 |
| Andreu Nin |
De fa mesos, el partit stalinista d’Espanya denunciava mecànicament, cada dia, en totes les seves publicacions de gran tirada, sense la més mínima preocupació de versemblança, que el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), format per comunistes antitotalitaris, era un partit “d’agents de Hitler-Franco-Mussolini”.
El passat mes de maig queia el govern Largo Caballero -quan s’anava a desplegar una gran ofensiva al sud de Madrid, per tal de distreure el setge de Bilbao-, derrocat pels stalinistes que exigien que el POUM fos declarat il·legal i que fossin executats els seus líders: Andreu Nin, Gorkin, Andrade, detinguts i conduïts, no se sap per qui, a un lloc ignorat. El diari del partit, La Batalla, prohibit. El ministre de Justícia del govern Negrin, en rebre una delegació estrangera formada per Fenner Brockway (Independent Labour Party), Robert Louzon i Wolf (Comité pour la révolution espagnole, París), reconeixia que eren falsos els documents publicats per l’agència España per justificar contra els del POUM una acusació d’espionatge; reconeixia que eren socialistes, es comprometia a garantir les seves vides i es comprometia a treure’ls de les presons clandestines del partit stalinista a Madrid, i oferir-los a València totes les garanties de la justícia ordinària.
Varen passar encara quinze dies. Una horrible, una horrorosa notícia es va filtrar a través de les consignes del silenci, les ansietats, les esperances que s’entestaven en preservar: Andreu Nin ha estat assassinat. L’escàndol va esclatar a Barcelona el 21 de juliol, quan Frederica Montseny va exigir un desmentit al govern, desmentit que no va arribar mai.
Nin va ser assassinat en una presó, a Madrid; una presó privada del partit stalinista, és a dir, per la GPU. Passen uns dies. El ministre de Justícia, el senyor Irujo, declara a camarades de la CNT “que no té possibilitats de trobar Nin...” Està clar.
Però de totes maneres hi ha culpables. No n’hi ha prou amb fer dimitir el coronel Ortega, cap de la Seguretat. Hi ha carcellers que han matat o han deixat matar un important militant empresonat. Hi ha el partit que ha fet això. [...] Nin, encara jove, orador seriós, ànima intrèpida, havia passat per la CNT, la Internacional Comunista, el trotskisme, abans d’esdevenir líder d’un gran partit de l’extrema esquerra i conseller de Justícia en el primer govern Companys.
Va crear els tribunals populars. Havia viscut deu anys a Moscou, a l’exili, i col·laborava com a secretari de la Internacional amb els sindicats rojos, amb el Comitè Central Bolxevic. El seu coneixement profund del rus i dels afers soviètics resultava particularment odiós per als agents secrets de Stalin. Era per aquest motiu el cap més amenaçat: el més alt també, que no tardarien a capturar.
