum i el carrer Pi i Molist a Nou Barris. Després de la mort de l'inspector, Sabaté va haver de escapolir al seu refugi francès. Va tornar de nou al novembre amb dos nous companys per a realitzar l'última de les seves impactants accions. El 22 de desembre, aprofitant que es pagava l'extra de Nadal, van realitzar un atracament a l'empresa "Cubiertas y Tejados" del carrer Lincoln. Sabaté, amb el seu tremp i audàcia característica, sense importar-li el considerable nombre de persones que es trobaven a les dependències, va arribar al costat de l'caixer i es va fer amb gairebé un milió de pessetes de botí. En els dies posteriors, la policia va estrènyer el setge, va aconseguir detenir un dels seus companys i Sabaté va haver de romandre amagat en un pis durant més d'un mes. Finalment, el 19 de febrer de 1957 va arribar al seu Mas Casenova. Allà seria de nou detingut pels gendarmes. El van condemnar a vuit mesos de presó i cinc de confinament a Dijon.
No els va complir, el 17 de desembre de 1959 va entrar per última vegada en territori català. Irreductible, temerari, però també inconscient i incapaç d'analitzar el canvi de la societat espanyola. Acompanyat de quatre joves companys, a el més petit li doblava l'edat, als quals va arrossegar a una empresa condemnada al fracàs. Sense xarxes de suport fiables, ni cobertura orgànica, la col·laboració de la gendarmeria francesa i la Guàrdia Civil va fer la resta. Detectats el dia 3 de gener al Mas Clarà, prop de Girona, només Sabater va aconseguir escapar de cerca després de matar el tinent Francisco Fuentes. Els seus quatre companys van ser abatuts sense pietat. Ferit lleument a la cuixa, la natja i el coll, perseguit per desenes de guàrdies civils, va protagonitzar una llegendària fugida en un últim intent d'arribar a Barcelona. Va franquejar el riu Ter, es va apoderar de l'control de dos trens amenaçant els maquinistes i va intentar infructuosament trobar ajuda mèdica a Sant Celoni. Localitzat per dos membres de l'sometent i un policia local, Quico Sabaté va ser abatut pel sometent Abel Rocha després d'un breu tiroteig. Era el 5 de gener de 1960. Moria l'enemic públic número u, naixia el mite.

El cadàver de Quico Sabaté després de ser abatut a Sant Celoni