Alberto Rabadá (Saragossa,
1933) i Ernesto Navarro (Fuencalderas, Osca, 1934), van ser dos
pioners de l'escalada aragonesa i espanyola. Membres del club
Muntanyencs d'Aragó, van conformar en la segona meitat del segle XX
una de les cordades mítiques de l'alpinisme.La seva trajectòria va
ser curta, tot just 4 anys, però intensa, i mig segle després
segueix sorprenent per la seva avantguarda, estètica, ètica i
lògica. Avançats al seu temps per la seva concepció de l'escalada,
van obrir nombroses vies en els Mallos de Riglos i al Pirineu, així
com la cara oest del Naranjo de Bulnes, possiblement la seva major
fita de la qual vam fer ressò en aquest bloc quan es va complir mig
segle el passat estiu. Als Alps, la cara nord de l'Eiger era la paret
maleïda, envoltada de llegendes dels que hi havien petit. Els dos
quilòmetres d'altura de la Paret de la Mort, eren el gran repte de
l'escalada alpina i diversos equips espanyols s'afanyaven a ser els
primers a conquistar-la. Rabadà i Navarro, van viatjar a l'agost de
1963 als Alps per intentar aconseguir la primera escalada espanyola
de la història a aquesta gran paret.
Eiger
L'Eiger és
una muntanya de 3970 m. d'altura dels Alps bernesos de Suïssa, que
forma part del conjunt Jungfrau-Aletsch-Bietschhorn declarat
Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 2001.L'espectacular
Nordwand ( "cara nord" en alemany) és una paret vertical
de més de 1500 m. d'altura i 1800 m. des de la vall de Grindelwald
(cantó suís de Berna). També se l'anomena Eigernordwand ( "paret
nord de l'Eiger"). Més precisament és la cara nord-oest, entre
l'aresta oest i la Mittellegi; per ser còncava i per la seva
orientació, és obaga i freda. A la part superior hi ha una secció
anomenada la "Aranya", una gelera en forma d'estrella del
qual parteix una sèrie de crides gelades que recorda a les potes
d'una aranya. Aquest nom el va fer servir un dels primers escaladors
de la cara nord, Heinrich Harrer, com a títol més del seu llibre
sobre l'escalada de la cara nord de l'Eiger, Die Weisse Spinne (
"L'aranya blanca").És una de les sis grans cares nord dels
Alps. Des de l'any 1935, almenys 66 escaladors han mort mentre
intentaven pujar per la cara nord, el que li ha valgut el sobrenom
alemany de Mordwand, literalment "Paret assassina", un joc
de paraules sobre el nom en alemany Nordwand. Actualment segueix
considerant-se un formidable desafiament, degut més a la creixent
caiguda de roques i els cada vegada menors geleres que per les seves
dificultats tècniques, que no són de les majors dins de l'alpinisme
modern. Sovint a l'estiu no es pot pujar a causa de la caiguda de
roques; cada vegada més, els escaladors estan triant pujar-la a
l'hivern, quan la esmicolada paret està enfortida pel gel. Les
roques que es descomponen i cauen amb la calor són un dels
principals perills d'aquesta cara, ja que és una muntanya que es
disgrega o s'enfonsa.El dia 2 d'agost de 1963, Luis Alcalde, Rabadà
i Navarro arribaven a Grindewald. Alcalde, amic de la cordada, no
tenia previst participar en l'escalada de la "paret assassina".
Tots eren conscients que des de la seva obertura el 1936, eren
nombrosos els alpinistes que havien perdut la vida en ella amb una
estadística preocupant: una de cada tres cordades que l'havien
intentat, havien mort.Aviat es van posar en marxa, i el 3 d'agost
superaven 1.000m de paret, a través d'una nova ruta directa. El
temps canvia i es veuen obligats a abandonar per un dels respiradors
del túnel del Jungfrau, que creua la paret pel seu interior.El 8
d'agost comencen el segon intent, i una vegada més un canvi
meteorològic els obliga a tornar a través del túnel. Era la seva
última oportunitat, havien de tornar a casa. Però el sol va
aparèixer, i a última hora van decidir donar-se un últim intent.El
dia 11 de matinada començaven a escalar, de forma ràpida, fins al
segon gelera, on una gran tempesta els va atrapar al bivac. Van
decidir aguantar allà durant tot el dia 12 tot esperant una millora,
que va arribar al matí següent. El dia 13 la seva progressió era
lenta, cansats per l'esforç i l'espera enmig de la tempesta durant
un dia i una nit.La nit del 13 al 14 no va ser millor, amb aigua i
temperatures gèlides. Amb les seves minvades forces intentaven
sortir de la paret, però a 300m del seu cim, a la zona coneguda com
l'Aranya, aquestes els van abandonar, després d'haver passat una nit
més asseguts en una lleixa.El dia 15 es va preparar un grup de
rescat. En aquest moment no se'ls tenia a vista, a causa de les
condicions, amb temperatures que en alçada van arribar als -20ºC.La
següent vegada que Luis Alcalde va poder localitzar-los, el dia 16
d'agost al matí, va descobrir els seus cossos inerts penjats de la
paret, al gelera de l'aranya. Un avió va intentar despertar-los,
però no va poder: havien mort. Els seus cossos van ser recuperats
posteriorment durant el primer descens de la paret, al desembre
d'aquest mateix any.
Placa que
Muntanyencs d'Aragón va col·locar en la seva memòria a Riglos A
data d'avui, el llegat d'aquests dos alpinistes segueix viu i de
plena actualitat. Van solucionar alguns dels principals problemes de
l'escalada espanyola i les seves vies, que segueixen sent un repte
indispensable per a qualsevol escalador que es preï. Les
"Rabadà-Navarro" que es distribueixen per la geografia
peninsular continuen atraient, per la seva plena vigència i
atemporal bellesa, a tots aquells que busquen la màgia clàssica a
les parets.
