Davant la temptació sectària i maximalista que porta a l'antagonisme,
l'unificador del socialisme francès, assassinat avui fa cent anys, va mostrar
la via d'una esquerra il·lustrada, reformadora i responsable
La
tarda en què el van matar, Jean Jaurès pensava que la guerra podia
evitar-se. El discutia amb els seus col·legues, mentre sopava
al Cafè de Croissant, quan un canó de revolver va separar les
cortinetes de la finestra i li va disparar dues bales al cap. Hi havia transcorregut un mes des
del crim de Sarajevo i Europa sencera rodava cap al precipici. Amb
l'oportuna dosi de cinisme que fa falta en ocasions per absoldre
davant la pròpia consciència, les seves classes rectores pensaven
que la guerra, inevitable ja, necessària fins i tot, seria culpa
d'altres. Però Jaurès, disposat fins a l'últim minut a
prevenir el desastre, tenia dos bases de jugar encara: la unitat del
moviment obrer europeu i el prestigi de la seva pròpia figura.
El
gran pacifista, l'orador insuperable, l'unificador del socialisme
francès, havia denunciat durant anys, sense encobrir la rapinya
francesa a l'Àfrica, la golafreria imperialista de les potències
europees. S'havia oposat sense èxit a l'ampliació del servei
militar a tres anys, adoptada pel Govern francès per emular
l'alemany. (Per a la encabritada premsa nacionalista ja sempre
seria Herr Jaurès). Tampoc havia aconseguit dels altres líders
del moviment socialista el compromís explícit de convocar la vaga
general dels obrers europeus en cas de guerra. Comptava amb
poder acordar una estratègia conjunta el 9 d'agost, data prevista
per a una gran reunió de la II Internacional a París. Podia
ser tard. El Tsar havia signat el decret de mobilització
general. Es precisava un cop d'efecte i Jaurès tenia a la seva
disposició la tribuna de L'Humanité, el diari que ell mateix havia
fundat el 1904 per divulgar el socialisme democràtic.
Aquella
nit anava a escriure un llarg article que sacsegés l'opinió pública
europea. No va poder. La portada del dia següent no va portar la
seva signatura al peu d'un nou i martilleant "J'accuse", sinó la
notícia de la seva mort a mans d'un tal Raoul Villain, seguidor
d'Acció Francesa, el partit nacionalista de Charles Maurras. Va
dir el botxí: "Si he comès aquest acte és perquè el senyor
Jaurès ha traït el seu país amb la seva campanya contra la llei
dels tres anys (de servei militar). Jutjo que cal castigar els
traïdors i que és possible lliurar la pròpia vida per aquesta
causa ".
Qualsevol
atemptat contra la dignitat humana ha de ser una causa del
proletariat, creia Jaurès
No
cal ser socialista per plorar avui la mort de Jaurès, el tipus de
líder polític que la història acaba honorant amb la gala de la
universalitat. Republicà radical, es va convertir al socialisme
a la calor de la vaga dels miners de Carmeaux. De Marx i de
Blanc va assumir la crítica al capitalisme i el compromís amb
l'apropiació en comú dels grans mitjans de producció, però era
massa lliurepensador per combregar amb l'autoritarisme que permeaba
ja l'ortodòxia socialista. No havia de ser l'avantguarda
aclarida augurada pel archirrevolucionario Lenin -en tants aspectes,
contrafigura de Jaurès- la que portés el triomf socialista, sinó
un mandat democràtic clar i una transició tranquil·la.
Antisectari,
poc amic de la puresa doctrinal, el seu socialisme, del qual
agradava teoritzar en grans i abarcadoras síntesi, era la
conseqüència última del seu humanisme; una passió que
privilegiava a la gran majoria que vivia per les seves mans en vils
condicions a l'Europa tardodecimonónica; però que no excloïa
l'empatia pel burgès, quan era aquest qui patia injustícia. D'aquí
la seva implicació en el cas Dreyfus, que el gruix del socialisme no
va secundar, en tractar-se, deien, d'una guerra civil entre
burgesos. Creia Jaurès, en canvi, que el socialisme no havia de
desatendre el drama d'aquest oficial de l'exèrcit, burgès i jueu,
condemnat amb proves arreglades: una causa en què la dignitat humana
estigués amenaçada havia de ser també causa del proletariat. El
seu dreyfusismo va ser, per cert, alguna cosa més que un gest
humanitari; com explica Antoni Domènech a L'eclipsi de la
fraternitat, era així mateix un audaç envit tàctic per involucrar
la socialdemocràcia, reclosa en el seu món obrer, en la defensa
d'una feble III República a la que segurament els republicans no
eren majoria i que comptava amb l'hostilitat manifesta de clericals,
reaccionaris i monàrquics.
Tampoc
la lleialtat republicana de Jaurès va ser universalment compartida
per l'esquerra socialista, per a la ortodòxia el règim republicà
es confonia amb l'ordenament burgès a abatre. (Recordeu la
santa intransigència que pregonava Pablo Iglesias a
Espanya). Jaurès, que no desconeixia els mecanismes corruptors
de la vida parlamentària, es va sentir sempre hereu i custodi de la
tradició republicana francesa inaugurada el 1792, de la qual el
socialisme no era sinó eixamplarment: la constitucionalització
definitiva de la vida social al camp, la fàbrica i la mina. En
el debat ideològic més important que es va donar en la II
Internacional, entre els teòrics de la revolució i el sector pragmàtic i
reformista, avisat de l'existència de classes mitjanes i del marge
de millora que permetia el parlamentarisme, es va posicionar per la
via dels fets en aquest últim. D'aquesta tasca solidària amb
l'arc republicà van ser fruits la llei de separació entre Església
i Estat, el dret de reunió i millores en el medi laboral. Davant
la temptació, avui present, de caure en una esquerra sectària,
maximalista i devota de l'antagonisme, Jaurès va ensenyar la via
d'una esquerra il·lustrada, reformadora, equànime i responsable.
Tampoc
ens és aliè el segon gran debat que pertocà al socialisme de
preguerra: el que oposava l'internacionalisme, garant de la pau, al
social-, d'adhesió nacionalista. Com es recordarà, Marx havia
dit que l'obrer no tenia pàtria. Jaurès podia detestar el
xovinisme, però sabia que les coses no eren tan senzilles. De
nou aquí va intentar una síntesi: "Una mica
d'internacionalisme t'allunya de la pàtria, però una mica més
t'acosta" (sentència no per famosa menys fosca). Ni
llavors ni ara l'esquerra ha sabut solucionar la dicotomia entre
classe i nació. A la pràctica gairebé sempre ha optat pel
càlid abric de la bandera nacional. Així aquell estiu, quan de
forma gairebé unànime la socialdemocràcia, que s'havia omplert la
boca de proclames cosmopolites la dècada prèvia, va prendre les
aigües baptismals del nacionalisme. I amb quina
diligència! Socialistes de totes les nacions es van sumar
obedients als seus governs (les excepcions, com Rosa Luxemburg a
Alemanya, van ser directes a la presó).
Va
intentar la difícil síntesi entre classe i nació, entre
l'internacionalisme i el socialpatriotisme.
L'assentiment
socialista, que a França va adoptar el pompós nom d'Union sacrée,
va ser l'últim tronc amb què es va alçar la pira per a Europa:
sense fàbriques funcionant a ple rendiment guerrejar a gran escala
hauria estat impossible.¿S'hauria avingut Jaurès a la guerra de no
haver-la pogut evitar? Els seus biògrafs no ho descarten. Però
el més probable és que hagués buscat un armistici ràpid i
rebutjat els termes de la pau cartaginesa de 1919. Tampoc sabem com
hauria encarat Jaurès el naixement de la Unió Soviètica i els seus
primerencs desenvolupaments totalitaris. És la paradoxa de
certs magnicidis: llancen a l'heroi a la immortalitat,
deixant-immòbil en el moment decisiu: aquell en què un ha salvar-se
o destruir-se.
I
no manca d'interès entre nosaltres rescatar una dada jauresiano poc
conegut.D'estricta observança jacobina, Jaurès va advocar per
l'estudi de les llengües regionals a l'escola francesa. Ara bé,
la seva proposta, i això és l'interessant, no estava animada per la
pulsió particularista o romàntica. Al revés: volia que els
escolars del migdia estudiessin llemosí, occità i català per
saber-se més units a espanyols, portuguesos i italians. No per
aïllar-se en la cultura pròpia, sinó per obrir-se a una identitat
cultural superior: la llatinitat.
En conèixer la notícia de la mort de qui havia estat tants anys el seu millor advocat, el poble de París va sortir al carrer. Per què han matat Jaurès ?, repetien afligits. Eren les cares cobertes de cendra que va cantar Jacques Brel en una estremidora balada que recorda la mort del tribú; els cossos macilents dels que s'havien esllomat des dels 15 anys 15 hores a la fàbrica i que estaven a punt de barrejar la seva sang amb el fang en la guerra més estúpida i monstruosa. Pour quoi ont-ils tué Jaurès ? Pour quoi ont-ils tué Jaurès?
