Emmanuel Macron
Emmanuel Macron és el fenomen francès del moment, l’home que fascina i incomoda a parts iguals. I amb raó: fa cinc anys era un desconegut per al gran públic i avui els sondejos el situen com el candidat més ben posicionat per ocupar l’Elisi després de les eleccions de la primavera, superant a la segona volta l’ultradretana Marine Le Pen.
Fins
fa ben poc, aquest exministre i home de confiança del president,
François Hollande, distava de convertir-se en una amenaça per als
partits hegemònics a l’Hexàgon. Macron va llançar el seu propi
moviment ciutadà, En Marxa, l’abril del 2016, quan encara ocupava
la cartera d’Economia i declarava a qui el volgués escoltar que
una candidatura a l’Elisi no era la seva “prioritat”. Des de
llavors aquest jove exbanquer ha sigut considerat com un ovni enmig
de la molt tradicional escena política francesa.
Un
exministre incòmode
Com
a ministre estrella d’Hollande ja importunava figures destacades
del Partit Socialista (PS) francès com Martine Aubry, antiga primera
secretària, amb les seves posicions liberals. “N’estic tipa, del
senyor Macron”, deia Aubry sempre que podia. Macron encarnava
aleshores el gir liberal del president Hollande per recuperar la
malmesa economia francesa. De fet, els rumors diuen que el mateix
Hollande podria donar-li el seu suport en aquesta cursa presidencial
ben aviat.
L’agost
del 2016, després de dos anys al capdavant de les finances
franceses, de mesos del llançament d’En Marxa i de malestar al
govern del llavors primer ministre Valls, Macron va dimitir amb un
balanç poc clar de mesures “flexibilitzadores” del mercat
laboral. “Jo soc d’esquerres -va declarar a TF1 el mateix vespre
de la dimissió-, és la meva cultura, el meu origen, la meva
història familiar”. Des d’aleshores Macron ha sigut capaç de
reinventar el seu discurs per atraure un electorat més ampli:
necessitava allunyar-se al mateix temps de la seva imatge de burgès
intel·lectual i del govern nàufrag del qual sortia. El seu moviment
no ha parat de créixer a gran velocitat, sobretot si es pensa que no
ho fa sobre cap estructura política preexistent. Al novembre Macron
va presentar formalment la seva candidatura: un nou líder
s’instal·lava al paisatge polític francès.
El
mes de desembre arribava amb bones notícies per a Macron: la
retirada de François Hollande de la cursa presidencial. Macron,
considerat per molts el fill espiritual del president, rebia aire per
créixer, lluny de les acusacions de traïció. Al gener el resultat
de les primàries socialistes, amb Valls -el candidat natural -
desbancat i Hamon com a guanyador, li donen legitimitat per emparar
els decebuts pel triomf de l’ala més esquerrana del partit. És
així com el moviment de Macron ha anat trobant adeptes entre les
files del PS: els amics es materialitzen en noms tan representatius
com el de Ségolène Royal, actual ministra de Medi Ambient.
I
un nou cop de sort sobtat entra en escena: el setmanari satíric Le
Canard Enchaîné revelava al mes de gener informacions que
deixaven el candidat de la dreta, François Fillon, en una situació
d’extrema fragilitat. Fillon, primer ministre de Sarkozy i
guanyador sorpresa a les primàries dels Republicans, cau
desprestigiat per un escàndol de sous ficticis que el té contra les
cordes. La caiguda de Fillon impulsa Macron. La galàxia En Marxa
creix a mesura que s’acosten els comicis amb la benedicció de
personalitats tan diverses com Dominique de Villepin, Pierre Bergé o
Daniel Cohn-Bendit.
Però
aquest jove ambiciós amb cara d’àngel que es declara
revolucionari i antisistema ho té difícil a l’hora d’acostar-se
a les classes més populars. Marcat per haver fet carrera a la banca
Rothschild i haver-se forjat a les escoles franceses més
prestigioses, és fàcil etiquetar-lo com a candidat de les elits.
Però ell, que n’és conscient, s’esforça a cuidar el llenguatge
i a assenyalar que tothom és benvingut al seu moviment.
La
professora Cécile Alduy, que ha analitzat els discursos de líders
polítics francesos al seu llibre Ce qu’ils disent
vraiment [El que diuen de debò], ens explica que Macron és
un seductor nat que ha creat una organització semblant a un club de
fans i que s’adreça a un públic tranversal, “als francesos de
bona voluntat”. Als seus mítings, diu Alduy, Macron “adopta els
codis de les TED Talks i s’adreça a la sala demanant a cada
individu que sigui actor del seu destí, que s’impliqui”. Així,
segueix Alduy, es construeix un discurs del “nosaltres” molt fort
i molt nou a França: “Ell es presenta com a outsider,
com a home lliure sense lligams amb el sistema establert”.
 |
| Amb la seva muller Brigitte Trogneau |
Pianista,
diplomat en filosofia i casat amb la seva professora de francès, 20
anys més gran que ell, Macron també compta, a la seva vida privada,
amb ingredients per ocupar portades de paper cuixé. El Paris
Match li dedica la d’aquesta setmana. Caldrà veure si la
galàxia Macron és més que una temptació de vot.
 |
Macron el 14 juliol de 2017
 |
