 |
| Fotograma de la cinta ‘Narrar el mal’ dirigida por Andrzej Wajda |
Però el cap de la policia secreta soviètica, Lavrenti Beria, en una carta classificada com ultrasecreta escrita el 5 de març de 1940, va recomanar la seva execució qualificant-los de 'permanents i incorregibles enemics del poder soviètic'. S'hi s'ordena a la NKVD (la policia d'Estat soviètica, precursora del KGB) 'jutjar' als detinguts en tribunals especials, sense comptar amb la seva compareixença i sense acta d'acusació, mitjançant la mera producció de certificats de culpabilitat i que ' se'ls apliqui el càstig suprem: la pena de mort per afusellament '. La signatura, estampada amb un llapis blau de Iosif Stalin, líder suprem de la URSS, al costat de la paraula 'za', que significa 'a favor', rubrica l'ordre. Les signatures d'altres tres membres del politburó l'acompanyen.
 |
| Fossa comuna on s'han trobat les víctimes de Katyn. Al voltant de 4500 cadàvers d'oficials polonesos afusellats entre 1940 a 1941 pels soviètics i els alemanys al bosc de Katyn (URSS) el 1943. |
Així durant la primavera d'aquest any, el bosc de Katyn, territori pertanyent llavors a la Unió Soviètica, es converteix en l'escenari de la cruenta massacre decidida per les màximes jerarquies: uns 22.000 membres de l'elit polonesa, inclosos polítics, oficials de l'exèrcit , i fins i tot artistes i intel·lectuals, són afusellats metòdicament, un a un, amb un tret al clatell. Després de rebre el tret de gràcia, són enterrats en fosses comunes. Només 448 dels detinguts es van salvar de l'extermini, van ser amnistiats i es van integrar en un cos de l'exèrcit polonès que lluitava costat de l'Exèrcit Roig al comandament del general Anders.
El 22 de juny de 1941, Hitler envaeix la Unió Soviètica. Stalin assisteix atordit a l'avanç dels exèrcits hitlerians que creuen la 'línia vermella' de la frontera soviètica fent cas omís del pacte de no agressió signat amb el III Reich. La guerra entre les dues potències es converteix en la prioritat i el tràgic genocidi dels polonesos passa a l'oblit.
Dos anys després, al mes d'abril de 1943, l'abominable crim soviètic surt a la llum. Uns conductors polonesos que acompanyaven a una unitat alemanya són els primers a descobrir les gegantines tombes. Uns camperols russos havien les havien trobat en un terreny cobert de pins situat a uns 400 quilòmetres a l'oest de Moscou, a 20 quilòmetres a l'oest de la ciutat de Smolensk, prop de la carretera a Vitebsk. Segons els seus testimonis, el lloc servia a la NKVD com a punt d'execucions. Havia estat acotat amb filats i es trobava vigilat per sentinelles. Després d'una intensiva recerca es van trobar els cadàvers.
Goebbels, el ministre de propaganda nazi, converteix el descobriment en una arma publicitària. El seu argument es clar, els crims soviètics li permeten neutralitzar els primers indicis de les abominacions comeses donin els camps d'extermini nazis.
La reacció soviètica és tan ràpida com presumible, perquè reconèixer el genocidi perpetrat a Katyn hagués significat col·laborar amb el nazisme. De manera que va ser relegat a l'oblit durant dècades. Per la seva banda els aliats Roosevelt, Churchill van donar suport per raons òbvies el negacionisme soviètic del magnicidi.
La Unió Soviètica mai va reconèixer oficialment la seva culpabilitat. Des de la fi de la II Guerra Mundial, amb Polònia adoptant un règim comunista recolzat pel Kremlin, que continuava culpant del genocidi a la Gestapo nazi, la veritat continuava oculta.
La població polonesa va quedar profundament marcada pels fets: així encara en la dècada dels 50 es considerava agosarat a tot aquell que s'atrevís a fer gala de la seva intel·lectualitat.
La situació només va canviar el 1988, quan finalment Moscou es va veure obligat a admetre el genocidi sota l'influx de la perestroika. La reconciliació començava a entreveure. El politburó soviètic va aprovar la publicació dels documents relatius al tràgic succés i a l'octubre de 1990 el president Mikhaïl Gorbatxov se'ls va lliurar al seu homònim polonès, Wojciech Jaruzelski, després de reconèixer la responsabilitat del govern soviètic en la massacre. Al desembre de 1991 Gorbatxov lliurament personalment a Boris Ieltsin, el seu successor, la carpeta que conté la carta de Beria a Stalin.
 |
| Katyn, Rússia - 1943 Cossos dels oficials polonesos en fosses comunes |
El món assisteix commocionat la verificació i constatació d'un dels magnicidis més dramàtics de la història contemporània i el poble polonès pugna per treure a la llum la seva veritat. El 1992 es lliura la documentació al Tribunal Suprem de la Federació Russa, perquè la s'adjuntara al procés contra el PCUS com a organització militar, així com a Lech Walesa, president de Polònia. Gorbachev, ja expresident nega haver amagat els documents sobre la matança i és processat per dir que la causa contra el PCUS és un "procés de merda".
El 1993 Ieltsin, agenollat a Varsòvia, es disculpa davant del poble polonès i dos anys després promou l'erecció de monuments en memòria de les víctimes. Però a Polònia encara li quedava molt camí per endavant per a la reparació dels fets. Així en el 2005 Varsòvia va haver de patir un greu revés quan la Fiscalia militar russa va concloure que la matança no va ser un acte de genocidi sinó un crim militar ja prescrit. Una pel·lícula dirigida pel llorejat cineasta polonès Andrezj Wajda porta a la gran pantalla el 2007 la seva visió dels esdeveniments. El cineasta sabia bé de què parlava: el seu pare, el capità Jakub Wajda, engrossia la llista dels cadàvers de Katyn.
El mes d'abril de 2010, Rússia fa un pas determinant en penjar a Internet els arxius del cas. Els documents ja no eren secrets però la seva difusió constituïa un gest deferencial cap a Polònia.
La reconciliació russo-polonesa semblava propera quan una altra tragèdia va caure sobre Polònia. Com si d'una maledicció es tractés, el president Lech Kaczynski i la seva dona Maria, van morir al costat de desenes de polítics en un accident aeri quan es disposaven a participar en el 70è aniversari dels fets de Katyn. Encara que el dubte va planar sobre l'autoria dels fets, res va ser demostrat.
A dia d'avui el desenllaç de la major catàstrofe soferta per Polònia al segle XX sembla no tenir fi: les últimes accions empreses pels parents de les víctimes van tenir lloc fa un any, el 16 d'abril de 2012, quan van acudir al Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg per exigir a Rússia que reconegués la seva responsabilitat jurídica i atorgués la qualificació de genocidi al que ha passat. Però aquest tribunal es va limitar a reconèixer els fets com un crim de guerra i a condemnar a Rússia per no cooperar amb ells, i va concloure admetent la seva incapacitat per jutjar aquest país sense investigar més l'assumpte.
El poble polonès, lluny de resignar-se, continua clamant justícia.
