Els acords de Divendres Sant

                                            La pau a Irlanda

Ahern i Blair

Avui és Divendres Sant. Fa nou anys el Divendres Sant va caure el 10 d'abril. Per tant, dimarts que ve fa divuit  anys de l'Acord de Divendres Sant, . El principi de la fi del cruent conflicte que va dividir el Nord d'Irlanda des dels anys 1970.

Un conflicte que té les seves arrels en la partició artificial de l'illa d'Irlanda imposada per Londres en 1920. Un conflicte que s'alimenta del monopoli unionista (protestant) del poder en els Sis Comtats de Irlanda ocupada i en la discriminació organitzada a tots els nivells contra la comunitat de religió catòlica durant dècades. Un conflicte que esclata a la fi dels '60 amb els progroms unionistes contra els barris catòlics, amb la reaparició de l'IRA com "exèrcit defensor de la comunitat" i amb la confabulació entre la RUC (policia nord-irlandesa), l'Exèrcit britànic i les bandes paramilitars lleialistes (protestants). Un conflicte, pràcticament una guerra civil, que es va cobrar 3.500 víctimes en tres dècades.

Podem dir que el procés de pau que va permetre donar a llum l'Acord de Divendres Sant va ser llarg, dur i difícil. I que no hagués estat possible sense l'estratègia de pau del Sinn Féin (SF). Després de múltiples reunions, secretes primer i públiques després, del líder del SF Gerry Adams amb el del partit nacionalista moderat SDLP John Hume, després de la presentació el 1987 del document estratègic del Sinn Féin "Escenari per a la pau", després de successius contactes del SF amb representants del Fianna Fáil (partit de govern a Dublín) i amb enviats secrets de Londres, després de successives treves de l'IRA per Nadal, després de diversos viatges als Estats Units de la mà del lobby irlandès i després d'una ambigua Declaració de Downing Street, per fi en 1994 l'IRA va decretar un alto el foc, celebrat com una victòria en els barris nacionalistes de Belfast.

Gerry Adams

No obstant això, el Premier britànic, el conservador John Major, que depenia dels parlamentaris unionistes per salvar la seva exigua majoria a Westminster, va frustrar les expectatives d'obrir un procés i l'IRA va trencar la treva el 1996 amb un atemptat a Canary Wharf, al cor de Londres. El triomf laborista a l'any següent amb l'arribada de Tony Blair al poder recuperar de nou el millor escenari: una nova treva indefinida de l'IRA va permetre llavors tant la incorporació del SF a les converses multipartidistes de Stormont com la decisiva entrevista cara a cara entre Adams i Blair.

De l'esforç de tots va néixer l'Acord de Divendres Sant, signat el 10 d'abril de 1998 (amb l'excepció del DUP d'Ian Paisley que va rebutjar l'Acord) i ratificat en tota Irlanda. El 23 de maig es va celebrar un referèndum a banda i banda de la frontera, en el qual el 'Sí' a l'Acord va guanyar a la República d'Irlanda amb un 94,4% i també al Nord amb un 71,1% enfront d'un 28,9% de 'nos'.

David Trimble

La pedra angular de l'Acord és que el futur constitucional d'Irlanda del Nord es decidirà pel vot majoritari dels seus ciutadans. Altres aspectes fonamentals són els següents: l'ús exclusiu de mitjans pacífics i democràtics; la devolució de poders legislatius a l'Assemblea d'Irlanda del Nord; la creació d'un govern autonòmic compartit pels principals partits representats amb un nombre proporcional de ministres; la creació del Consell Ministerial Nord-Sud per a la cooperació en certes polítiques a tota l'illa; la creació d'un Consell Britànic-Irlandès (amb l'illa de Man i les illes del Canal incloses)

Per abordar temes d'interès comú (es parla d'un marc de relació Est-Oest); l'excarceració en dos anys dels presos dels grups armats que mantenien el cessament el foc (és a dir, IRA, UVF i UDA); l'establiment d'una Comissió de Drets Humans del Nord; el decomís en dos anys de les armes dels grups paramilitars; la reforma de la Constitució de la República Irlandesa (Bunreacht na héireann), en els articles 2 i 3, per suprimir la reivindicació territorial sobre els Sis Comtats del Nord (se substituirà pel més modern "dret inalienable de tota persona nascuda a l'illa d'Irlanda (...) a ser part de la nació irlandesa ", de manera que no es renuncia a l'horitzó de la unitat nacional, però s'eludeix la menció a la territorialitat, inacceptable per als unionistes de l'Ulster); la derogació de la Llei del Govern d'Irlanda de 1920 (que serà substituïda per la Llei d'Irlanda del Nord de 1998); la nova legislació a Irlanda del Nord sobre policia, drets humans i igualtat; la normalització de les mesures de seguretat (és a dir, el tancament de bases militars supèrflues); la reforma de la Policia (que serà escomesa per la Comissió Patten); i el reconeixement de la igualtat de drets socials, econòmics i culturals de totes les comunitats ètniques (entre ells, el reconeixement oficial de l'irlandès i l'escocès de l'Ulster).

En definitiva, unes noves regles del joc per reconstruir la reconciliació entre les dues comunitats enfrontades i també perquè tots els partits puguin, utilitzant exclusivament mitjans pacífics i democràtics, treballar cap als seus objectius polítics: per als unionistes, el manteniment de la Unió amb la Corona britànica i, per als republicans, la construcció de la Unitat irlandesa .

Els fets del Palau de la Musica

                         Presó i tortura per a Jordi Pujol

L’any 1960, després de l’èxit de la «Campanya Galinsoga», que va aconseguir la destitució del director de La Vanguardia Española —que havia dit: «Todos los catalanes son una mierda»—, les iniciatives subversives per part dels grups clandestins anaven in crescendo.

El règim franquista va dur a terme l’«Operación Cataluña», amb la intenció de contraprogramar la insatisfacció catalana. Les autoritats barcelonines, amb el pretext del cinquantenari de la mort de Joan Maragall, havien previst un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música. Per fer-lo més solemne, hi havien d’assistir els quatre ministres que acompanyaven Franco, el Caudillo. I Jordi Pujol havia fet, en aquell temps, un full clandestí que deia «Us presentem el general Franco…», on manifestava que era un dictador.

L’estira i arronsa entre els organitzadors i les autoritats sobre les cançons del programa va fer que se suprimís, a darrera hora, El cant de la senyera, que era precisament l’himne de l’Orfeó Català, amb lletra de Joan Maragall. A aquests extrems arribava la rancúnia del règim davant qualsevol mostra de catalanitat!

L’himne d’Els segadors era una cançó prohibida; avui sembla impossible, però ho era. Quan cantàvem patriòticament, el substituíem per altres cançons catalanes, tolerades i menys significatives: La Santa Espina (sardana), El cant del poble… i també El cant de la senyera.

Compartint l’impuls que ens donava Jordi Pujol amb els seus fulls clandestins, els nois i les noies de l’Acadèmia de Llengua Catalana, que ens arreceràvem a les Congregacions Marianes per exercir la nostra catalanitat, atès que els moviments religiosos tenien una certa salvaguarda, vam tenir clar que calia mostrar el nostre rebuig al menyspreu i l’arbitrarietat d’unes autoritats que s’entestaven a humiliar-nos com a catalans menystenint el nostre poble, denigrant Catalunya i obligant-nos a abaixar el cap.

Vam passar una consigna als grups clandestins que participaven en les accions subversives a favor de Catalunya, entre els quals Unió Democràtica i el Front Nacional. Calia anar al Palau de la Música i demostrar que no volíem callar, que volíem cantar! Cantar la cançó prohibida: El cant de la senyera. Vam ser unes dues-centes persones.

Amb nervis, vam anar omplint el galliner del Palau. En ocupar els seients, ja vam poder comprovar que els senyors de la gavardina —policies secretes— s’havien distribuït estratègicament i impossibilitaven que forméssim un grup compacte. Va córrer la veu que hi havia alguns detinguts entre els que repartien la lletra de la cançó. Més nervis! Però tothom amatent. El concert seguia… i seguia… i arribava a la fi: la gent aplaudia i seguia aplaudint com si reclamés un bis. Un bis amb El cant de la senyera… però res. En Pep Espar s’hi llança: «Per damunt dels nostres cants…» i nosaltres seguim, a l’una, aquí i allà: «… aixequem una senyera… que ens farà més triomfants!».

Luis de Galinsoga

Al galliner del Palau s’organitza el sarau, els policies secretes de la gavardina es descaren i nosaltres també. Crits i aldarull. En Pep Espar, que amb la seva còrpora era difícil de camuflar, dóna un cop de puny per alliberar-se, jo em penjo del seu braç, just a l’escala del galliner, i ens escapolim com una parella. La batalla campal amb els policies es va saldar amb vint-i-vuit detinguts. La nostra acció havia estat un èxit, però el preu que en pagaríem seria molt costós, dur i greu.

Hi va haver apallissades brutals a la dramàticament famosa Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana, on el comissari Creix torturava fins a fer perdre el coneixement als detinguts per aconseguir arribar als responsables directes del paper clandestí sobre Franco: en Jordi Pujol i l’impressor Francesc Pizón. Després van venir les campanyes per pagar les multes, el judici militar i les protestes per l’empresonament, amb pintades a les carreteres i altres mobilitzacions. Va ser una de les primeres accions clandestines més polítiques i més públiques d’aquells anys foscos.

El cuirassat Arizona 75 anys després

                  Pot resistir encara entre 600 i 800 anys més

Les restes del cuirassat Arizona 75 anys després de Pearl Harbor
Setantacinc anys després de Pearl Harbor, les restes de l'Arizona, l'enorme cuirassat enfonsat per l'aviació japonesa, encara deixa escapar carburant que evoca per a molts les llàgrimes del miler de marines que van quedar atrapats dins el navili.

El 7 de desembre de 1941, a l'alba, Japó va despertar al "gegant adormit" nord-americà en bombardejar la flota del Pacífic ancorada a la base de Pearl Harbor.
En dues hores, una vintena de vaixells de guerra van ser enfonsats o danyats i 164 avions destruïts.
Després de denunciar "una data que quedarà per sempre en la història marcada com un dia d'infàmia", el president Franklin Roosevelt va declarar la guerra al Japó, canviant el curs de la Segona Guerra Mundial en un moment en què molts dels seus compatriotes esperaven encara escapar al conflicte.

Dels 2.400 nord-americans que van morir en l'atac a Pearl Harbor, gairebé la meitat, exactament 1.177, van morir en pocs segons a bord de l'Arizona, després que una bomba fes esclatar el dipòsit de municions del navili, que va cremar prop de tres dies.
Avui les restes segueixen visibles, aflorant a la superfície.
Una de les seves torres rovellades emergeix clarament, coronada amb una bandera nord-americana.

Cada dia, centenars de visitants contemplen el navili des d'un memorial construït just a sobre de les seves restes.
"És un gran tros de la història.És molt impressionant ", comenta Gord Woodward, un turista canadenc, a sobre d'una edificació oficialment considerada com un cementiri militar.

El que no deixa d'impressionar als turistes són les gotes de carburant que pugen a la superfície cada 20 o 30 segons.
"Alguns en diuen 'llàgrimes negres', com si els homes ploressin encara en interior de la nau", explica un dels guies en el memorial.
Abans de l'atac, els tancs de l'Arizona estaven plens a vessar amb 5.700 tones de carburant, ja que el vaixell havia d'estar preparat per salpar en cas de conflicte.
Una part dels dipòsits va quedar destruïda per l'explosió, però els de popa només van patir fissures, explica Daniel Martinez, historiador vinculat al memorial de l'Arizona.
Des de llavors, el navili degota a un ritme de 3,5 litres per dia, segons l'historiador, per a qui "ecològicament parlant, això no suposa un gran problema".

"No sabem la quantitat de carburant que hi continua havent a l'interior", reconeix.
Martinez, qui s'ha submergit diverses vegades dins el casc, compte que en cada nivell sura una capa de carburant d'entre 30 cm i un metre de gruix.
Segons ell, almenys l'Arizona s'ha convertit en un escull de corall, que acull milers d'espècies de peixos.

"Fins i tot dues tortugues marines van posar la seva casa a l'interior", L'historiador reconeix que una marea negra podria envair el radi del "Port de la Perla" si el vaixell s'arribés a trencar, deixant anar tot el carburant.
"Som perfectament conscients d'aquest risc, però el navili sembla prou sòlid per prevenir una fuga massiva de petroli", afegeix.
Diversos estudis estableixen que l'estructura metàl·lica del vaixell, construït durant la Primera Guerra Mundial, pot resistir encara entre 600 i 800 anys més.

Els morts del Titanic

             Van llançar els cadàvers de trecera clase

Cossos apilats en bosses d'alta, un funeral massiu es porta a terme per desenes de víctimes del Titanic abans de ser enterrats al mar

Telegrames revelen el que va fer el vaixell en rescat amb els cadàvers recuperats després de l'enfonsament del Titanic

Recentment han sortit a la llum telegrames secrets que revelen nous i esgarrifoses detalls sobre el que els va passar a les persones que van morir a bord del Titanic.
Les comunicacions mostren com la línia White Star, propietària del Titanic, volia recuperar el major nombre de cossos possible del desastre. No obstant això, el vaixell de Mackay-Bennett era massa petit per als 334 cossos recuperats per la tripulació, el que va portar al seu capità, Frederick Larnder, a prendre una decisió difícil: llançar més d'un centenar de cadàvers al mar.

Els telegrames que detallen el procés han estat publicats per l'historiador del Titànic Charles Haas, de Nova Jersey. Van ser conservats per un antic empleat de la Línia Cunard, que es va fusionar amb la White Star el 1934, abans d'arribar a les mans de Haas.
L'intercanvi d'uns 181 missatges revela que la tripulació va optar per desfer-se dels cadàvers de les víctimes de tercera classe per donar cabuda als passatgers de primera i segona classe que van morir. En total els rescatadors van trobar 334 cossos, però 116 van ser llançats a l'Oceà Atlàntic, inclosos els de membres de la tripulació -en aquests casos, seguint una antiga tradició.
Un telegrama enviat al vaixell de rescat diu: "Absolutament essencial portar al port tots els cossos que pugui acomodar". Però el Mackay-Bennett va respondre: "S'ha fet un registre acurat de tots els bitllets i objectes de valor trobats en els cossos. ¿No seria millor enterrar tots els cossos al mar a menys que els familiars els demanessin especialment per preservar-los? "
Els telegrames revelen que la tripulació del Mackay-Bennett estava aclaparada pel nombre de cossos del desastre, i només tenia espai limitat en el petit vaixell destinat a reparació de cables.

Cementiri on varen ser enterrades les victimes rescatades.

Llavors es va decidir donar prioritat als passatgers de primera i segona classe. Van ser recuperats, embalsamats i retornats als seus éssers estimats.
Telegrames posteriors mostren l'enorme estrès dels empleats en terra de White Star quan intentaven processar desenes de cossos que arribaven cada dia.
"L'oficina de Halifax ha col·lapsat completament aquesta nit. Si us plau, instruir l'oficina de Nova York que no pot realitzar cap treball demà. Hem de deixar de banda les exigències de respostes ràpides fins que no hàgim descansat ", diu un missatge.
El transatlàntic britànic, publicitat com el vaixell més segur i luxós del món, es va enfonsar el 15 d'abril de 1912 a el seu primer viatge entre Southampton, Anglaterra i la ciutat de Nova York.
Dels 2.224 passatgers i tripulants a bord, més de 1.500 van morir, i d'aquests, gairebé tots van quedar sepultats en les gèlides aigües de l'Atlàntic nord.
L'operació de recuperació dels cadàvers va concloure al maig, un mes després del pitjor desastre marítim civil de la història contemporània.

René Robert Cavelier

                       El primer en baixar pel Mississipi

Presa de possessió de la Louisiane per de la Salle en nom del regne de França.

Un dels més destacats exploradors del Mississippi va ser René Robert Cavelier, més conegut pel seu títol nobiliari de Sieur de La Salle, qui en 1682 va conduir una partida exploratòria francesa, amb prop de 40 homes, que va baixar pel riu, des de les rodalies de seu naixement fins al golf de Mèxic. Gran part d'aquest recorregut va ser fet a bord de canoes (durant el mig segle anterior, els francesos havien avançat des de les bases a Mont-real i les ribes dels llacs Ontario i Erie fins als voltants de Chicago, i ara amb La Salle arribaven fins al altre extrem del subcontinent nord-americà).

Quan La Salle va tornar a França en 1683, els relats de la seva exploració van temptar a la corona de Lluís XIV, el Rei Sol, amb la possibilitat d'estendre els seus dominis americans des del Canadà fins el veïnatge de la Nova Espanya, ja que els càlculs de l'explorador havien situat erròniament la desembocadura del Mississippi en coordenades més a l'oest de les que en realitat és. Suposant una conquesta fàcil de la riquesa minera de la Nova Biscaia novohispana, per mitjà d'un petit exèrcit de francesos recolzats per milers d'indis que se'ls sumarien en contra dels odiats espanyols, el rei va encarregar a La Salle la fundació d'un lloc de avançada a la boca del gran riu. Així, amb gairebé 300 homes a bord de quatre naus, la segona expedició de La Salle va arribar a la costa nord del golf a principis de 1685. Però La Salle i els seus homes no van aconseguir trobar la sortida del Mississippi a la mar i per això van decidir establir un fort a la badia de Matagorda, a Texas.


Alertades per un desertor de l'expedició de La Salle que feliçment va aconseguir obrir-se camí fins a l'illa caribenya de Santo Domingo, les autoritats espanyoles van emprendre la recerca del lloc d'avançada dels francesos a les ribes del golf el domini no estaven disposades a compartir amb ningú .

Durant tres anys, diverses expedicions espanyoles per mar i terra van tractar de descobrir infructuosament la posició dels francesos. Per fi, a la primavera de 1689, el capità i governador de Nuevo León i Coahuila, Alonso de Lleón, va trobar els vestigis que comprovaven la tragèdia soferta per La Salle. A través de les restes de diverses persones -entre elles una dona-, dels objectes d'origen europeu disseminats en l'àrea que havia ocupat el fort i de les argumentacions de tres francesos que havien sobreviscut al col·lapse, els espanyols es van assabentar que la expedició havia perdut els seus vaixells, que després molta gent havia mort per malalties, fam o per exposició a les inclemències del clima, que el mateix la Salle havia estat assassinat per alguns dels seus subordinats i que, finalment, aprofitant tant la debilitat com les dissensions dels intrusos, els nadius karankawes havien acabat amb els que encara vivien.

Així, igual que l'entrada d'Hernando de Soto, els recorreguts i l'intent colonitzador efectuat per Cavelier de la Salle van ser efímers en un sentit, però en un altre, de manera similar a l'espanyol, aquest francès pot considerar-se el precursor del reclam de la sobirania de França sobre el Mississippi. Aixi va entrar França el la lluita sobre l'immens territori que els francesos -i després d'ells tots els altres europeus- van anomenar "La Louisiana" en honor al Rei Sol.

El despoblament rural

                           El camp en perill d'extinció

Ni l'habitatge gratis, ni les subvencions de llibres i menjadors escolars, ni les campanyes per mobilitzar immigrants donen resultat. Espanya perd l'empenta en l'àmbit rural i els seus habitants es consideren ciutadans de segona. Gairebé el 50% dels municipis del camp estan en perill d'extinció, amb molts per sota dels 500 veïns. La escletxa amb el món urbà no deixa de créixer, mentre es perden serveis i cada any moren el triple dels que neixen. Ja es parla que els pobles acabaran demanant diners per donar-nos aire net i mantenir-se en funcionament.

Castella i Lleó i Castella-la Manxa tenen avui la mateixa quantitat d'habitants que en 1900. La despoblació de les zones rurals contrasta amb el bigarrament de les grans ciutats. Alguns pobles de l'interior de la Península compten amb les densitats d'habitants més baixes de tot Europa, sobretot a Sòria, Guadalajara, Terol, Lleó o Conca. A Conca, sense anar més lluny, s'han perdut 20.000 habitants en els últims cinc anys. Molts pobles ja no tenen botigues, ni metge, ni escoles per als escassos nens de les famílies que han decidit quedar-se. Quan s'aconsegueix mantenir el col·legi obert, l'habitual és ajuntar a nens de diverses edats, nivells i necessitats en una sola classe perquè no hi ha estudiants suficients per posar-ne en marxa més.

Més de 70 escoles tancades en quatre anys. La supervivència de l'escola rural ha estat un dels grans camps de batalla dels que lluiten contra la despoblació. El Govern que va presidir Mª Dolores de Cospedal va deixar sense contingut l'article 128.3 de la Llei d'Educació, que establia que una escola es mantindria oberta a Castella la Manxa sempre que hi hagués un mínim de quatre alumnes. "De paraula, l'exconseller Marcial Marín va fixar que la ràtio seria d'un mínim de 11, però no es va legislar de manera que, a la pràctica, es van crear moltes desigualtats en funció d'afinitats polítiques i es van tancar escoles amb més alumnes mentre que altres amb menys seguien obertes ",. Ara, el Govern de García-Page ha tornat als paràmetres anteriors, quatre alumnes per escola, i l'estiu passat va contactar amb famílies i ajuntaments per a posar-lo en marxa. Només 20 escoles han sol·licitat la reobertura. "Moltes famílies directament man marxar dels pobles i ja no hi ha nens. La manca de serveis socials, educació i sanitat és una de les grans causes de la despoblació rural. A més de les escoles, en molts pobles les visites del metge s'han anat espaiant a un cop a la setmana o cada 15 dies. cal inversió. Si no, la taca de la despoblació serà cada vegada més extensa ".El èxode va començar a finals dels 50, amb un desenvolupament promogut pel franquisme en ciutats en plena expansió amb fàbriques que nodrir i un camp poc tecnificat i pobre, en què costava tirar endavant. Molina va perdre més el paper vital de punt clau ramader que havia tingut fins aleshores. "L'economia es va concentrar en les àrees litorals i en les grans ciutats. Necessitaven mà d'obra i es van aixecar zones com la colònia Marconi o Ciutat Pegaso, a Madrid. A la resta d'Europa es van crear indústries derivades dels productes agraris, però aquí no.

Les opcions de treballar, escasses, solen estar relacionats amb l'agricultura i la...ramaderia, que requereixen normalment un esforç que pocs estan disposats a assumir. El turisme rural també és una de les formes de subsistència d'aquestes zones, però només de divendres a diumenge.

Més de 70 escoles rurals han tancat en quatre anys. La supervivència de l'escola rural ha estat un dels grans camps de batalla dels que lluiten contra la despoblació.
L'altra és la sanitat: majors i mal atesos. L'edat mitjana de la població és de 56 anys. La manca de serveis socials i sanitat impulsa la fugida de la gent. En molts pobles les visites del metge s'han anat espaiant a un cop a la setmana o cada 15 dies.

La Unió Europea considera despoblat un territori quan hi ha menys de vuit habitants per quilòmetre quadrat. A la comarca de Molina d'Aragó (Guadalajara), a la frontera amb Soria, Saragossa, Terol i Conca, una de les zones menys poblades d'Europa, viuen 1,63 persones per quilòmetre quadrat. Menys que a Lapònia o Sibèria. Agrupacions de veïns i alcaldes ja treballen per buscar l'empara de les institucions europees, tot i que el fet de pertànyer a diferents regions de moment suma traves.

Fa uns mesos el Parlament Europeu va celebrar unes jornades sobre despoblació afavorides pel Partit Castellà (PCAS), la Chunta Aragonesista, Compromís o Equo. I hi va haver quòrum en que hi ha futur i oportunitats en el camp espanyol, cal posar en valor el factor humà dels pobles d'Espanya.
Alguns experts ja plantegen la necessitat de posar en marxa polítiques de discriminació positiva per posar en valor els pobles i reconèixer que la seva desaparició tindria greus conseqüències en la protecció del patrimoni històric i cultural i problemes mediambientals, com els incendis forestals. Temps al temps.

La pesta negra

Una plaga bíblica

En 1348, una malaltia terrible i desconeguda es va propagar per Europa, i en pocs anys va sembrar la mort i la destrucció per tot el continent

A mitjans segle XIV, entre 1346 i 1347, va esclatar la major epidèmia de pesta de la història d'Europa, tan sols comparable amb la que va assolar el continent en temps de l'emperador Justinià (segles VI-VII). Des de llavors la pesta negra va esdevenir una inseparable companya de viatge de la població europea, fins al seu últim brot a principis del segle XVIII. No obstant això, el mal mai es va tornar a manifestar amb la virulència de 1346-1353, quan va impregnar la consciència i la conducta de les gents, el que no és d'estranyar. En aquells dies hi havia altres malalties endèmiques que assotaven constantment a la població, com la disenteria, la grip, el xarampió i la lepra, la més temuda. Però la pesta va tenir un impacte paorós: per una banda, era un hoste inesperat, desconegut i fatal, del qual s'ignorava tant el seu origen com la seva teràpia; d'altra banda, afectava a tots, sense distingir amb prou feines entre pobres i rics. Potser per això últim, perquè afectava els captaires, però no s'aturava davant els reis, va tenir tant ressò en les fonts escrites, en què trobem descripcions tan exagerades com apocalíptiques.

Sobre l'origen de les malalties contagioses circulaven a l'Edat Mitjana explicacions molt diverses. Algunes, heretades de la medicina clàssica grega, atribuïen el mal als miasmes, és a dir, a la corrupció de l'aire provocada per l'emanació de matèria orgànica en descomposició, la qual es transmetia al cos humà a través de la respiració o per contacte amb la pell. Hi va haver qui va imaginar que la pesta podia tenir un origen astrològic -ja fos la conjunció de determinats planetes, els eclipsis o bé el pas de cometas- o bé geològic, com a producte d'erupcions volcàniques i moviments sísmics que alliberaven gasos i efluvis tòxics. Tots aquests fets es consideraven fenòmens sobrenaturals atribuïbles a la còlera divina pels pecats de la humanitat.

De les rates a l'home
Únicament en el segle XIX es va superar la idea d'un origen sobrenatural de la pesta. El temor a un possible contagi a escala planetària de l'epidèmia, que llavors s'havia estès per àmplies regions d'Àsia, va donar un fort impuls a la investigació científica, i va ser així com els bacteriòlegs Kitasato i Yersin, de forma independent però gairebé a l'uníson , van descobrir que l'origen de la pesta era el bacteri Yersinia pestis, que afectava les rates negres i altres rosegadors i es transmetia a través dels paràsits que vivien en aquests animals, especialment les puces (chenopsylla cheopis), les quals inoculaven el bacil als humans amb la seva picada. La pesta era, doncs, una zoonosi, una malaltia que passa dels animals als éssers humans. El contagi era fàcil perquè rates i humans estaven presents en graners, molins i cases -llocs on s'emmagatzemava o es transformava el gra del que s'alimenten aquests rosegadors-, circulaven pels mateixos camins i es traslladaven amb els mateixos mitjans, com els vaixells.

Kitasato Shibasaburō

El bacteri rondava les llars durant un període d'entre 16 i 23 dies abans que es manifestessin els primers símptomes de la malaltia. Transcorrien entre tres i cinc dies més fins que es produïssin les primeres morts, i potser una setmana més fins que la població no adquiria consciència plena del problema en tota la seva dimensió. La malaltia es manifestava en els engonals, aixelles o coll, amb la inflamació d'algun dels nòduls del sistema limfàtic acompanyada de supuracions i febres altes que provocaven en els malalts calfreds, rampes i deliri; el gangli limfàtic inflamat rebia el nom de bubó o carboncle, d'on prové el terme «pesta bubònica».
La forma de la malaltia més corrent era la pesta bubònica primària, però hi havia altres variants: la pesta pneumònica, en la qual el contagi passava a la sang, el que es manifestava en forma de visibles taques fosques a la pell -d'aquí el nom de «mort negra» que va rebre la epidemia-, i la pesta pneumònica, que afectava l'aparell respiratori i provocava una tos expectorant que podia donar lloc al contagi a través de l'aire. La pesta pneumònica i la pneumònica no deixaven supervivents.

Origen i propagació
La pesta negra de mitjans del segle XIV es va estendre ràpidament per les regions de la conca mediterrània i la resta d'Europa en pocs anys. El punt de partida es va situar a la ciutat comercial de Caffa (actual Feodosia), a la península de Crimea, a la vora del mar Negre. En 1346, Caffa estava assetjada per l'exèrcit mongol, en les files es va manifestar la malaltia. Es va dir que van ser els mongols els que van estendre el contagi als assetjats llançant els seus morts mitjançant catapultes a l'interior dels murs, però és més probable que el bacteri penetrés a través de rates infectades amb les puces a sobre. En tot cas, quan van tenir coneixement de l'epidèmia, els mercaders genovesos que mantenien una colònia comercial van fugir espaordits, portant amb si els bacils cap als punts de destinació, a Itàlia, des d'on es va difondre per la resta del continent. Una de les grans qüestions que es plantegen és la velocitat de propagació de la pesta negra. Alguns historiadors proposen que la modalitat majoritària va ser la pesta pneumònica o pulmonar, i que la seva transmissió a través de l'aire va fer que el contagi fos molt ràpid. No obstant això, quan es afectaven els pulmons i la sang la mort es produïa de forma segura i en un termini d'hores, d'un dia com a màxim, i sovint abans que es desenvolupés la tos expectorant, que era el vehicle de transmissió. Per tant, donada la ràpida mort dels portadors de la malaltia, el contagi per aquesta via només podia produir-se en un temps molt breu, i la seva expansió seria més lenta.

Els indicis suggereixen que la plaga va ser, abans de res, de pesta bubònica primària . La transmissió es va produir a través de vaixells i persones que transportaven els fatídics agents, les rates i les puces infectades, entre les mercaderies o en els seus propis cossos, i d'aquesta manera propagaven la pesta, sense adonar-se'n, allà on arribaven. Les grans ciutats comercials eren els principals focus de recepció. Des elles, la plaga es transmetia als burgs i les viles properes, que, al seu torn, irradiaven el mal cap a altres nuclis de població pròxims i cap al camp circumdant. Alhora, des de les grans ciutats l'epidèmia es projectava cap a altres centres mercantils i manufacturers situats a gran distància en el que es coneix com «salts metastàtics», pels quals la pesta es propagava a través de les rutes marítimes, fluvials i terrestres del comerç internacional, així com pels camins de peregrinación.Aquestes ciutats, al seu torn, es convertien en nous epicentres de propagació a escala regional i internacional.

La propagació per via marítima podia arribar a uns 40 quilòmetres diaris, mentre que per via terrestre oscil·lava entre 0,5 i 2 quilòmetres, amb tendència a disminuir la marxa en estacions més fredes o latituds amb temperatures i índexs d'humitat més baixos. Això explica que molt poques regions es lliuressin de la plaga; potser, només Islàndia i Finlandia. Tot i que molts contemporanis fugien al camp quan es detectava la pesta a les ciutats (el millor, es deia, era fugir aviat i tornar tard), en certa manera les ciutats eren més segures, donat que el contagi era més lent perquè les puces tenien més víctimes a les quals atacar. En efecte, s'ha constatat que la progressió de les malalties infeccioses és més lenta com més gran és la densitat de població, i que la fuga contribuïa a propagar el mal gairebé sense deixar zones fora de perill; i el camp no va escapar de les urpes de l'epidèmia. Pel que fa al nombre de morts causades per la pesta negra, els estudis recents llancen xifres esgarrifoses.

L'índex de mortalitat va poder arribar al 60 per cent en el conjunt d'Europa, ja com a conseqüència directa de la infecció, ja pels efectes indirectes de la desorganització social provocada per la malaltia, des de les morts per fam fins a la defunció de nens i ancians per abandonament .

Las xifres de l'horror

La península Ibèrica, per exemple, va poder haver passat de sis milions d'habitants a dos o bé dos i mig, de manera que hauria mort entre el 60 i el 65 per cent de la població. S'ha calculat que aquesta va ser la mortalitat a Navarra, mentre que a Catalunya es va situar entre el 50 i el 70 per cent. Més enllà dels Pirineus, les dades abunden en la idea d'una catàstrofe demogràfica. A Perpinyà van morir el 58 al 68 per cent de notaris i jurisperits; taxes semblants van afectar al clergat d'Anglaterra. La Toscana, una regió italiana caracteritzada pel seu dinamisme econòmic, va perdre entre el 50 i el 60 per cent de la població: Siena i San Gimignano, al voltant del 60 per cent; Prato i Bolonya mica menys, sobre el 45 per cent, i Florència va veure com dels seus 92.000 habitants quedaven poc més de 37.000. En termes absoluts, els 80 milions d'europeus van quedar reduïts a tan sols 30 entre 1347 i 1353.

Els brots posteriors de l'epidèmia van tallar d'arrel la recuperació demogràfica d'Europa, que no es va consolidar fins a gairebé una centúria més tard, a mitjans del segle XV. Per llavors eren perceptibles els efectes indirectes d'aquella catàstrofe. Durant els decennis que van seguir a la gran epidèmia de 1347-1353 es va produir un notori increment dels salaris, a causa de l'escassetat de treballadors. Hi va haver, també, una forta emigració del camp a les ciutats, que van recuperar el seu dinamisme. Al camp, un part dels camperols pobres van poder accedir a terres abandonades, de manera que va créixer el nombre de pagesos amb propietats mitjanes, el que va donar un nou impuls a l'economia rural. Així, alguns autors sostenen que la mortaldat provocada per la pesta va poder haver accelerat l'arrencada del Renaixement i l'inici de la «modernització» d'Europa.