Richard Leakey

Paleontòleg, arqueòleg, ecologista i polític

Va néixer el 19 de desembre de 1944 a Nairobi.

Fill de Louis Leakey, restaurador del Museu Coryndon i Mary Leakey, directora de les excavacions Leakey a Olduvai; va tenir dos germans, Jonathan i Philip.

Quan tenia 11 anys, va caure del seu cavall va fracturar el crani i va estar a punt de morir. Casualment aquest incident va salvar el matrimoni dels seus pares. Louis estava considerant seriosament deixar a Maria per la seva secretària, Rosalie Osborn. Leakey va pregar al seu pare en el seu llit de malalt no deixar a la seva mare.

Va entrar a la Duke of York Secondary School. Quan la rebel·lió Mau Mau va fracassar, en el seu primer dia a l'escola va cridar per la igualtat racial, tal com feia el seu pare. Anomenat "amant dels negres", altres estudiants el van tancar en una gàbia de filferro, escopir i orinar sobre ell. Després de ser afuetejat per faltar a la capella, Leakey mai més es va considerar cristià.

Va encapçalar la seva primera expedició a Natron occidental, Tanzània, quan comptava 19 anys. Des de llavors va dirigir altres a diferents llocs de Kenya ia la vall del riu Omo a Etiòpia.
En els seus viatges a les ribes del llac Turkana al nord de Kenya, es van produir el descobriment d'una multitud de fòssils homínids que van provocar la revisió total de les teories sobre l'hominització.

Quan encara no tenia trenta anys es va formar una formidable reputació amb els seus descobriments a l'est del llac Rodolfo, incloent en 1972 1 crani que el considera veritablement humà i de fa 2,5 milions d'anys molt més antic que qualsevol altre. Sosté idees polèmiques sobre l'origen de l'home: la seva molt antiga edat i el paper de l'ús d'eines en el desenvolupament dels trets humans així com la possibilitat que la gran diferència de mida entre els exemplars de Australopithecus pugui només representar la diferencia de grandària entre les formes mascle i femella d'una mateixa espècie.

Entre les seves troballes més destacades es troba l'esquelet gairebé complet d'un noi adolescent, descobert el 1984 a Nariokotome, a la costa occidental del llac Turkana. El 1983 va descobrir la mandíbula, dents i fragments del crani del Sivapithecus, possible predecessor tant de l'home com del mico, de 17 milions d'anys d'antiguitat.

Fundador del Louis Leakey Memorial Institute de prehistòria africana i director del Museu de Ciències Naturals de Kenya de 1968 a 1989, any en va ser director dels Serveis de Fauna de Kenya.

Autor de Formació de la humanitat (1977). També d'una autobiografia, Leakey (1984).

El 1964 en la seva segona expedició al Llac Natron, va conèixer a l'arqueòloga Margaret Cropper. El 1965 van decidir casar-se i tornar a Kenya. La seva filla Anna va néixer el 1969, el mateix any que Leakey i Margaret es van divorciar. Es va casar amb el la seva col·lega Meave Epps el 1970 i van tenir dues filles, Louise (nascuda el 1972) i Samira (1974).

Central electrica subterranea de Tavascan

                                       La Vall de Tavascan 

A l’extrem nord occidental del Pirineu de Lleida, just a l’epicentre del Parc Natural de L’Alt Pirineu, la vall de Tavascan és un indret d’alta muntanya de gran interès paisatgístic i cultural. Ofereix una inigualable oferta turística, així com tota mena de serveis adreçats a donar a conèixer els atractius d’aquesta extensa àrea natural.

Més de 50 llacs i estanys

Ja per sobre dels 2.000m hi trobem nombrosos llacs i estanys repartits per tota la capçalera de Tavascan. El llac de Certescan amb una profunditat de 100 metres és el llac mes gran de tot el Pirineu. Però tampoc desmereixen interès el Naorte, el Mariola, els estanys de Romedo o els estanys de la Gallina. Espais de bellesa inigualable i de visita obligada per al nouvingut.

Boscos, prats i pastures 

A les cotes més baixes hi trobem boscos caducifolis, amb roure martinenc, freixe o avellaner, sempre altrenats amb prats de pastura i matollars dominats pel boix o boscos secundaris de pi roig.
Amb l’alçada, des dels 1.700 m fins més amunt dels 2.000 m, entrem al domini del pi negre, mentre que, als vessants obacs i fins als 1.800m hi creixen importants boscos d’avet. En l’estrat arbustiu s’hi troben espècies com el neret, el nabiu o el ginebró.
En els prats alpins, passats ja els 2.000m, pràcticament no hi créixen arbres, i és on s’hi troben algunes espècies de la flora alpina com la genciana.

Les cavernes
- Tavascan, situada a 1100 m. d'altitud, d'una alçaria equivalent a 11 plantes i que alberga les centrals de Tavascan Superior i Tavascan Inferior amb un eix vertical de màquines de 25 m.
- Montamara, situada a 1350 m. d'altitud, d'una alçaria equivalent a 21 plantes i on s'hi troba la central de Montamara amb un eix vertical de màquines de 54 m.

​

Els embassaments/estanys
- Graus (cota 1350), un dels grans dipòsits d'alimentació.
- Romedo de Baix ( cota 2000), l'altre gran dipòsit d'alimentació.
- Certescans (cota 2250), que amb els seus 18 milions de m/cúbics és la reserva del conjunt.
- Tavascan (cota 1100), receptacle final de totes les aigües, tant les utilitzades per les centrals com les superficials dels rius afectats, i que com a extensió del complex és punt d'inici del canal subterrani que va fins la central de Llavorsí, situada a 20 km.
- La Farga (cota 1370), presa de captació d'aigua al riu de la Vall Ferrera.
- Montalto (cota 1360), presa de captació d'aigua al riu de Bohavi.
​Una xarxa subterrània d'uns 75 km. de túnels, canonades, canals i galeries de servei entre els que cal destacar:
- Canal de Romedo, de 8.774 m. de longitud que va des de l'estany de Romedo de Baix fins a la vertical de Tavascan (Pic de Guerón), amb un cabal de 16 m. cúbics/segon.
- Canal de Montalto, de 7.710 m. de longitud que va des de la presa del mateix nom fins l'embassament de Graus, amb un cabal de 7 m. cúbics/segon.
- Canal de la Vall Ferrera, de 5.540 m. de longitud que va des de la presa de La Farga (Vall Ferrera) fins la presa de Montalto (Vall de Bohavi), amb un cabal de 5,2 m cúbics/segon.

La construcció

L'estudi i planificació del projecte s'inicien els anys 50, una època de postguerra en que la xarxa viaria, especialment a les comarques de muntanya com el Pallars Sobirà, era molt precària, i per tant el primer que els tècnics van haver de fer, fou millorar les carreteres i ampliar ponts, per tal de facilitar l'intens tràfic d'homes, màquines i material, que presumiblement es produiria durant la realització d'una obra d'enginyeria tant important.

Les obres del complex hidràulic es pot considerar que van començar el 1958 amb la ampliació/reconstrucció del pont sobre La Noguera Pallaresa , a Llavorsí, i van continuar ininterrompudament fins el 1974, amb la inauguració de Montamara. La posada en marxa de Tavascan va ser el 1971.
​El factor humà
En la seva construcció hi van treballar uns 10.000 obrers, amb una punta màxima de 2.677 treballadors l'any 1965, i una mitjana anual de 1512 en el període 1958-1975, que vivien en barracons a la muntanya durant tota la setmana i que el diumenge baixaven a Tavascan a fer una mica de festa. Es pot imaginar fàcilment l'impacte que tanta gent provocava en un poble tant petit, on fins i tot s'hi va instal·lar un destacament de la guàrdia civil de forma permanent.
Durant prop de 20 anys aquests obrers van estar foradant les muntanyes, fent-hi kilòmetres de túnels i galeries, utilitzant 2.000.000 de kg d'explosius, en condicions de vida i de treball que devien de ser molt dures, sobre tot a l'hivern, per la climatologia tant adversa de la zona.
​

Les "ventanas"
El procés de construcció de la xarxa subterrània s'iniciva amb la perforació de galeries de servei anomenades “ventanas”, perpendiculars al traçat del túnel, que facilitaven per mitjà de vies, vagonetes i formigoneres rodants, tant l'extracció de materials, com el revestiment del mateix túnel. Aquest sistema permetia treballar alhora des dels dos extrems del tram comprès entre dues “ventanas”.Totes les galeries estaven dotades de bombes d'extracció d'aigua,tubs de ventilació forçada i circuits elèctrics.
Al costat de cada “ventana” s'hi organitzava un campament, on hi havia barracons destinats a cantina-menjador, dormitoris dels peons, magatzem de material, equips compressors, estació de formigó amb les seves sitges de ciment, polvorí sota vigilància i es completava amb pedreres i grups de trituració d'àrids i sorres.
​El funicular de Guerón
Una de les peces claus, dins la infraestructura que es va haver de muntar, fou l'impressionant funicular, que des del peu del camí del Pla de Boavi (1100m), pujava fins als barracons de Guerón (1970m.), en un recorregut de 1534 metres , permeten un constant tràfic d'obrers, material i maquinària. Els elements bàsics del funicular eren per una banda el cable de 30 mm de diàmetre, amb un pes de 3,26 kg/m, i una resistència total de 56.000 kg , i per l'altra la vagoneta de 2.000 kg de pes i una càrrega màxima de 10.000 kg. Actualment es troba fora de servei i les seves restes encara es poden observar des del mateix camí del Pla de Bohavi.

Funcionament

El funcionament està totalment automatitzat i teledirigit des de la central de comandament de Fecsa/Endesa a Lleida, des d'on s'obren i tanquen les vàlvules i comportes, per regular l'aigua que farà moure les corresponents turbines. A les centrals no hi ha cap operari de forma permanent.

Les tres centrals del complex, permeten disposar de diferents variants de producció, que s'utilitzen en funció de l'energia que es vol obtenir, i de l'aigua disponible en cada embassament.

Hi ha un únic transformador que passa la tensió de generació de 11.000 a 220.000 volts.

Les característiques més significatives de cada central i la procedència de l'aigua que les alimenta son les següents:

Tavascan Superior, disposa de dues turbines Pelton (molt apropiades en el cas de molta pressió i poc cabal), i funciona amb l'aigua (14m. cúbics/s) que li arriba del llac/embassament de Romedo de Baix situat a 2006 m ., portada pel canal de Romedo fins a prop de la vertical de la central a 1980 m .. Des d'aquest punt per mitjà d'una canonada de 1400 m de longitud, s'inicia el salt fins a la Caverna de Tavascan a 1100 m . d'altitud. És un salt de gairebé 900 m que fa que l'aigua que arriba a cadascuna de les dues turbines (7m. cúbics/s), tingui una pressió de 85 kg/cm. Després de ser utilitzada l'aigua va pel canal de desguàs fins l'embassament de Tavascan.

Tavascan inferior, funciona amb aigua (14m. cúbics/s) provinent del embassament de Graus situat a 1352 m . d'altitud, que per mitjà d'una canonada de 800 m de longitud i un salt de 246 m , la fa arribar amb una pressió de 25 kg/cm a una turbina Francis situada també a la Caverna de Tavascan, i posteriorment va a parar al mateix canal de desguàs.

Montamara (producció), funciona de forma alternativa amb Tavascan superior, utilitzant l'aigua que ve de Romedo inferior i en aquest cas les dues turbines Pelton receptores (8m. cúbics/s a cadascuna) es troben a una altitud de 1360 m . El salt és de 630 m i la pressió de 75 kg/cm. Una vegada utilitzada, l'aigua va al corresponent canal de desguàs i posteriorment al embassament de Graus.

Montamara (bombeig), es una central reversible i durant la nit, fent servir els excedents energètics del sistema general (nuclears, tèrmiques etc.), bombeja aigua provinent de Graus (portada pel mateix canal que connecta l'embassament i la central) fins a Romedo inferior per tal de recuperar els nivells d'embassament. Per a dur a terme el procés, cada màquina (turbina i alternador) és acoblada per la part inferior a una gran bomba centrífuga, que bombeja 6,5m/s, des de la cota 1360 fins a la cota 2010. L'impuls inicial per desallotjar l'aigua existent a les canonades requereix una pressió de 100 kg/cm., obtinguda fent treballar les bombes amb les vàlvules de pas tancades.

Impacte sobre la Vall

 La regulació de cabals dels rius, que permet minimitzar les conseqüències de les riuades.
•  La millora de les carreteres.
•  La arribada de serveis com l'electricitat, el telèfon etc.
•  La reactivació de la activitat econòmica amb aparició d'hotels, restaurants, campings etc.
•  El desenvolupament d'activitats esportives d'aigua, com el rafting, ja que per conveni s'assegura una aportació de cabal a hores convingudes

https://youtu.be/R3uP1602zo0

La nova temptació francesa

                                    Emmanuel Macron

Emmanuel Macron és el fenomen francès del moment, l’home que fascina i incomoda a parts iguals. I amb raó: fa cinc anys era un desconegut per al gran públic i avui els sondejos el situen com el candidat més ben posicionat per ocupar l’Elisi després de les eleccions de la primavera, superant a la segona volta l’ultradretana Marine Le Pen.

Fins fa ben poc, aquest exministre i home de confiança del president, François Hollande, distava de convertir-se en una amenaça per als partits hegemònics a l’Hexàgon. Macron va llançar el seu propi moviment ciutadà, En Marxa, l’abril del 2016, quan encara ocupava la cartera d’Economia i declarava a qui el volgués escoltar que una candidatura a l’Elisi no era la seva “prioritat”. Des de llavors aquest jove exbanquer ha sigut considerat com un ovni enmig de la molt tradicional escena política francesa.

Un exministre incòmode

Com a ministre estrella d’Hollande ja importunava figures destacades del Partit Socialista (PS) francès com Martine Aubry, antiga primera secretària, amb les seves posicions liberals. “N’estic tipa, del senyor Macron”, deia Aubry sempre que podia. Macron encarnava aleshores el gir liberal del president Hollande per recuperar la malmesa economia francesa. De fet, els rumors diuen que el mateix Hollande podria donar-li el seu suport en aquesta cursa presidencial ben aviat.

L’agost del 2016, després de dos anys al capdavant de les finances franceses, de mesos del llançament d’En Marxa i de malestar al govern del llavors primer ministre Valls, Macron va dimitir amb un balanç poc clar de mesures “flexibilitzadores” del mercat laboral. “Jo soc d’esquerres -va declarar a TF1 el mateix vespre de la dimissió-, és la meva cultura, el meu origen, la meva història familiar”. Des d’aleshores Macron ha sigut capaç de reinventar el seu discurs per atraure un electorat més ampli: necessitava allunyar-se al mateix temps de la seva imatge de burgès intel·lectual i del govern nàufrag del qual sortia. El seu moviment no ha parat de créixer a gran velocitat, sobretot si es pensa que no ho fa sobre cap estructura política preexistent. Al novembre Macron va presentar formalment la seva candidatura: un nou líder s’instal·lava al paisatge polític francès.

El mes de desembre arribava amb bones notícies per a Macron: la retirada de François Hollande de la cursa presidencial. Macron, considerat per molts el fill espiritual del president, rebia aire per créixer, lluny de les acusacions de traïció. Al gener el resultat de les primàries socialistes, amb Valls -el candidat natural - desbancat i Hamon com a guanyador, li donen legitimitat per emparar els decebuts pel triomf de l’ala més esquerrana del partit. És així com el moviment de Macron ha anat trobant adeptes entre les files del PS: els amics es materialitzen en noms tan representatius com el de Ségolène Royal, actual ministra de Medi Ambient.

I un nou cop de sort sobtat entra en escena: el setmanari satíric Le Canard Enchaîné revelava al mes de gener informacions que deixaven el candidat de la dreta, François Fillon, en una situació d’extrema fragilitat. Fillon, primer ministre de Sarkozy i guanyador sorpresa a les primàries dels Republicans, cau desprestigiat per un escàndol de sous ficticis que el té contra les cordes. La caiguda de Fillon impulsa Macron. La galàxia En Marxa creix a mesura que s’acosten els comicis amb la benedicció de personalitats tan diverses com Dominique de Villepin, Pierre Bergé o Daniel Cohn-Bendit.

Però aquest jove ambiciós amb cara d’àngel que es declara revolucionari i antisistema ho té difícil a l’hora d’acostar-se a les classes més populars. Marcat per haver fet carrera a la banca Rothschild i haver-se forjat a les escoles franceses més prestigioses, és fàcil etiquetar-lo com a candidat de les elits. Però ell, que n’és conscient, s’esforça a cuidar el llenguatge i a assenyalar que tothom és benvingut al seu moviment.

La professora Cécile Alduy, que ha analitzat els discursos de líders polítics francesos al seu llibre Ce qu’ils disent vraiment [El que diuen de debò], ens explica que Macron és un seductor nat que ha creat una organització semblant a un club de fans i que s’adreça a un públic tranversal, “als francesos de bona voluntat”. Als seus mítings, diu Alduy, Macron “adopta els codis de les TED Talks i s’adreça a la sala demanant a cada individu que sigui actor del seu destí, que s’impliqui”. Així, segueix Alduy, es construeix un discurs del “nosaltres” molt fort i molt nou a França: “Ell es presenta com a outsider, com a home lliure sense lligams amb el sistema establert”.

Amb la seva muller Brigitte Trogneau

Pianista, diplomat en filosofia i casat amb la seva professora de francès, 20 anys més gran que ell, Macron també compta, a la seva vida privada, amb ingredients per ocupar portades de paper cuixé. El Paris Match li dedica la d’aquesta setmana. Caldrà veure si la galàxia Macron és més que una temptació de vot.

Macron el 14 juliol de 2017

Afusellament de la mare de Ramon Cabrera.

Un crim d'Estat

Monument a Ramon Cabrera a Morella

Després de l'execució en Miranda d'Ebre del líder carlista alcañizano D. Manuel Carnicer, a l'abril de 1835, Ramon Cabrera va assumir el comandament de les partides carlines que operaven al Baix Aragó. El seu caràcter fred i agressiu va desencadenar una espiral de violència, que va culminar amb l'assassinat de la seva anciana mare, en un execrable crim d'Estat, i va continuar amb les represàlies de Cabrera.


FULGURANT ASCENS MILITAR
Ramon Cabrera, el seminarista tortosí, que havia abandonat els seus estudis eclesiàstics el 1833, es va incorporar el 16 de novembre del mateix any a la rebel·lió carlina, poc després que Morella caigués en mans de l'exèrcit isabelí. De seguida es va convertir en capitost de la seva pròpia partida, amb notable èxit en les seves correries guerrilleres pel Baix Aragó i el Maestrat. El 1934, amb només 28 anys, va ser ascendit a coronel pel pretendent Carles V. I el 1835, després de la mort de Carnicer, va ser nomenat Comandant General interí de tot el Baix Aragó.


Tenia el seu cau  a Beseit. El agrest territori dels Ports li servia de punt de partida per als seus atacs i com a refugi en els seus retirades. En els seus correries pels pobles de la contornada, reclutava homes, requisava queviures, cobrava impostos revolucionaris i exigia, sota amenaça, la col·laboració d'autoritats i camperols en serveis de missatgeria entre les partides revoltades i vigilància dels moviments de tropes governamentals.
Exigia amb rigor el compliment dels seus mandats i aplicava càstigs exemplars als que els ignoraven o incomplien. Durant una de les seves correries, que va passar per Fórnols, compta Francesc Foz en les seves memòries, que li va ordenar a ell i dos veïns més, que apostessin per la nit en tres camins diferents que condueixen al poble. Havien de vigilar l'eventual arribada de tropes governamentals i els va etzibar: "Mireu paisans, que si no compliu bé el que us comandament, us afusallaré, perquè a mi el mateix em fa el  afusellar un home que a un gos".

Ramon Cabrera

AFUSELLAMENT DELS ALCALDES DE TORRECILLA I VALDEALGORFA
Per escarment i exemplaritat dels que incomplissin les seves ordres, va castigar severament els actes de les autoritats locals quan no es van sotmetre a les seves exigències.

El 6 febrer 1836 Cabrera va ordenar l'afusellament dels alcaldes de Torrecilla (Alejandro Burgués) i Valdealgorfa (Francisco Zapater), per facilitar informes a les autoritats liberals segons alguns historiadors. No obstant això Francisco Foz, en les seves memòries, atribueix aquestes morts a un altre motiu: "Cabrera va fer algunes comandes de racions de boca per alimentar a les seves tropes. Els alcaldes d'aquests pobles, bé perquè els fos més fàcil la conducció de la comanda, o per alguna altra mira que jo ignoro, li van presentar la comanda en diners. Però Cabrera, bé perquè li semblés allò una desobediència o insult, ho va prendre tan pit dalt que va manar fossin afusellats. El que es va verificar en els portals del poble de la Fresneda, sense contemplació ni compassió. Sense que valguessin els molts esforços i influències de persones importants que intervinguessin per veure si es podia remeiar. Contestant tan sols que els seus soldats no s'alimentaven amb diners sinó amb substàncies alimentàries ".

AFUSELLAMENT DE LA MARE DE CABRERA
Estendre el terror entre els alcaldes del Baix Aragó. En aquestes circumstàncies van sorgir seriosos dubtes sobre la futura col·laboració dels mateixos en favor de l'exèrcit governamental. En aquesta situació el general Agustín Nogueras, cap de l'exèrcit isabelí al Baix Aragó, amb la ratificació d'Espoz i Mina, en aquell temps Capità General de Catalunya, va ordenar com a represàlia l'afusellament de l'anciana i innocent Maria Griñó, la mare de Ramon Cabrera.

L'execució de Maria va tenir lloc a Tortosa el 16 de febrer, deu dies després dels afusellaments de la Fresneda. S'havia comès un crim d'Estat i, amb això, quedava tacava l'honorabilitat i es posava en dubte la legitimitat de les autoritats que havien encoratjat, ordenat i executat el crim.

FULMINANT REACCIÓ DEL "TIGRE"
La reacció de Cabrera no es va fer esperar. El 20 de febrer, als quatre dies de l'assassinat de la seva mare, va llançar desde

Valderrobres una dura proclama contra el govern i va manar afusellar quatre dones. Francisco Foz ho explica així: "D'això va resultar el que era d'esperar: que Cabrera procedís a les represàlies amb escreix, com va succeir a Vall de Roures el 20 de febrer de 1836, que va afusellar en un hort a Maria Roque, esposa del coronel Fontiveros, i de Cinta Foz, Mariana Guàrdia i Francisca Urquizu, només perquè pertanyien a famílies liberals. Acte molt cruel i sanguinari i sense cap manera de ser. Perquè ¿quina culpa tenien les pobres senyores que els liberals de Tortosa haguessin afusellat a la mare de Cabrera, perquè aquest afusellés a quatre en represàlia de la seva mare, que només era una? Amb aquest cas sagnant va posar un creu indeleble que mai s'esborrarà. Desprenent d'això que aquella guerra va ser molt sagnant i desastrosa per a la nació ".

El crit de Dolores

La Independència mexicana

El Crit de Dolores, també conegut com El Crit de la Independència mexicana, va ser pronunciat en el petit poble de Dolores, a prop de Guanajuato el 16 de setembre de 1810, és l'esdeveniment que marca l'inici de la Guerra d'Independència de Mèxic i és la festa nacional més important que es celebra a Mèxic. El "Crit de Dolores" va ser el crit de batalla de Miguel Hidalgo i Costella, un sacerdot de l'Església Catòlica durant la Guerra d'Independència de Mèxic.


El Crit de Dolores de Miguel Hidalgo i Costella

El clergue Miguel Hidalgo i diversos criolls participaven en una rebel·lió planejada contra el govern colonial espanyol a Mèxic, però a la llarga els conspiradors serien traïts. Davant la por de la seva detenció, Miguel Hidalgo i Costella va enviar al seu germà Maurici Hidalgo, Ignacio Allende i Mariano Abasolo a anar amb un nombre d'homes armats per alliberar els presos pro-independentistes, en la nit del 15 de setembre. A les 6 del matí del 16 de setembre de l'any 1810, Miguel Hidalgo va fer sonar les campanes de l'església i va reunir a la seva congregació. Flanquejat per Allende i Juan Aldama, es va dirigir al poble al davant de la seva església, amb un emotiu discurs pro-independentista on els animava a rebel·lar-se contra el mal govern colonial espanyol.

La Batalla de Guanajuato, el primer gran compromís de la insurgència, va ocórrer quatre dies després. Però, la independència de Mèxic no seria efectivament obtinguda d'Espanya fins a la Declaració d'Independència de l'Imperi Mexicà (dirigida per Agustin d'Iturbide en el seu Pla d'Iguala - i confirmada amb els Tractats de Cordoba) 27 setembre 1821, després d'una dècada de guerra .
 

Contingut del Crit de Dolores

No hi ha consens entre els experts pel que fa a què exactament va dir Miguel Hidalgo i Costella en aquest moment. Les paraules exactes del més famós de tots els discursos de Mèxic no es coneix a plenitud, però es reprodueixen en gairebé moltes variacions.

Es coneixen alguns fragments del discurs de Miguel Hidalgo i Costella: "Els meus fills ... una nova dispensació ve a nosaltres avui en dia La rebran? ¿Es alliberaran a si mateixos? ¿Recuperaran les terres robades per tres-cents anys dels seus avantpassats per els espanyols odiats? Hem d'actuar immediatament ... ¿Van a defensar la seva religió i els seus drets com a veritables patriotes? Visca la Verge de Guadalupe! Mori el mal govern! Morin els gaxupines! ". Miguel Hidalgo i Costella en ser part de l'Església Catòlica va rebre gran influència d'aquella per iniciar la rebel·lió.

Anàlisi del Crit de Dolores

El Crit d'Hidalgo no va condemnar la idea de monarquia o critico l'ordre social actual en detall, però la seva oposició als esdeveniments a Espanya i l'actual govern virreinal es va expressar clarament en la seva referència al mal govern. El Crit de Dolores també ha posat èmfasi en la fidelitat a la religió catòlica, un sentiment amb el qual tant els criolls i els peninsulars (espanyols nadius) podrien simpatitzar, però, el crit fort anti-espanyol de "Morin els gachupines" ( gachupines va ser un sobrenom donat als peninsulars), probablement havia causat terror entre l'elit de Mèxic.

Commemoracions actuals del Crit de Dolores

Aquest esdeveniment ha assumit un estatus gairebé mític. Des de finals del segle 20, El "Crit de Dolores" (Crit de la Independència) de Miguel Hidalgo i Costella s'ha convertit en un emblemàtica succés de la independència mexicana.

Festa Nacional

Cada any a la nit del 15 de setembre a les onze de la nit, el President de la República de Mèxic fa sonar la campana del Palau Nacional a Ciutat de Mèxic. Després que el toc de la campana, es repeteix el crit de patriotisme mexicà basat en el "Crit de Dolores", amb els noms dels herois importants de la Guerra d'Independència de Mèxic i després s'acaba amb el crit tres vegades de ' Visca Mèxic! des del balcó del palau a la multitud reunida a la Plaça de la Constitució o Zócalo, una de les majors places públiques del món. Després dels crits, sona la campana novament i agita la bandera de Mèxic davant els aplaudiments de la multitud, i és seguit pel cant de l'Himne Nacional Mexicà. Aquest esdeveniment atrau mig milió d'espectadors de tot Mèxic i els turistes de tot el món. En el matí del 16 de setembre o el Dia de la Independència, la desfilada militar nacional s'inicia al Zócalo, passa pel Monument a Miguel Hidalgo i Costella i acaba al Passeig de la Reforma, l'avinguda principal de Ciutat de Mèxic.

Una celebració similar es produeix a les ciutats i pobles de tot Mèxic, i en les ambaixades i consolats mexicans arreu del món. L'alcalde (o governador, en el cas de les capitals d'Estat i ambaixadors o cònsols en el cas de les celebracions a l'estranger), s'inicia amb una campana i es donen paraules tradicionals, amb els noms dels herois de la independència de Mèxic, acaba amb el triple crit de Visca Mèxic!, La campana sona per segona vegada, s' oneja la bandera mexicana i el cant massiu de l'Himne Nacional per tots els assistents. Al segle 19, es va convertir en pràctica comú que els presidents de Mèxic en el seu últim any en el càrrec, que promulgen el Crit d'Independència a Dolores Hidalgo (ciutat mexicana de Guanajuato), en lloc del Palau Nacional. El president de Mèxic, Felipe Calderón, va oficiar el Crit a Dolores Hidalgo, com a part de les celebracions del bicentenari de la independència de Mèxic el 16 de setembre del 2010.

Les bombes de Palomares

                         Un accident nuclear a Almeria

Fraga i l ambaixador dels EEUU banyanse a Palomares

El 17 gener 1966 el cel era blau el mar picat i hi havien fortes ratxes de vent. El sol de l'hivern tot just escalfava el desert d'Almeria. A les 9.22 hores del matí , quatre avions militars s'albiren des de la pedania de Palomares (Almeria) com tantes altres vegades des del començament de l'anomenada Guerra Freda. Però aquell dia alguna cosa era diferent.

Mentre dos d'ells esperaven el seu torn, un bombarder B-52, que havia de tornar als EUA després que el comandament militar decidís que no havia de llançar les quatre bombes atòmiques que portava dins sobre territori rus, s'acostava a l'avió d'abastiment que havia de recarregar els seus tancs de combustible quan els pilots del B-52 van notar que alguna cosa anava malament.

Abastiment d' un B-52

L' accident

Tot d'una, l'avió de reabastiment va començar a cremar  i els tripulants del bombarder van accionar els seients injectables i van abandonar la nau, conscients que no serien capaços de reconduir la situació. Només quatre dels set tripulants del B-52 van sobreviure. Ningú en l'altra aeronau.
Les quatre bombes termonuclears -65 vegades més destructives que les de Hiroshima-, barrejades amb una pluja de trossos de tots dos avions, en flames  van caure sobre aquest petit poble d'Almeria. Cap de les bombes va esclatar i ni un sol dels trossos ardents dels avions va causar cap mal. Una d'elles va caure al mar provocant una massiva operació de recerca i rescat enmig del més absolut secretisme imposat pel Pentàgon i la dictadura de Franco. I dues de les que van xocar amb el terra es van trencar contaminant amb plutoni una enorme zona i segellant a Palomares amb l'etiqueta nuclear per sempre.

El cèlebre bany en aigües de Palomares del llavors ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga, menys de dos mesos després de l'accident per demostrar que no existia radioactivitat a la zona, no va ser l'únic intent d'ocultar la veritable importància de la ruptura d'aquelles bombes.

"S'han pres totes les mesures per assegurar que les zones afectades quedin completament netes". José María Otero Navascués, president de la Junta d'Energia Nuclear. 2 març 1966.
"Hem aconseguit el nostre propòsit de deixar la zona de Palomares a les mateixes condicions en què estava abans de l'accident". General Delmar Wilson, comandant de la XVI Força Aèria dels EUA. 22 març 1966.
Durant cinc dècades les autoritats espanyoles i nord-americanes han jugat a l'ocultisme i la desinformació. L'exèrcit nord-americà, amb ajuda de la Guàrdia Civil, va netejar i es va dur a territori dels EUA la terra i restes vegetals contaminades de 25.000 metres quadrats de terreny. En total, 1.400 tones, segons el CSN,

Però, tot i el triomfalisme de les autoritats després de la primera neteja de la zona, tant Espanya com els EUA sabien que els treballs a Palomares portarien anys. La col·laboració entre els dos països per fer un seguiment de la zona ha tingut alts i baixos, però s'ha mantingut fins a l'actualitat formalitzada amb el nom del projecte Indalo, dut a terme per l'antiga Junta d'Energia Nuclear, actual Ciemat. El finançament americana al projecte es va mantenir fins l'any 2009. En 2010 decideixen que ja no posaran més diners, que no té sentit seguir aportant fons.
 

Llavors, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero canvia el rumb del Ciemat. "El nou director, Juan Antonio Rubio, i l'investigador Carlos Sancho proposen una cosa que en aquell moment semblava molt revolucionaria i pel que alguns els diuen que estan bojos: fer un mapa radiològic en 3D per saber exactament si és veritat o no que hi realment no hi ha perill i, si n'hi ha, saber on està el perill ",

Per a això, aconsegueixen de nou diners dels EUA i porten a terme un treball que després avalarien els majors especialistes nuclears del món. El resultat del seu estudi dista molt de la realitat que va vendre Espanya durant dècades. Encara queden restes de poloni radioactiu -i de l'isòtop en el qual es transforma, el americi- a les terres de cultiu i en les muntanyes de Palomares. Encara s' ha de fer  la neteja definitiva i els experts del Ciemat elaboren un Pla de Rehabilitació de Palomares amb el que donen un ultimàtum als EUA. El cost del programa ascendiria a 31 milions d'euros, excloent la gestió dels residus radioactius. Però què es farà amb els prop de 50.000 metres cúbics de materials que contenen radioactivitat?

L' Olimpiada d' Amsterdam-1928