La Vall de Tavascan 

A l’extrem nord occidental del Pirineu de Lleida, just a l’epicentre del Parc Natural de L’Alt Pirineu, la vall de Tavascan és un indret d’alta muntanya de gran interès paisatgístic i cultural. Ofereix una inigualable oferta turística, així com tota mena de serveis adreçats a donar a conèixer els atractius d’aquesta extensa àrea natural.

Més de 50 llacs i estanys

Ja per sobre dels 2.000m hi trobem nombrosos llacs i estanys repartits per tota la capçalera de Tavascan. El llac de Certescan amb una profunditat de 100 metres és el llac mes gran de tot el Pirineu. Però tampoc desmereixen interès el Naorte, el Mariola, els estanys de Romedo o els estanys de la Gallina. Espais de bellesa inigualable i de visita obligada per al nouvingut.

Boscos, prats i pastures 
A les cotes més baixes hi trobem boscos caducifolis, amb roure martinenc, freixe o avellaner, sempre altrenats amb prats de pastura i matollars dominats pel boix o boscos secundaris de pi roig.
Amb l’alçada, des dels 1.700 m fins més amunt dels 2.000 m, entrem al domini del pi negre, mentre que, als vessants obacs i fins als 1.800m hi creixen importants boscos d’avet. En l’estrat arbustiu s’hi troben espècies com el neret, el nabiu o el ginebró.
En els prats alpins, passats ja els 2.000m, pràcticament no hi créixen arbres, i és on s’hi troben algunes espècies de la flora alpina com la genciana.

Les cavernes
- Tavascan, situada a 1100 m. d'altitud, d'una alçaria equivalent a 11 plantes i que alberga les centrals de Tavascan Superior i Tavascan Inferior amb un eix vertical de màquines de 25 m.
- Montamara, situada a 1350 m. d'altitud, d'una alçaria equivalent a 21 plantes i on s'hi troba la central de Montamara amb un eix vertical de màquines de 54 m.
​

Els embassaments/estanys
- Graus (cota 1350), un dels grans dipòsits d'alimentació.
- Romedo de Baix ( cota 2000), l'altre gran dipòsit d'alimentació.
- Certescans (cota 2250), que amb els seus 18 milions de m/cúbics és la reserva del conjunt.
- Tavascan (cota 1100), receptacle final de totes les aigües, tant les utilitzades per les centrals com les superficials dels rius afectats, i que com a extensió del complex és punt d'inici del canal subterrani que va fins la central de Llavorsí, situada a 20 km.
- La Farga (cota 1370), presa de captació d'aigua al riu de la Vall Ferrera.
- Montalto (cota 1360), presa de captació d'aigua al riu de Bohavi.
​Una xarxa subterrània d'uns 75 km. de túnels, canonades, canals i galeries de servei entre els que cal destacar:
- Canal de Romedo, de 8.774 m. de longitud que va des de l'estany de Romedo de Baix fins a la vertical de Tavascan (Pic de Guerón), amb un cabal de 16 m. cúbics/segon.
- Canal de Montalto, de 7.710 m. de longitud que va des de la presa del mateix nom fins l'embassament de Graus, amb un cabal de 7 m. cúbics/segon.
- Canal de la Vall Ferrera, de 5.540 m. de longitud que va des de la presa de La Farga (Vall Ferrera) fins la presa de Montalto (Vall de Bohavi), amb un cabal de 5,2 m cúbics/segon.

L'estudi i planificació del projecte s'inicien els anys 50, una època de postguerra en que la xarxa viaria, especialment a les comarques de muntanya com el Pallars Sobirà, era molt precària, i per tant el primer que els tècnics van haver de fer, fou millorar les carreteres i ampliar ponts, per tal de facilitar l'intens tràfic d'homes, màquines i material, que presumiblement es produiria durant la realització d'una obra d'enginyeria tant important.

Les obres del complex hidràulic es pot considerar que van començar el 1958 amb la ampliació/reconstrucció del pont sobre La Noguera Pallaresa , a Llavorsí, i van continuar ininterrompudament fins el 1974, amb la inauguració de Montamara. La posada en marxa de Tavascan va ser el 1971.
​El factor humà
En la seva construcció hi van treballar uns 10.000 obrers, amb una punta màxima de 2.677 treballadors l'any 1965, i una mitjana anual de 1512 en el període 1958-1975, que vivien en barracons a la muntanya durant tota la setmana i que el diumenge baixaven a Tavascan a fer una mica de festa. Es pot imaginar fàcilment l'impacte que tanta gent provocava en un poble tant petit, on fins i tot s'hi va instal·lar un destacament de la guàrdia civil de forma permanent.
Durant prop de 20 anys aquests obrers van estar foradant les muntanyes, fent-hi kilòmetres de túnels i galeries, utilitzant 2.000.000 de kg d'explosius, en condicions de vida i de treball que devien de ser molt dures, sobre tot a l'hivern, per la climatologia tant adversa de la zona.
​Les "ventanas"
El procés de construcció de la xarxa subterrània s'iniciva amb la perforació de galeries de servei anomenades “ventanas”, perpendiculars al traçat del túnel, que facilitaven per mitjà de vies, vagonetes i formigoneres rodants, tant l'extracció de materials, com el revestiment del mateix túnel. Aquest sistema permetia treballar alhora des dels dos extrems del tram comprès entre dues “ventanas”.Totes les galeries estaven dotades de bombes d'extracció d'aigua,tubs de ventilació forçada i circuits elèctrics.
Al costat de cada “ventana” s'hi organitzava un campament, on hi havia barracons destinats a cantina-menjador, dormitoris dels peons, magatzem de material, equips compressors, estació de formigó amb les seves sitges de ciment, polvorí sota vigilància i es completava amb pedreres i grups de trituració d'àrids i sorres.
​El funicular de Guerón
Una de les peces claus, dins la infraestructura que es va haver de muntar, fou l'impressionant funicular, que des del peu del camí del Pla de Boavi (1100m), pujava fins als barracons de Guerón (1970m.), en un recorregut de 1534 metres , permeten un constant tràfic d'obrers, material i maquinària. Els elements bàsics del funicular eren per una banda el cable de 30 mm de diàmetre, amb un pes de 3,26 kg/m, i una resistència total de 56.000 kg , i per l'altra la vagoneta de 2.000 kg de pes i una càrrega màxima de 10.000 kg. Actualment es troba fora de servei i les seves restes encara es poden observar des del mateix camí del Pla de Bohavi.

El funcionament està totalment automatitzat i teledirigit des de la central de comandament de Fecsa/Endesa a Lleida, des d'on s'obren i tanquen les vàlvules i comportes, per regular l'aigua que farà moure les corresponents turbines. A les centrals no hi ha cap operari de forma permanent.

Les tres centrals del complex, permeten disposar de diferents variants de producció, que s'utilitzen en funció de l'energia que es vol obtenir, i de l'aigua disponible en cada embassament.
Hi ha un únic transformador que passa la tensió de generació de 11.000 a 220.000 volts.
Les característiques més significatives de cada central i la procedència de l'aigua que les alimenta son les següents:
Tavascan Superior, disposa de dues turbines Pelton (molt apropiades en el cas de molta pressió i poc cabal), i funciona amb l'aigua (14m. cúbics/s) que li arriba del llac/embassament de Romedo de Baix situat a 2006 m ., portada pel canal de Romedo fins a prop de la vertical de la central a 1980 m .. Des d'aquest punt per mitjà d'una canonada de 1400 m de longitud, s'inicia el salt fins a la Caverna de Tavascan a 1100 m . d'altitud. És un salt de gairebé 900 m que fa que l'aigua que arriba a cadascuna de les dues turbines (7m. cúbics/s), tingui una pressió de 85 kg/cm. Després de ser utilitzada l'aigua va pel canal de desguàs fins l'embassament de Tavascan.
Tavascan inferior, funciona amb aigua (14m. cúbics/s) provinent del embassament de Graus situat a 1352 m . d'altitud, que per mitjà d'una canonada de 800 m de longitud i un salt de 246 m , la fa arribar amb una pressió de 25 kg/cm a una turbina Francis situada també a la Caverna de Tavascan, i posteriorment va a parar al mateix canal de desguàs.

Montamara (producció), funciona de forma alternativa amb Tavascan superior, utilitzant l'aigua que ve de Romedo inferior i en aquest cas les dues turbines Pelton receptores (8m. cúbics/s a cadascuna) es troben a una altitud de 1360 m . El salt és de 630 m i la pressió de 75 kg/cm. Una vegada utilitzada, l'aigua va al corresponent canal de desguàs i posteriorment al embassament de Graus.
Montamara (bombeig), es una central reversible i durant la nit, fent servir els excedents energètics del sistema general (nuclears, tèrmiques etc.), bombeja aigua provinent de Graus (portada pel mateix canal que connecta l'embassament i la central) fins a Romedo inferior per tal de recuperar els nivells d'embassament. Per a dur a terme el procés, cada màquina (turbina i alternador) és acoblada per la part inferior a una gran bomba centrífuga, que bombeja 6,5m/s, des de la cota 1360 fins a la cota 2010. L'impuls inicial per desallotjar l'aigua existent a les canonades requereix una pressió de 100 kg/cm., obtinguda fent treballar les bombes amb les vàlvules de pas tancades.

Impacte sobre la Vall

•  La regulació de cabals dels rius, que permet minimitzar les conseqüències de les riuades.
•  La millora de les carreteres.
•  La arribada de serveis com l'electricitat, el telèfon etc.
•  La reactivació de la activitat econòmica amb aparició d'hotels, restaurants, campings etc.
•  El desenvolupament d'activitats esportives d'aigua, com el rafting, ja que per conveni s'assegura una aportació de cabal a hores convingudes