¿Com
fou que Madrid, que a principi del segle XVI no era cap centre
agrícola ni comercial de rellevància, ni tenia tradició cultural
-com la veïna Alcalá de Henares-, va ser triada per Felip II com a
seu de la seva cort? N’hi ha que sostenen que aquella
petita villa, que es trobava enmig de l’àrida
Meseta castellana, atreia bàsicament perquè els boscos de la
propera Sierra de Guadarrama eren excel·lents per a la cacera. Fou
sens dubte un gran error polític de Felip II i de Felip III no
aprofitar el fet que també eren reis de Portugal, des del 1580, per
traslladar la cort i l’administració central dels seus regnes a
Lisboa. Això segurament hauria consolidat el seu immens imperi
atlàntic i reforçat l’aliança entre la Corona i els notables
portuguesos. Però no, aquells monarques actuaven amb una tancada
mentalitat castellana, defensiva i recelosa de tota innovació.
En
aquest terreny, Felip III només va permetre la petita frivolitat
del validoduc de Lerma, que a principis del segle XVII
traslladà la cort a Valladolid uns anys, només per beneficiar-se
amb operacions especulatives escandaloses que el forçaren a dimitir.
Al
principi del segle XVIII la construcció del nou model centralista
dels Borbons exigia la construcció d’un sistema radial de
comunicacions que fes de Madrid el centre que dominava totes les
perifèries, malgrat que eren molt més riques, poblades i obertes a
l’intercanvi comercial i d’idees. Així, amb els Borbons, Madrid
començà a tenir un caràcter de cort relativament sumptuosa. La
noblesa feia els seus palaus a prop dels reis i fins i tot l’incendi
del vell alcàsser dels Àustries, el 1734, va permetre a Felip V la
construcció d’un palau a la francesa, el Palau d’Orient, més
digne del seu imperi.
La
construcció de la capital
Amb
la revolució liberal del segle XIX s’accentuaren els problemes
polítics a causa de l’escassa dimensió i dinamisme de la ciutat.
Un dels elements més significatius de la feble nacionalització
espanyola del segle XIX fou que el projecte no comptava amb una
capital prou important i dinàmica que fos l’atractiu símbol de la
nova nació. El 1859, mentre un cònsol britànic podia perfectament
comparar Manchester i Barcelona, no li passava pel cap fer-ho entre
Londres i Madrid, perquè no hi havia color.
Durant
decennis, el nacionalisme espanyol arrossegarà el complex de no
tenir una capital a l’altura de les grans necessitats
nacionalitzadores. Així, el Madrid del vuit-cents és bàsicament
una cort amb uns governs febles que necessitaven ser grats als
monarques per imposar-s’hi. Era “ la corte de los
milagros ”, tan ben retratada per Valle-Inclán, on vells
i nous cortesans, generals i polítics ambiciosos pactaven amb
negociants, banquers i especuladors. Sorgiren llavors els grups
d’interessos que volien estar a prop del poder polític per fer
grans negocis. I evidentment aquell Madrid atreia la gent de
províncies que aspirava a promocionar-se fent carrera administrativa
o política. Així, les elits madrilenyes del segle XIX, com ha
explicat Álvarez Junco, eren clarament dependents del món oficial,
mentre que les de Barcelona apareixien com a molt més autònomes, a
més de més europees, cultes i innovadores.
Després
de la crisi del 1898, serà comprensible que el malestar dels
intel·lectuals de Madrid es manifesti reconeixent que no sols no hi
havianación, sinó que tampoc hi havia una capital que pogués
qualificar-se d’europea. Per això un dels desafiaments de la
modernització espanyola del segle XX serà convertir Madrid en una
capital autèntica, i molt més després que Barcelona, amb les
agregacions dels municipis del pla, la superés també en població.
Des dels governs sorgiren aviat iniciatives per transformar la
ciutat: metro, Nuevos Ministerios, la ciutat universitària...
Malgrat tot, el Madrid dels anys 30 del segle XX encara era una
“ciutat d’empleats públics”, com sostenia Josep Pla, que la
coneixia prou.
L’intent
d’industrialitzar
No
hi ha cap dubte que la dictadura franquista, amb les seves obsessions
centralitzadores, beneficià notablement Madrid. Ja des dels anys 40
s’accentuà la tendència a la concentració de les decisions
polítiques i financeres a la ciutat per convertir-la en “la
capital del capital”, tot forçant-hi la instal·lació de la seu
social dels principals bancs, de les grans empreses
públiques-Telefónica, Renfe, Seat, etc.- i de bona part de les
privades. També hi hagué un important, i fallit, intent franquista
de fer de Madrid una urbs industrial, amb la creació de grans
empreses, sobretot del metall -Pegaso, Barreiros, Perkins, MMM-, que
no van resistir les crisis econòmiques.Austries
i Borbons El gran Madrid del franquisme fou també el resultat de
la política d’agregació dels municipis propers realitzada els
anys 1947-1954, que suposaria que la capital tingués un terme
municipal 7 vegades més gran que el de Barcelona i que així la
pogués passar clarament en el rànquing de població.
Tal
vegada el més significatiu de la democràcia és que, malgrat
l’existència de l’estat de les autonomies, tots els governs han
volgut consolidar Madrid com el principal centre del poder polític i
econòmic. No sols s’ha tractat de refermar l’autoritat del
govern central sobre els autonòmics, també hi ha hagut la tendència
a incentivar a la ciutat la presència dels principals serveis
financers i de les empreses multinacionals.
Els
plans estratègics de l’etapa Felipe González van ser fets amb la
voluntat de consolidar la funció de centralitat de Madrid. Això era
fonamental també per a la política clientelar i per a la “cultura
de la subvenció”, impulsada tant pel PSOE com pel PP, que exigeix
que Madrid sigui el centre recaptador i distribuïdor dels recursos
públics. Aquesta tasca es justifica afirmant que es defensen els
interessos de tot Espanya, quan en realitat només ho són de la
classe dirigent instal·lada a Madrid. Així, no ens ha d’estranyar
que avui la Comunitat de Madrid sigui l’única de les 17 on
predomina la població que se sent molt majoritàriament espanyola,
mentre que el sentiment de ser “madrileny” sigui força
minoritari. És la prova de la tesi que la ciutat ha esdevingut el
millor símbol de l’Espanya oficial del règim del PP i del PSOE.
