Rare Beatles album once owned by John Lennon to be auctioned

The rare album cover of Yesterday And Today by The Beatles

A Beatles album once owned by John Lennon - and believed to be one of the rarest in the band's history - is up for auction.

The so-called "butcher" cover of Yesterday And Today caused controversy when it was released in the US back in 1966.

Ringo Starr, Paul McCartney, John Lennon, George Harrison posed, group shot - at the 'A Hard Day's Night' premier

It shows the Fab Four smiling, dressed in white coats and covered in pieces of raw meat and decapitated baby dolls.

The cover, believed to be The Beatles' protest against the Vietnam War, was subsequently withdrawn and replaced with more public-friendly artwork.

English singer, songwriter, and peace activist John Lennon (1940 - 1980) of the Beatles, UK, 28th May 1964

It is estimated that Lennon's personal copy of the record will sell for £136,000 when it goes under the hammer at Julien's Auctions annual event - Music Icons: The Beatles In Liverpool.

Lennon kept the record on the wall of his apartment in New York and later gave it to Beatles fan Dave Morrell, with the star writing: "To Dave, from John Lennon, Dec 7th 1971."

John Lennon sketched a man holding a shovel with his dog

He also scrawled a sketch on the back, showing a man holding a shovel with his dog in front of a setting sun.

Mr Morrell later obtained autographs from Ringo Starr and Paul McCartney, and the record is believed to be the only original that bears three Beatles signatures.

Gary Hein, a Beatles expert, said: "There is no Beatles album in the world that compares with this one in terms of both rarity and value.

The Beatles pop group, left to right, Paul McCartney, John Lennon, Ringo Starr and George Harrison

"This important world-class pop culture piece would add significantly to any Beatles collector, art, pop culture or record collector's collection."

Other items being auctioned include a guitar strap from a 1956 Les Paul Junior guitar that was owned and signed by Lennon - and used at the One to One Sessions at Butterfly Studios in New York. That has a guide price of between £15,000 and £23,000.

Lennon's detention record from his teachers at what was then known as Quarry Bank High School has an estimate of between £2,200 and £3,800.

A baseball signed by The Beatles during their final US concert in August 1966 has an estimate of between £60,000 and £75,000.

A baseball signed by The Beatles and given to Mike Murphy

Darren Julien, president and chief executive of Julien's Auctions said: "Julien's Auctions is honoured to have been a part of Beatlemania history with our record-breaking sales of some of the Fab Four's most important and newly discovered memorabilia to come to auction."

"Each year we look forward to setting the bar even higher by putting together another spectacular auction event that celebrates the brilliance and artistry of rock and roll's greatest and most iconic band."

The auction will take place online and live at The Beatles Story Museum in Liverpool on the 9 May. 

Els fets del Palau de la Musica

                         Presó i tortura per a Jordi Pujol

L’any 1960, després de l’èxit de la «Campanya Galinsoga», que va aconseguir la destitució del director de La Vanguardia Española —que havia dit: «Todos los catalanes son una mierda»—, les iniciatives subversives per part dels grups clandestins anaven in crescendo.

El règim franquista va dur a terme l’«Operación Cataluña», amb la intenció de contraprogramar la insatisfacció catalana. Les autoritats barcelonines, amb el pretext del cinquantenari de la mort de Joan Maragall, havien previst un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música. Per fer-lo més solemne, hi havien d’assistir els quatre ministres que acompanyaven Franco, el Caudillo. I Jordi Pujol havia fet, en aquell temps, un full clandestí que deia «Us presentem el general Franco…», on manifestava que era un dictador.

L’estira i arronsa entre els organitzadors i les autoritats sobre les cançons del programa va fer que se suprimís, a darrera hora, El cant de la senyera, que era precisament l’himne de l’Orfeó Català, amb lletra de Joan Maragall. A aquests extrems arribava la rancúnia del règim davant qualsevol mostra de catalanitat!

L’himne d’Els segadors era una cançó prohibida; avui sembla impossible, però ho era. Quan cantàvem patriòticament, el substituíem per altres cançons catalanes, tolerades i menys significatives: La Santa Espina (sardana), El cant del poble… i també El cant de la senyera.

Compartint l’impuls que ens donava Jordi Pujol amb els seus fulls clandestins, els nois i les noies de l’Acadèmia de Llengua Catalana, que ens arreceràvem a les Congregacions Marianes per exercir la nostra catalanitat, atès que els moviments religiosos tenien una certa salvaguarda, vam tenir clar que calia mostrar el nostre rebuig al menyspreu i l’arbitrarietat d’unes autoritats que s’entestaven a humiliar-nos com a catalans menystenint el nostre poble, denigrant Catalunya i obligant-nos a abaixar el cap.

Vam passar una consigna als grups clandestins que participaven en les accions subversives a favor de Catalunya, entre els quals Unió Democràtica i el Front Nacional. Calia anar al Palau de la Música i demostrar que no volíem callar, que volíem cantar! Cantar la cançó prohibida: El cant de la senyera. Vam ser unes dues-centes persones.

Amb nervis, vam anar omplint el galliner del Palau. En ocupar els seients, ja vam poder comprovar que els senyors de la gavardina —policies secretes— s’havien distribuït estratègicament i impossibilitaven que forméssim un grup compacte. Va córrer la veu que hi havia alguns detinguts entre els que repartien la lletra de la cançó. Més nervis! Però tothom amatent. El concert seguia… i seguia… i arribava a la fi: la gent aplaudia i seguia aplaudint com si reclamés un bis. Un bis amb El cant de la senyera… però res. En Pep Espar s’hi llança: «Per damunt dels nostres cants…» i nosaltres seguim, a l’una, aquí i allà: «… aixequem una senyera… que ens farà més triomfants!».

Luis de Galinsoga

Al galliner del Palau s’organitza el sarau, els policies secretes de la gavardina es descaren i nosaltres també. Crits i aldarull. En Pep Espar, que amb la seva còrpora era difícil de camuflar, dóna un cop de puny per alliberar-se, jo em penjo del seu braç, just a l’escala del galliner, i ens escapolim com una parella. La batalla campal amb els policies es va saldar amb vint-i-vuit detinguts. La nostra acció havia estat un èxit, però el preu que en pagaríem seria molt costós, dur i greu.

Hi va haver apallissades brutals a la dramàticament famosa Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana, on el comissari Creix torturava fins a fer perdre el coneixement als detinguts per aconseguir arribar als responsables directes del paper clandestí sobre Franco: en Jordi Pujol i l’impressor Francesc Pizón. Després van venir les campanyes per pagar les multes, el judici militar i les protestes per l’empresonament, amb pintades a les carreteres i altres mobilitzacions. Va ser una de les primeres accions clandestines més polítiques i més públiques d’aquells anys foscos.

L' orquestra del Titanic

La música com a bàlsam davant la catàstrofe

L' orquestra del Titanic com a símbol de noblesa i heroisme és una icona a l'altura de la resistència numantina . Molts són els artistes que s'han apoderat de la llegenda d'aquells músics que van seguir tocant fins que les aigües es van empassar el vaixell. El cinema, el teatre i la literatura s'han inspirat en aquell acte de valentia enmig de l'horror i el caos que havia de regnar a coberta. Però, qui eren aquells músics? Quin repertori van interpretar? És certa la llegenda? I, si és així, per què van preferir continuar actuant en lloc de salvar la pell?

Quan es va produir la col·lisió amb l'iceberg, a les 23.40 hores del diumenge 14 de abril de 1912, molts passatgers ni tan sols es van adonar del xoc, adormits plàcidament al seu camarot. La major part de la tripulació s'havia retirat a les seves estances després del sopar, ja que aquest dia no hi havia ball i l'orquestra havia acabat la seva jornada. Però els músics van ser dels primers membres de la tripulació en actuar davant del desastre. Segons es recull en el volum de Geoff Tibballs 'El Titanic: L'extraordinària història del vaixell a prova de naufragis', poc després de mitjanit el violinista britànic Wallace Hartley, nascut al 1878, es va allotjar en la entrada davantera de primera classe amb els seus set músics per calmar els passatgers que començaven a inquietar-se. Explica la llegenda que alguns van perdre un temps valuós per assolir algun dels bots salvavides, capficats davant les cançons de la banda. El que sí és cert és que molts van trobar allà el consol que altres buscaven en els religiosos que hi havia al vaixell.

Valsos, Strauss, Gilbert i Sullivan ... i molt 'ragtime'
A la 1.15 hores, el Titanic va donar un sobtat batzegada que va augmentar la inclinació de la coberta fins fer-la gairebé inestable. No obstant això, la banda seguia tocant, amb una dignitat irreprotxable. Sonaven 'quicksteps', marxes, valsos i, en definitiva, una selecció de la música popular del moment que anava de Strauss a Gilbert i Sullivan o 'ragtime', el so de moda, un ritme per a piano ballable i alegre que més tard inspiraria a figures del jazz com Fats Waller, Willie 'The Lion' Smith, Count Basie o Duke Ellington.

El llibre 'Titanic: El final d'unes vides daurades' (Lumen, 2012), escrit per l'expert en la tragèdia Hugh Brewster -el seu treball al costat de Robert Ballard a 'The Discovery of The Titanic' va servir d'inspiració a James Cameron per la seva pel·lícula-, coincideix a apuntar que aquella nit van sonar temes lleugers i festius com 'Alexander' s Ragtime Band '.
L'última peça, ¿una bonica mentida?
No hi ha dubte que la música també ajudava a silenciar els crits de por. «A poc a poc, el Titanic s' en va anar en orris i durant tres hores es van sentir crits d'angoixa. Hi havia moments en què es calmaven i pensàvem que tot havia acabat, però a l'instant següent reapareixien amb accents encara més angoixants », explicava l'escultor francès Paul Chevre, un dels supervivents. En el citat llibre de Geoff Tibballs s'explica que a les 2.10 hores, el director de la banda va 'alliberar' als seus músics. Sense parpellejar un instant, els set membres restants van seguir en el seu lloc. S'ha especulat amb que l'última cançó que va sonar va poder ser l'himne 'Autumn' o 'Nearer, My God, to Thee'. En qualsevol cas, i com bé apunta Tibballs, va haver de ser una melodia que els músics coneguessin bé, doncs ja no hi havia llums i el vaixell estava totalment inclinat.

Qualsevol que estigués en aquell moment allà no va poder sobreviure. Així va vendre la història la premsa anglosaxona al dia següent i així és com avui la recordem, encara que, com assenyala l'obra de Brewster, «les històries del fatalisme heroic en el transatlàntic que s'enfonsava formen part de la mística del Titanic, però és possible que moltes no siguin del tot autèntiques ».

Després de l'enfonsament, un dels cossos que van aconseguir ser rescatats va ser el del director de l'orquestra. La llegenda assegura que, tot i els serveis prestats i la seva actuació heroica, la companyia White Star Line va cobrar a la seva família el import de l'uniforme.

Sacco i Vanzetti

Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti eren dos immigrants italians, van ser acusats d'haver assassinat a un pagador i al vigilant d'una fàbrica de sabates de South Braintree, Massachusetts, el 15 d'abril de 1920. El procés judicial va causar un escàndol internacional i va generar protestes a Europa i Llatinoamèrica, a causa de les escasses i insuficients proves.

Malgrat les peticions de clemència de tot el món, inclòs el Papa, la condemna es va mantenir inalterable i els acusats van ser executats en la cadira elèctrica el 23 d'agost de del 1927.
Abans de morir, Nicola Sacco es va tornar cap als testimonis i va cridar: Visca l'anarquia!

Van ser acusats de crims que no van cometre i condemnats per un jutge que menyspreava a immigrants i anarquistes. Els seus noms es van convertir en una icona de les lluites obreres i per la llibertat.

Els anarquistes italians Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti es van convertir en un símbol de la lluita per la llibertat després de declarar-se innocents de dos crims pels quals van ser executats .

En 1925, un assassí condemnat va confessar la seva participació en aquests dos crims pels quals acusava Sacco i Vanzetti: l'assassinat del caixer Frederick Parmenter i el  vigilant Alessandro Berardelli, ocorregut durant un robatori en una fàbrica de calçat al poble de South Braintree, en l'estat de Massachusetts, el 1920.

No obstant això, tots els intents de reobrir el judici contra els anarquistes van fracassar, inclòs una comanda de clemència del Papa Pius XI perquè no se'ls s'executés.

El sabater Sacco va néixer a la ciutat italiana de Torremaggiore, el 22 d'abril de 1891, i després va emigrar als Estats Units quan tenia 17 anys. En tant, Vanzetti era oriünd de Villafalleto, al Piemont, on va néixer el 1888. Tots dos van arribar als Estats Units el 1908.

Tots dos van ser considerats "màrtirs", ja que la justícia d'aquells anys -posteriores a la Primera Guerra Mundial- estava "esbiaixada" i existia una gran polèmica sobre la seva presumpta culpabilitat, el que va provocar manifestacions de repudi a tot el món, inclosa l'Argentina .

Les cròniques de l'època assenyalen que el judici es va iniciar el 14 de juliol de 1921, en una atmosfera antirracial i antianarquista, i que finalment, el 23 d'agost de 1927, van ser executats per electrocució.
Noranta anys enrere hi va haver manifestacions a Nova York, Londres, Amsterdam i Tòquio, així com vagues en diversos països de Sud-amèrica, entre elles l'Argentina, com a forma de repudiar les execucions.

Reconeguts intel·lectuals nord-americans com Felix Frankfurter, Upton Sinclair, John Dos Passos i Dorothy Parker, així com el dramaturg britànic George Bernard Shaw i l'escriptor H.G. Wells, van demanar la llibertat de Sacco i Vanzetti.

Potser perquè les autoritats volien que la seva execució servís d'escarment, o perquè el jutge Webster Thayer detestava els immigrants o als anarquistes que arribaven als Estats Units, la pena capital va ser disposada sense escoltar les peticions de clemència.

En una carta enviada al seu fill des de la Presó Estatal de Charlestown, el 18 d'agost de 1927, Sacco assenyala: "(...) recorda sempre, Dante, que en el joc de la felicitat no has de fer-lo servir per a tu sol, sinó mirar un pas darrera teu, ajudar els febles que demanen ajuda, ajudar els perseguits, a les víctimes, que són els teus millors amics ".

"(Ells) són els camarades que lluiten i cauen, com van caure ahir el pare i Bartolo per la conquesta de l'alegria, de la llibertat per a tots i per als treballadors pobres. En aquesta lluita per la vida trobaràs més amor i seràs estimat" , diu Nicola.

El dia de l'execució de Sacco i Vanzetti es va realitzar una aturada general a l'Argentina decretat per les centrals obreres, i la notícia de la mort dels anarquistes va ser seguida per les pissarres dels diaris de Buenos Aires, com va recordar l'escriptor Osvaldo Bayer en una nota publicada el 2007 en el diari Pàgina / 12.

El 1977, el governador demòcrata de Massachusetts, Michael Dukakis, va assenyalar en una proclama que a Sacco i Vanzetti "no se li havia donat un tracte just i que cap estigma havia de ser associat als seus noms".

En la dècada del 70, en plena lluita en contra de la Guerra del Vietnam, la cantant nord-americana Joan Baez, exdona de Bob Dylan, va escriure una cançó que va tornar a treure de les ombres el procés contra Sacco i Vanzetti.

Una de les seves estrofes deia: "Benvolgut pare, sí, sóc un presoner. No et sentis avergonyit d'explicar la meva crim ... ".

El 1977 Estats Units va reconèixer oficialment l'error processal, les instàncies del judici van ser revisades i finalment Sacco i Vanzetti van ser exonerats el 23 d'agost de 1977 pel llavors governador de Massachusetts, Michael Dukakis.

Ludwig van Beethoven

A les cinc de la tarda del 26 març 1827 es va aixecar a Viena un fort vent que moments després es transformaria en una impetuosa tempesta. A la penombra de la seva alcova, un home consumit per l'agonia està a punt d'exhalar el seu últim sospir. Un intens llampec il·lumina per uns segons el llit de mort. Tot i que no ha pogut escoltar el tro que ressona a continuació, l'home es desperta sobresaltat, mira fixament a l'infinit amb els seus ulls ignis, aixeca la mà dreta amb el puny tancat en un últim gest entre amenaçador i suplicant i cau cap enrere sense vida. Un petit rellotge en forma de piràmide, regal de la duquessa Christiane Lichnowsky, s'atura en aquest mateix instant. Ludwig van Beethoven, un dels més grans compositors de tots els temps, s'ha acomiadat del món amb un posat característic, deixant després de si una existència marcada per la solitud, les malalties i la misèria, i una obra que, sens dubte , mereix el qualificatiu de genial.

Nascut a Bonn el 1770, Ludwig van Beethoven va créixer en el Palatinat, sotmès als usos i costums cortesans propis dels estats alemanys; des d'allà saludaria la Revolució francesa i després l'adveniment de Napoleó com el gran reformador i alliberador de l'Europa feudal, per acabar contemplant desil·lusionat amb la consolidació de l'Imperi francès. La seva obra va arrasar com un huracà les convencions musicals classicistes de la seva època i va tendir un pont directe, més enllà del romanticisme posterior, amb Brahms i Wagner, i fins i tot amb músics del segle XX com Bartók, Berg i Schonberg. La seva personalitat va configurar un dels prototips de l'artista romàntic defensor de la fraternitat i la llibertat, apassionat i tràgic.

La família Beethoven era originària de Flandes, el que no era un fet extraordinari entre els servidors de la provinciana tall de Bonn al Palatinat. Ludwig, l'avi del compositor, en la memòria se li va imposar el seu nom, s'havia instal·lat a 1733 a Bonn, ciutat en la qual va arribar a ser un respectat mestre de capella de la cort de l'elector. Dins el rígid sistema social del seu temps, Johann, el seu fill, també va ser educat per al seu ingrés a la capella palatina. El pare de Beethoven, però, no va destacar precisament per les seves dots musicals, sinó més aviat pel seu alcoholisme; a la seva mort, en 1792, es va ironitzar amb crueltat en la cort sobre el descens d'ingressos fiscals per consum de begudes a la ciutat.

Johann es va casar amb Maria Magdalena Keverich en 1767, i després d'un primer fill també anomenat Ludwig, que va morir poc després de néixer, va néixer el 16 de desembre de 1770 lo que hauria de ser compositor. A Ludwig van seguir altres dos nens, als quals van posar els noms de Caspar Anton Karl i Nikolauss Johann. A la mort de l'avi, autèntic tutor de la família (Ludwig comptava llavors tres anys d'edat), la situació moral i econòmica del matrimoni es va deteriorar ràpidament. Els diners escassejar; els nens caminaven mal nodrits i no era infreqüent que fossin colpejats pel pare; la mare anava consumint-se, fins a l'extrem que, en morir el 1787 als quaranta anys, el seu aspecte era el d'una dona gran.

Casa natal de Beethoven, avui convertida en museu

Sembla ser que Johann es va adonar aviat de les dots musicals de Ludwig i es va aplicar a educar amb fèrria disciplina com a concertista, amb la idea de convertir-lo en un nen prodigi mimat per la fortuna, a la manera del primer Mozart. En 1778 el nen tocava el clau en públic i va cridar l'atenció de l'ancià organista Van den Eeden, que es va oferir a donar-li classes gratuïtament. Un any més tard, Johann va decidir encarregar la formació musical de Ludwig al seu company de beguda Tobias Pfeiffer, músic molt millor dotat i no mal professor, malgrat la seva anarquia alcohòlica que, ocasionalment, imposava classes nocturnes al nen quan s'oblidava de donar-les durant el dia.

Infància i formació

Els testimonis d'aquests anys tracen un ombrívol retrat del nen, esquerp, abandonat i ressentit, fins que en el seu destí es va creuar Christian Neefe, un músic arribat a Bonn el 1779, qui va prendre al seu càrrec no només la seva educació musical, sinó també la seva formació integral. Deu anys més tard, el jove Beethoven li va escriure: «Si alguna vegada em converteixo en un gran home, a tu et correspon una part de l'honor». A Neefe es deu, en qualsevol cas, la nota publicada al Cramer Magazine al març de 1783, en què es donava notícia del virtuosisme interpretatiu de Beethoven, superant «amb habilitat i amb força» les dificultats d'El clau ben temperat de Johann Sebastian Bach, i de la publicació a Mannheim de les nou Variacions sobre una marxa de Dressler, que van constituir sens dubte la seva primera composició.

Al juny de 1784 Maximilian Franz, el nou elector de Colònia (que hauria de ser l'últim), va nomenar a Ludwig, que llavors comptava catorze anys d'edat, segon organista de la cort, amb un salari de cent cinquanta guldens. El noi, en aquell temps, tenia un aire sever, complexió llatina (alguns autors la qualifiquen de «espanyola» i recorden que aquest tipus de físic aparèixer a Flandes amb la dominació espanyola) i ulls foscos i voluntariosos; al llarg de la seva vida, alguns els van veure negres, i altres gris verdosos, sent gairebé segur que la seva tonalitat va variar amb l'edat o amb els seus estats de ánimo.Amarga hauria estat la vida del jove Ludwig a Bonn, sobretot després de la mort de la seva mare en 1787, si no hagués trobat un cercle d'excel·lents amics que es reunien a la hospitalària casa dels Breuning: Stefan i Eleonore von Breuning, a la qual es va sentir unit amb una apassionada amistat, Gerhard Wegeler, el seu futur marit i biògraf de Beethoven, i el pastor Amenda.

Ludwig compartia amb els joves Von Breuning seus estudis dels clàssics i, alhora, els donava lliçons de música. Havien corregut ja per Bonn (i potser aquest fet li obrís les portes dels Breuning) les lloances que Mozart havia dispensat al jove intèrpret amb ocasió de la seva visita a Viena a la primavera de 1787. Explica la anècdota que Mozart no va creure en les dots improvisadores del jove fins que Ludwig li va demanar a Mozart que triés ell mateix un tema. Potser Beethoven recordaria aquesta escena quan, molts anys més tard, un altre noi, Liszt, va sol·licitar tocar en la seva presència tot esperant la seva aprovació i aliento.

Aquests anys de formació amb Neefe i els joves Von Breuning van ser d'extrema importància perquè van connectar a Beethoven amb la sensibilitat liberal d'una època convulsionada pels successos revolucionaris francesos, i van donar al jove armes socials amb què tractar de tu a tu, a Bonn i, sobretot, a Viena, a la noblesa il·lustrada. Malgrat les seves arrencades de mal humor i caràcter adust, Beethoven sempre va trobar, al llarg de la seva vida, amics fidels, mecenes i fins i tot amors entre els components de la noblesa austríaca, cosa que el més amable Mozart amb prou feines va aconseguir.

Beethoven tenia sens dubte el do d'establir contactes amb el jo més profund dels seus interlocutors; tot i així, sorprèn la fidelitat de les seves relacions en l'elit, especialment si es considera que no estaven habituades a un llenguatge igualitari, quan no burleta o despectiu, per part dels seus servents, els músics. Forçosament la personalitat de Beethoven havia de subjugar, fins i tot al marge de la genialitat i grandesa de les seves creacions. Així, la seva amistat amb el comte Waldstein va ser decisiva per establir els contactes imprescindibles que li van permetre instal·lar-se a Viena, centre indiscutible de l'art musical i escènic, al novembre de 1792.

A Viena l'avanç de les tropes franceses sobre Bonn i l'estabilitat del jove Beethoven a Viena van convertir el que havia de ser un viatge d'estudis sota la tutela musical de Haydn en una estada definitiva. Allà, al poc d'arribar, va rebre l'entusiasta protecció del príncep Lichnowsky, qui ho va allotjar a casa seva, i va rebre lliçons de Johann Schenck, del teòric de la composició Albrechtsberger i del mestre dramàtic Antonio Salieri.Sus èxits com a improvisador i pianista eren notables , i la seva carrera com a compositor semblava assegurada econòmicament amb el seu treball de virtuós. Perquè, mentrestant, el jove Beethoven componia infatigablement: va ser aquest, de 1793 a 1802, el seu període classicista, sota la benèfica influència de l'obra de Haydn i de Mozart, en què va donar a llum els seus primers concerts per a piano, les cinc primeres sonates per a violí i les dues per a violoncel, diversos trios i quartets per a corda, el lied Adelaide i la seva primera simfonia, entre altres composicions d'aquesta època.

El seu classicisme no ocultava, però, una inequívoca personalitat que es posava de manifest en el clima malenconiós, gairebé dolorós, dels seus moviments lent i adagi, reveladors d'una força moral i psíquica que es manifestava per primera vegada en les composicions musicals del segle .Beethoven cap 1804 La seva fama precoç com a compositor de concerts i gracioses sonates, i sobretot la seva reputació com a pianista original i virtuós li van obrir les portes de les cases més nobles. L'alta societat el va acollir amb la condescendència de qui oblida generosament l'origen petit burgès de la seva convidat, el seu aspecte descurat i els seus modals asocials. Perquè era evident que Beethoven no encaixava en aquells cercles exclusius; era un llop entre ovelles. Segur del seu propi valor, conscient del seu geni i posseïdor d'un caràcter explosiu i obstinat, menyspreava les normes socials, les lleis de la cortesia i els gestos delicats, que jutjava hipòcrites i cursis.

Sempre atrevit, es barrejava en les converses íntimes, esclatava en sorolloses riallades, explicava acudits de dubtós gust i ofenia amb els seus colèriques reaccions als distingits presents. I no es comportava de manera per no saber fer-ho d'una altra manera: es tractava d'alguna cosa deliberat. pretenia demostraramb tota claredat que mai anava a admetre cap patró per sobre d'ell, que els diners no podia convertir-lo en un ésser dòcil i que mai es resignaria a assumir el paper que els seus mecenes li reservaven: el de simple súbdit palatí. En aquest rebel propòsit es va mantenir inflexible al llarg de tota la seva vida. No és estrany que aquesta actitud despertés les crítiques dels que, tot i reconeixent sincerament que estaven davant d'un compositor d'immens talent, el van titllar de misantrop, megalòman i egoista. Molts es van distanciar d'ell i hi va haver qui va arribar a retirar-li la salutació ja negar-li l'entrada als seus salons, sense sospitar que Beethoven era la primera víctima del seu caràcter i patia en silenci tals mostres de desafecto.

Durant aquests «anys feliços», Beethoven portava a Viena una vida de llibertat, soledat i bohèmia, autèntica prefiguració de la imatge tòpica que, a partir d'ell, la societat romàntica i postromàntica es forjaria del «geni». Aquesta felicitat, però, va començar a veure amenaçada molt aviat, ja en 1794, pels tènues símptomes d'una sordesa que, de moment, no semblava posar en perill la seva carrera de concertista. Com a causa dels biògrafs van discutir la hipòtesi de la sífilis, malaltia molt comuna entre els joves que freqüentaven els prostíbuls de Viena, i que, en qualsevol cas, donaria nova llum a l'enigma de la renúncia de Beethoven, pel que sembla dolorosa, a contreure matrimoni. La gran crisi moral de Beethoven no va esclatar, però, fins 1802.

La crisi

En 1801 i 1802 la progressió de la seva sordesa, que Beethoven s'entestava a amagar per protegir la seva carrera d'intèrpret, va ser tal que el doctor Schmidt li va ordenar un retir campestre a Heiligenstadt, un bell paratge amb vistes al Danubi i els Carpats. Això va suposar un allunyament de la seva alumna, la joveníssima comtessa Giulietta Guicciardi, de la qual estava profundament enamorat i per la que semblava ser correspost. Òbviament, Beethoven no va sanar i la constatació de la seva malaltia el va sumir, com és lògic que passés a un músic, en la més profunda de les depresiones.En una carta dirigida al seu amic Wegener en 1802, Beethoven havia escrit: "Ara bé, aquest dimoni envejós, la meva mala salut, m'ha jugat una mala passada, ja que el meu sentit des de fa tres anys ha anat debilitant més i més, i diuen que la primera causa d'aquesta malaltia està al meu ventre, sempre delicat i afligit de constants diarrees . Moltes vegades he maleït la meva existència. Durant aquest hivern em vaig sentir veritablement miserable; vaig tenir uns còlics terribles i vaig tornar a caure en el meu anterior estat. Escolto brunzits i xiulets dia i nit. Puc assegurar que pas la meva vida de manera miserable. Fa gairebé dos anys que no vaig a cap reunió perquè no m'és possible confessar a la gent que estic tornant-me sord. Si exercís qualsevol altra professió, la cosa seria encara passable, però en el meu cas aquesta és una circumstància terrible; els meus enemics, el nombre no és petit, què dirien si sabessin que no puc sentir? "A sobre, Giulietta, la destinatària de la sonata Clar de lluna, va concertar el seu casament amb el comte Gallenberg.

La història, que es repetiria anys després amb Josephine von Braunschweig, hauria d'haver fet comprendre a l'orgullós artista que l'aristocràcia podia acceptar-com enamorat i fins i tot com a amant de les seves dones, però no com a marit. El cas és que el músic va creure acabada la seva carrera i la seva vida i, per ventura acariciant idees d'un suïcidi al que Werther, la famosa novel·la de joventut de Goethe, es va acomiadar dels seus germans en un text certament patètic i grandiós que, de fet, semblava més aviat dirigit als seus contemporanis ia la humanitat tota: l'anomenat Testament de Heiligenstadt.No va intentar el suïcidi, sinó que va tornar en un estat de total prostració i deixadesa a Viena, on va reprendre les seves classes particulars. La salvació moral vi de la seva fortalesa d'esperit, del seu art, però també del benèfic influx de les seves dues alumnes, les germanes Josephine i Therese von Braunschweig, enamorades alhora d'ell. Sembla ser que la tensió emocional del «trio» va arribar a un estat límit en l'estiu de 1804, amb la ruptura entre les dues germanes i la clara oposició familiar a un casament. Therese, que es va mantenir fidel tota la seva vida en els seus sentiments pel geni, lamentaria anys més tard la seva participació en l'allunyament de Ludwig i Josephine: «Havien nascut l'un per l'altre, i, si s'haguessin unit, els dos viurien encara ».

La reconciliació va tenir lloc l'any següent, i va ser llavors Therese la germana idolatrada per Ludwig. Però ara era el músic el que no es decidia a fer un pas definitiu i, el 1808, malgrat que li havia dedicat la Sonata, Op. 78, Therese abandonar tota esperança de vida en comú i es va consagrar a la creació i tutela de orfenats a Hongria. Va morir, canongessa conventual, als vuitanta-sis años.Ludwig van Beethoven (oli deWillibrord Joseph Mahler, 1815) La majoria de crítics, tot i respectant la unitat orgànica de l'obra de Beethoven, coincideixen en senyallar aquest període, de 1802 a 1815, com el de la seva maduresa. Tècnicament va aconseguir de l'orquestra uns recursos insospitats sense modificar la composició tradicional dels instruments i va revolucionar l'escriptura pianística, a més d'anar transformant a poc a poc el dualisme harmònic de la sonata en caixa de ressonància del contrapunt. Però, des d'un punt de vista programàtic, el període de maduresa de Beethoven es va caracteritzar per la seva obstinació de superació titànica del dolor personal en bellesa o, el que és el mateix, per la seva consagració de l'artista com a heroi tràgic disposat a enfrontar-se i dominar el destino.Obras mestres d'aquest període són, entre altres, el Concert per a violí i orquestra en re major, Op. 61 i el Concert per a piano número 4, les obertures d'Egmont i Coriolà, les sonates a Kreatzer, Aurora i Appassionata, la òpera Fidelio i la Missa en do major, Op 86. Menció especial mereixen les seves simfonies, que tant van poder desconcertar als seus primers oients i en què, però, el seu geni va aconseguir crear la sensació d'un organisme musical, viu i natural, ja conegut per la memòria dels que a elles s'acosten per primera vez.

La tercera simfonia era, al principi, dedicada a Napoleó pels seus ideals revolucionaris; la dedicatòria va ser suprimida per Beethoven quan va tenir notícia de la seva coronació com a emperador. ( «¿Així doncs -clamó-, també ell és un ésser humà ordinari? ¿També ell trepitjarà ara els drets de l'home?»). El drama de l'heroi convertit en tità va arribar al seu cim en la cinquena simfonia, dramatisme que s'apaivaga amb l'expressió de la natura en la sisena, en la major alegria de la setena i en la serenitat de la vuitena, ambdues de 1812.

La gran crisi va ser superada i es va transmutar en la grandiositat del seu art. La seva situació econòmica, a més, estava assegurada gràcies a les rendes concedides des de 1809 pels seus admiradors l'arxiduc Rudolf, el duc Lobkowitz i el seu amic Kinsky o la comtessa Erdödy. Malgrat el seu caràcter adust, imprevisible i misantrópico, ja no ocultava la seva sordesa com una cosa vergonyant, i la seva vida sentimental, potser sense arribar a les profunditats espirituals del seu amor per Josephine i Therese, era rica en relacions: Therese Maltati, Amalie Sebald i Bettina Brentano van passar per la seva vida amorosa, sent aquesta última qui va propiciar la trobada de Beethoven amb el seu ídol Goethe. La relació va ser decebedor: el compositor va retreure a Goethe la seva insensibilitat musical, i el poeta va censurar les formes descortesos de Beethoven. És famosa en aquest sentit una anècdota, vertadera o no, que hauria tingut lloc a l'estiu de 1812: mentre es trobava passejant pel parc de Treplitz en companyia de Goethe, va veure venir pel mateix camí a la emperadriu acompanyada del seu seguici; l'escriptor, cortès abans de res, es va apartar per deixar pas a la gran dama, però Beethoven, saludant a penes i aixecant dignísimamente la seva barbeta, va donar a travessar per la seva meitat el distingit grup sense prestar atenció a les salutacions que amablement se li dirigían.El incident de Treplitz

En termes generals, i malgrat els seus fracassats projectes matrimonials, el període va ser extraordinàriament fructífer, fins i tot en el terreny social i econòmic. Així, Beethoven va tenir ocasió de dirigir una composició de «circumstàncies», Victòria de Wellington, davant els prínceps i sobirans europeus arribats a la capital d'Àustria per acordar el nou ordre europeu que hauria de regular la successió napoleònica i contrarestar el perill de tota revolució liberal a Europa. Els més reputats compositors i intèrprets de Viena van actuar com humils executants, en homenatge a Beethoven, en aquell concert d'èxit apoteósico. El geni, però, no es va estar de menysprear públicament la seva pròpia composició, plena de sons onomatopeics de canonades i descàrregues de fuselleria, titllant-la de bagatel·la patriòtica. El Congrés de Viena va marcar en 1813 la fi de la glòria mundana del compositor, ja que només dos anys més tard hauria d'ensorrar el fràgil edifici de la seva estabilitat. Això passaria en el terreny més inesperat, el familiar, i concretament en l'àmbit de les seves relacions, de facto paternofilials, amb el seu nebot Karl: si el geni havia defugit el matrimoni per a millor poder consagrar a l'art, de poc hauria de servir aquesta renúncia en els últims i dolorosos anys de la seva vida.

El final

En 1815 va morir el seu germà Karl, deixant un testament d'instruccions alguna cosa contradictòries sobre la tutela del fill: aquest, en principi, quedava en mans de Beethoven, qui no podria allunyar al fill de Johanna , la mare. Beethoven va lliurar immediatament pel seu nebot Karl tot l'afecte de la seva paternitat frustrada i es va embarcar en continus processos contra la seva cunyada, la conducta, als seus ulls dissoluta, l'incapacitava per educar el nen. Fins 1819 no va tornar a embarcar-se en cap composició ambiciosa. Les relacions amb Karl eren, a més, tot un infern domèstic i judicial, els punts culminants van ser l'escapada del jove en 1818 per reunir-se amb la mare o el posterior elecció de la carrera militar, portant una vida certament escandalosa que el va conduir a 1826 al previsible intent de suïcidi per deutes de joc.

Per Beethoven, l'incident va satisfer la seva amargor i la seva pública deshonra.Desde 1814 va deixar de ser capaç de mantenir un simple diàleg, pel que va començar a portar sempre amb si un "llibre de conversa" en el qual feia anotar als seus interlocutors que fa volien dir-li . Però aquest pal·liatiu no satisfeia a un home temperamental com ell i mai va deixar d'escrutar amb desconfiança els llavis dels altres intentant esbrinar el que no havien escrit en el seu petit quadern. El seu rostre es va fer cada vegada més ombrívol i els seus accessos de còlera van començar a ser insuportables. Alhora, Beethoven semblava deixar-se portar per la pendent d'un caos domèstic que horroritzava als seus amics i visitants. Incapaç de controlar els seus atacs d'ira per motius de vegades insignificants, acomiadava constantment als seus servents i canviava sense raó cop i un altre de domicili, fins arribar a viure pràcticament sol i en un estat de deixadesa alarmant. El desastre econòmic es va sumar gairebé necessàriament al domèstic tot i els esforços dels seus protectors, incapaços de que el geni reordenàs la seva vida i administrés els seus recursos. El testimoni de visitants de tot Europa, i molt especialment d'Anglaterra, és, en aquest sentit, coincident.

El mateix Rossini va quedar espantat davant les condicions d'incomoditat, al caire de la misèria, del compositor. Honest és assenyalar, però, que sempre que Beethoven va sol·licitar un ajut o dispendi dels seus protectors, austríacs i anglesos, aquests van ser generosos. En la producció d'aquest període 1815-1826, comparativament més escassa, Beethoven es va desvincular de totes les tradicions musicals, com si els seus pèrdues i frustracions, i el seu poc envejable vida d'anacoreta malgirbat li haguessin donat forces per ser audaç i abordar les majors dificultats tècniques de la composició, paral·lelament a l'expressió d'un univers progressivament depurat . Si en el seu segon període Beethoven va expressar espiritualment el món material, en aquest tercer el que va expressar va ser l'èxtasi i consol de l'espiritual. És el cas de composicions com la Sonata per a piano en mi major, Op. 109, en bemoll major, Op. 110, i en do menor, Op. 111, però, sobretot, de la Missa solemnis, de 1823, i de la novena simfonia, de 1824, amb el seu imperible moviment coral amb lletra de l'Oda a l'alegria de Schiller.La Missa solemnis va poder meravellar per la seva monumentalitat, especialment en la fugida, i per la seva molt subjectiva interpretació musical del text litúrgic; però l'apoteosi va arribar amb la interpretació de la novena simfonia, que aquell 7 maig 1824 tancava el concert iniciat amb fragments de la Missa solemnis. Beethoven, completament sord, va dirigir orquestra i cors en aquell històric concert organitzat en el seu honor pels seus vells amics. Acabat l'últim moviment, la cantant Unger, comprenent que el compositor s'havia oblidat de la presència d'un públic delirant d'entusiasme al qual no podia sentir, el va obligar amb suavitat a posar-se de cara a la platea.El any següent encara Beethoven va afrontar composicions ambicioses, com els innovadors Quartets per a corda, Op. 130 i 132, però en 1826 l'escàndol del seu nebot Karl li va sumir en la prostració, agreujada per una pneumònia contreta al desembre. Va sobreviure, però va arrossegar els quatre mesos següents 1 dolorosíssima malaltia que els metges van qualificar d'hidropesia (li torturaven amb incisions de dubtosa asèpsia) i que un diagnòstic actual potser hauria qualificat de cirrosi hepática.Ningún familiar el va visitar al seu llit de malalt; només amics com Stephan von Breuning, Schubert i el doctor Malfatti, entre d'altres. La tarda del 26 de març es va desencadenar una gran tempesta, i el moribund, segons testimonia Hüttenbrenner, va obrir els ulls i va alçar un puny després d'un viu llampec, per deixar-lo caure a continuació, ja mort. Sobre el seu escriptori es va trobar la partitura de Fidelio, el retrat de Therese von Braunschweig, la miniatura de Giulietta Guicciardi i, en un calaix secret, la carta de l'anònima «Estimada Immortal» .Tres dies més tard es va celebrar el multitudinari enterrament, al qual van assistir, de dol i amb roses blanques, tots els músics i poetes de Viena. Hummel i Kreutzer, entre d'altres compositors, van portar a coll el fèretre. Schubert es trobava entre els portadors de torxes. El seguici va ser acompanyat per cantaires que entonaven els Equali compostos per Beethoven per al dia de Tots Sants, en arranjament coral per a l'ocasió. En 1888 les restes van ser traslladades al cementiri central de Viena

Johann Sebastian Bach

A la biblioteca municipal de Leipzig es conserven encara els antics lligalls que contenen les llistes d'exèquies realitzades al segle XVIII. Un d'aquests vells papers ens informa breument del següent fet, en aparença banal: "Un home de seixanta-set anys, el senyor Johann Sebastian Bach, Kapellmeister i Kantor a l'escola de l'Església de Sant Tomás, va ser enterrat el dia 30 de juliol de 1750 ". La modèstia i simplicitat d'aquesta inscripció, amagada entre moltes altres tan insignificants com ella, ens sembla avui incomprensible en considerar que dóna fe de la mort d'un dels més grans compositors de tots els temps i, sens dubte, del músic més extraordinari de seva època.

Johann Sebastian va seguir molt aviat la tradició familiar. El seu pare, Johann Ambrosius, va comprendre ràpidament que tenia davant seu a un nen especialment dotat i va consagrar molt temps al seu ensenyament. L'ambient de la casa paterna era modest, sense arribar a les estretors de la pobresa i, per descomptat, estava impregnat d'una profunda religiositat i lliurat a la música. En complir Bach als nou anys va morir la seva mare, Elisabeth, i, com era freqüent en l'època, Johann Ambrosius va tornar a casar-se als pocs mesos per poder afrontar la cura dels seus fills. Però tres mesos després de la celebració del seu segon matrimoni, el 20 de febrer de 1694 també va morir Johann Ambrosius, i la vídua va sol·licitar ajuda al fill gran del seu marit, Johann Christoph, ja llavors organista a Ohrdruf, qui es va fer càrrec de els seus dos germans més petits, Johann Jacob i Johann Sebastian, acollint-los a casa i es compromet a donar-los l'obligada formació musical.

El nen era aplicat, seriós i introvertit. A més de la música, sentia una viva inclinació per la llengua llatina, l'estructura rígida i lògica quadrava perfectament amb el seu caràcter, i per la teologia. Aquestes matèries, tamisades per una intensa educació luterana, acabarien per modelar completament la seva personalitat i convertir-se en els sòlids fonaments de la seva existència i de la seva força creadora. El mateix Johann Christoph, que havia estat deixeble de Pachelbel, es va convertir en mestre d'orgue del nen.

No sembla, però, que es donés ple compte de la genialitat del seu germà menor, si considerem la famosa anècdota transmesa pel propi Bach al seu fill Carl Philipp Emmanuel: Johann Christoph va prohibir l'infant estudiar un llibre que contenia les més famoses peces per clau del seu temps, amb obres de Froberger, Kerll i Pachelbel, llibre que Bach va aconseguir transcriure d'amagat, de nit ia la llum de la lluna. Descobert el «crim», Johann Christoph va destruir la còpia. La que havia de ser la seva segona esposa i cronista de la família, Anna Magdalena Wilcken, que també narra l'episodi, afirma que Johann Sebastian l'hi va explicar «sense manifestar el menor ressentiment contra la duresa del seu germà». Anna Magdalena era menys benèvola i, portada per la seva fidelitat i amor a Johann Sebastian, pretenia atribuir la ceguesa final del compositor a l'esforç que va realitzar de nen, per haver transcrit aquelles partitures «prohibides» a la llum de la lluna.

Anys de formació

 Fins que va poder desenvolupar totes les seves capacitats van passar encara diversos anys de dur aprenentatge i preocupacions quotidianes. Desapareguts els seus progenitors, el salari del germà resultava escàs i la casa massa petita per a una família cada vegada més nombrosa. Johann Christoph va fer ingressar als seus germans en el Gimnasium de Ohrdruf, on Bach va acabar el primer cicle d'estudis en 1700, amb un avançament de dos anys sobre la resta dels seus companys, rebent a més un sou de disset talegos a l'any (quantitat suficient per pagar la seva manutenció) com a membre del cor, on cantava amb bella veu de soprano infantil. Al març de 1700 el noi, que llavors comptava quinze anys d'edat, va marxar a Lüneburg, a 350 quilòmetres de Ohrdruf, per ingressar al cor de la Ritterakademie, amb sou suficient per al seu manteniment suplementari i hostalatge al internado. Aquest canvi va suposar també la possibilitat d'ampliar en extensió i profunditat els seus coneixements musicals. En Lüneburg va rebre la benèfica influència del Kantor, però sobretot la de l'organista titular, Georg Böhm. Malauradament, als pocs mesos de la seva arribada li va canviar la veu i va haver de guanyar-se la vida com a músic acompanyant i professor de violí. 

La seva nova situació, però, li va permetre desplaçar-se lliurement a Hamburg per completar la seva formació amb Adam Reincken, que, malgrat la seva edat, era un dels més prestigiosos organistes en actiu del seu temps. També va freqüentar la cort de Celle, en l'orquestra va tocar com a violinista per invitació de Thomas de la Selle, familiaritzant llavors amb els compositors i les formes musicals francesas.De aquesta època d'activitat i entusiasme data la seva primera cantata, gènere que freqüentaria al llarg de la seva vida.Una energia aparentment il·limitada i una fortalesa anímica desbordant són els trets essencials de la personalitat de Bach. Sense aquests valors i sense la seva profunda religiositat mai hagués pogut suportar els durs cops que el destí li tenia reservats. 

En 1702 va acabar el segon cicle d'estudis escolars, i va determinar arribat el moment d'aspirar a un lloc estable. Després d'alguns frustrats intents de guanyar una plaça com a organista, va ser finalment admès al març de 1703 com a violinista del duc de Weimar. La seva gran religiositat o els seus dots d'organista li van fer aspirar a un altre lloc: el d'organista a Arnstadt, el decret de nomenament va ser signat pel comte Anton Günther el 9 d'agost de 1703. Johann Sebastian comptava divuit anys.Però per les autoritats no era fàcil tractar amb un home impetuós i excitable que menyspreava les normes establertes i freqüentment es mostrava colèric i capritxós. Ja als divuit anys, mentre treballava com a organista a Arnstadt, s'havia permès el luxe de perllongar les seves vacances durant dos mesos: es trobava a Lübeck escoltant extasiat al gran mestre Buxtehude i no estava en absolut disposat a renunciar a tan extraordinari plaer. El consistori de la ciutat es va veure obligat a amonestar-i va aprofitar l'oportunitat per fer-li alguns retrets referents al seu també poc submisa actitud en matèria musical: "El senyor Bach sol improvisar moltes variacions estranyes, barreja noves notes en peces escrites i la parròquia se sent confosa amb les seves interpretacions ".Bach va ignorar aquests comentaris; Arnstadt tenia i per poc que oferir i els seus interessos es dirigien cap a altres objectius. En primer lloc, pretenia establir-se i formar una família, el que va fer en casar-se el 17 octubre 1707 amb la seva neboda Maria Bàrbara, una jove vital i encantadora. Set fills van ser el producte de la seva feliç matrimoni. Aquest mateix any, el ja llavors prestigiós executant va sol·licitar la plaça d'organista a la petita ciutat de Mühlhausen (lliure per la mort del seu titular), que va obtenir el 24 de maig, amb el no menyspreable sou de 85 guldens.En l'església de Sant Blai, a més de restaurar l'òrgan, organitzar el cor, formar alumnes (entre ells, al seu devot deixeble JM Schubert) i complir amb les seves funcions dominicals, Bach va iniciar la composició de cantates religioses, la més important de les quals va ser la titulada actus Tragicus. El seu període de formació inicial semblava conclòs. Potser això fos la raó principal que el va moure a presentar la dimissió com a organista de Mühlhausen, encara que els biògrafs solen assenyalar altres més concretes: sobretot, el conflicte musical-teològic que havia dividit els feligresos en dos bàndols: els seguidors del pastor Frohne, pietista radical i enemic d'innovacions musicals, i els de l'ardiaca Eilmar, amic i protector de Bach, i padrí del seu primer fill. És possible que, agafat entre dos focs, Johann Sebastian preferís donar a la seva carrera un canvi de rumb al marge d'unes tensions teològiques que tan directament li afectaven com a responsable musical de la comunitat. 

Les seves relacions amb les autoritats de Mühlhausen van continuar cordials després de la seva dimissió al juny de 1708, i va compondre per a elles una cantata al febrer de 1709, malauradament desaparecida.En les tall de WeimarBach va aconseguir el lloc de segon Konzertmeister a Weimar (on residiria entre 1708 i 1717), el que li va proporcionar l'estabilitat necessària per a abordar la creació musical. Va donar a llum una obra ingent per a orgue i clau, a més de música coral religiosa i instrumental profana. Cal recordar, per exemple, que una de les obligacions contretes amb el duc de Weimar era la de «composar cada mes una composició nova », el que significava una cantata original al mes. Desgraciadament aquests anys vitals que van marcar un canvi d'estil en les seves composicions no poden ser rastrejats en detall, ja que només ha estat possible datar un nombre insignificant de les seves creacions . És evident, però, la decisiva influència de les formes operístiques italianes i de l'estil concertístic d'Antonio Vivaldi. La crítica assenyala una evident petjada italiana al ritornello de les cantates 182 i 199, de 1714; les 31 i 161, de 1715; o les 70 i 147, de 1716. Les noves tècniques de repetició, literal o lleument modificada, també van rendir els seus esplèndids fruits en les àries, concerts, fugues i corals d'aquest període, entre els quals cal destacar, molt especialment, els seus preludis corals , els primers trios per a orgue i la majoria de preludis i fugues i de tocatas per órgan. Representación de 1660 de l'església del Palau de Weimar: sota el sostre, l'òrgan en què treballaria Bach.

La placa JS Bach a Weimar

 En Weimar, Bach complia múltiples funcions: organista de la capella, Kammermusicus, violí solista, director del cor i mestre suplent de capella. Allí va conèixer i va transcriure l'obra dels compositors italians (Corelli, Albinoni o Vivaldi), va formar a alumnes, com el seu nebot Johann Bernhard i Johann Tobias Krebs, i va travar una estreta amistat amb el mestre Johann Gottfried Walther, que va enriquir el seu art del contrapunt i de la coral. Allà, en suma, va treure endavant la seva família gràcies a un sou que, llavors, podia qualificar d'altíssim. En el moment de mudar-se a Köthen tenia quatre fills (dos havien mort poc després del part): Catharina Dorothea, Wilhelm Friedemann, Carl Philipp Emmanuel i Johann Gottfried Bernhard.La atmosfera de la cort, però, no estava exempta de tensions. El duc Wilhelm Ernst era un devot pietista que intervenia personalment en els aspectes més nimis del culte i per al qual la composició i execució de la música sacra era una qüestió no només de fe, sinó també d'Estat. I així, les intrigues teològic-palatines van enfrontar a Bach amb el duc, que va arribar a empresonar quatre setmanes al compositor quan va saber que Bach havia obtingut el nomenament de mestre de capella del príncep Leopold de Köthen sense sol·licitar la seva autorització previa. 

En Köthen

La estada a Köthen (entre 1717 i 1723) va ser més breu, probablement perquè l'esperit profundament religiós de Bach aspirava a una major dedicació a la música sacra. En qualsevol cas, entre el príncep Leopold de Köthen i el compositor va néixer una fructífera amistat i Bach va poder lliurar-se, en un clima acollidor i assossegat, a la creació de nombroses obres instrumentals i orquestrals, entre les que destaquen els seus Concerts de Brandemburg, partitura cimera de la música barroca. Afortunadament per a la posteritat, disposava allà d'un excel·lent conjunt instrumental complet, i a aquest període corresponen a més les Sonates i partites, les quatre Obertures, les invencions per a dues i tres veus i les Suites franceses. Que potser com a compensació a les seves obligacions de compositor profà, va compondre la seva primera peça sacra de llarg alè: La passió segons Sant Juan.

El príncep Leopold de KöthenDe totes aquestes composicions magistrals caldria destacar la primera part d'El clau ben temperat (una col·lecció de preludis i fuites a totes les claus) per la seva sistemàtica exploració de la nova sintaxi musical, que la crítica històrica ha qualificat de «tonalitat funcional», i que hauria de prevaler els següents dos-cents anys. Però la col·lecció d'El clau ben temperat també és memorable com a compendi de formes i estils populars que, malgrat la seva varietat, apareixen homologats per la lògica rigorosa de la tècnica compositiva de la fuga.

Varen ser en total sis anys de pau absoluta i fecunditat creativa lamentablement interromputs per la tragèdia. Al juliol de 1720, en tornar d'un dels freqüents viatges realitzats a instàncies del príncep, va trobar la seva casa buida i silenciosa: Maria Bàrbara havia mort, fulminada per una desconeguda malaltia, i, per por a la pesta, havia estat ràpidament enterrada. Bach es va sumir en un profund abatiment. Les forces semblaven haver-ho abandonat i les muses només el visitaven per inspirar-melancòliques notes que no gosava transcriure. Només una dona podia treure'l del seu estupor i aquesta dona va ser Anna Magdalena Wilcken, filla menor del trompetista de la cort, Caspar Wilcken. Cal observar que, per a la mentalitat i necessitats d'un vidu d'aquell temps, amb quatre fills menors al seu càrrec , res havia d'estrany en un ràpid segon matrimoni, que efectivament va rebre l'aprovació general. A més, Anna Magdalena era una intèrpret avantatjada, ben dotada per al cant, que va professar tota la vida una exemplar devoció per Johann Sebastian, convertint-se amb el temps en la cronista de la família Bach; estan en deute amb ella tots els biògrafs posteriors. Va saber comprendre i compartir el complex món espiritual del seu marit i el va ajudar com eficient copista de les seves partitures. 

El casament es va celebrar a 1721. Va ser un altre matrimoni feliç del que naixerien tretze fills; el benjamí va ser Johann Christian, el músic les composicions tant influirien en el primer Mozart. Per segona vegada a la vida Bach va tenir la fortuna de trobar una companya ideal.

Festival Bach a Leipzig

Kantor de Leipzig 

Poc després, la unió del príncep de Köthen amb una dona completament desinteressada per la música va provocar el distanciament entre el mestre i el seu protector. La mort del Kantor de Leipzig en 1722 li va brindar al compositor l'esperada oportunitat per dedicar-se a la composició sacra. L'obtenció de la plaça no li va resultar fàcil: va ser primer concedida a Telemann, després a Graupner i només en tercer lloc a Johann Sebastian. Per aconseguir-la, Bach va haver d'acceptar costoses condicions, no tant econòmiques com laborals, ja que, a més de les seves funcions religiós-musicals a les esglésies de Sant Tomàs i de Sant Nicolau, havia de fer-se càrrec de tasques pedagògiques a l'escola de Sant Tomàs (entre elles l'ensenyament del llatí), que li van produir notables disgustos. Sabem que, entre els seus compromisos, hi havia el que la música interpretada els diumenges incités «als oients a la devoció» i no fos «de caràcter teatral» .El lloc de Kantor no significava, doncs, un efectiu progrés en la seva carrera. Estava obligat a proporcionar la música necessària per als oficis de diverses esglésies de la ciutat valent-se d'un cor format per alumnes de l'escola, la qual cosa significava que cada diumenge estava obligat a presentar una nova cantata composta per ell: el resultat van ser un total de 295 peces religioses, de les quals només han arribat fins a nosaltres cent noranta a causa de la negligència dels seus hereus. A més, havia de dirigir el cor dels alumnes i donar lliçons als joves estudiants com un professor més.

Aquesta situació no podia satisfer a un home com ell. Resultava ultratjant que les autoritats ignoressin les seves facultats i el menyspreessin com a innovador. Durant vint anys, Bach no va parar de lluitar contra aquesta injustícia. Colèric com era, es va enfrontar sistemàticament als seus aburgesats superiors, els qui van pretendre fer d'ell un dòcil assalariat i fins i tot es van permetre castigar la seva obstinació i la seva arrasadora originalitat retallant en més d'una ocasió les seves retribucions. Els esforços del compositor per canviar aquest estat de coses van resultar erms; decebut, es va convertir en un ésser amargat i busca-raons, cada vegada més allunyat dels seus companys i refugiat en si mateix i en la seva música. Tan sols la seva vida familiar era una font sòlida de mínimes alegries i de la necessària estabilitat. Sempre recolzat per la seva dona i per una íntima certesa en la validesa del seu geni, va poder fer front a les adversitats sense perdre gens del seu poder creatiu ni caure víctima de l'apatia. Infatigable davant les seves obligacions com a pare i com a músic, Bach mai va desatendre a cap dels seus fills, ni va interrompre l'àrdua tasca d'ampliar els seus coneixements copiant i aprofundint en les partitures de les seves antepasados.

Malgrat tot, el de Leipzig (de 1723 fins la seva mort) va ser el més gloriós i fructífer període de la vida del compositor, amb una producció de, almenys, tres cicles de cantates; en elles, sense abandonar el contrapunt, es va despullar de tota retòrica, esforçant-se a representar musicalment la paraula. En 1724 i 1727 va estrenar respectivament La passió segons Sant Joan (escrita en Köthen) i La passió segons Sant Mateu. Va ser també l'esplendorós període de l'Magnificat en re bemoll major (1723), l'Oratori de Pasqua (1725), el de Nadal (1734), i el de l'Ascensió (1735). En 1733 va iniciar la composició de la magistral Missa en si menor per acompanyar la sol·licitud en la qual aspirava a obtenir de l'elector Augusto III el títol de compositor de la cort de Saxònia. Tres anys després aconseguia el seu propòsit, el que li va recompensar per les contrarietats anteriors i va servir per mortificar a quants ho havien fet objecte de les seves desdenys. Començava l'última etapa de la seva vida, que seria també la més plácida. Bach era miop des del seu naixement. Amb el transcórrer dels anys, l'estat dels seus ulls s'havia anat deteriorant a poc a poc a causa de milers d'interminables nits de treball passades sota la insuficient llum d'uns pobres llums d'oli. Dues operacions no van aconseguir millorar la seva visió: després de la segona, realitzada per un metge anglès a Leipzig, va perdre la vista gairebé per complet. Les fortes medicacions a què es va habituar van contribuir a trencar la resistència i la salut d'un cos que havia estat robust i vigorós. Però va continuar creant i va aconseguir nous cims en el seu art, com les Variacions Goldberg o la segona part d'El clau ben temperat, acabada en 1744 

Un any abans de la seva mort va tenir el misme destí que estava reservat a un altre geni com ell, el famós Haendel: la ceguesa total. Però una vegada més, abans que la nit eterna li encadeni per sempre al seu llit, Bach viurà un moment estel·lar quan per fi algú reconegui el seu poderós talent i el seu mestratge: el jove rei de Prússia Frederic II. En diverses ocasions aquest sobirà havia expressat el seu desig de trobar-se amb el conegut compositor. L'ocasió va arribar a la primavera de 1747. Un plujós dia d'abril Bach va emprendre titubejant el camí cap a Potsdam en companyia d'un dels seus fills i es va fer anunciar al palau de Federico en el moment en què s'interpretava un concert de flautes compost per el propi sobirà. Sa Majestat va interrompre immediatament la música i va sortir per rebre calorosament al nouvingut. Després ensenyar-li el palau i platicar breument amb Bach sobre temes musicals, el rei va voler maliciosament sotmetre el seu convidat a una petita prova: amb una flauta, que era el seu instrument preferit, va atacar un tema de poc fust i el va reptar a que ho desenvolupés segons les regles del contrapunt. En breus instants, Bach va compondre una fuita de sis veus perfecta i meravellosa, executant-la a continuació. El rei va escoltar admirat aquelles harmonies que es diria que estaven fetes per a les oïdes dels àngels i, al final de la interpretació, únicament va poder exclamar una i altra vegada: "Només hi ha un Bach ... Només hi ha un Bach." Feliç per aquesta trobada va tornar Bach a Leipzig, ciutat que ja no abandonaria fins a la seva mort. La seva energia i el seu esperit creatiu estaven encara intactes, però la seva vista s'extingia i la seva salut li exigia cures. El geni va lluitar en va contra la seva fi pròxima. Va emprar els seus últims dies a complir les seves obligacions familiars i professionals amb la màxima diligència possible, encara que no va renunciar per això a la seva vocació musical i des del seu llit de mort va dictar L'art de la fuga.Un atac d'apoplexia va posar fi a la seva vida el dia 28 de juliol de 1750. 

L'envoltaven els seus familiars i la seva ànima grandiosa va abandonar sense cap dolor el cos del que havia estat un simple mortal gairebé ignorat pels seus semblants. Deixava a la seva mort un valuós llegat a la posteritat: una ingent obra religiosa i nombroses peces profanes; un corpus que, en definitiva, s'ha erigit en llei de tota la producció musical posterior. Anys després, en una conversa amb Mendelssohn, Goethe va ser capaç de concentrar en una sola frase admirativa que hi ha de màgic en la música de Johann Sebastian Bach: "És com si l'harmonia universal estigués dialogant amb si mateixa, com si ho hagués fet en el pit de Déu des de la creació del món. "