La treva de Nadal al front de Ypres

A l'any 1914 i més en concret un 24 de desembre quan uns soldats alemanys i anglesos es disposaven a passar un Nadal al front belga d´ Ypres. Angúnies per tot arreu la situació no era intranscendent ja que tampoc tenien molt a fer sinó espantar rates, netejar letrines, i disposar-se a passar una nova monòtona jornada a l'espera d'esdeveniments sobre enemics acèrrims. La soldadesca, avorrida i creieu-me que l'avorriment era una constant en les trinxeres va decidir decorar la posició amb arbres de Nadal. Regals per tot arreu venien de la rereguarda, tant de l'estat major com de les famílies d'aquells infeliços en forma de licors, xocolates, fotografies ...... tota aquella vianda era bona per acompanyar tan mal tràngol. Al cap ia la fi, la jornada del 24 seria tan magra en esdeveniments com la del 23 o la del 25. Sense novetat al front.

          Amb aquest panorama, els alemanys avorrits i farts comencen a entonar "Stille Nacht" o .... "Nit de Pau". Cal assenyalar que en no poc des del si eclesial catòlic i amb Benet XV al capdavant ja havia començat una crida a la pau en aquells dies. I és que estimats amics prosseguir amb la carnisseria per Nadal era un autèntic disbarat. Per aquells llavors una Europa molt buida d'homes i molt plena de dones havia començat ja a engiponar un moviment pacifista per part de les fèmines les quals fartes de veure els seus marits, nuvis, oncles, pares i germans de tan calamitosa traça no van tenir cap empatx a manifestar-se en contra de tan brutal guerra.

Reprenent el fil argumental, i com bé he dit abans el "Nit de Pau" va ser correspost pels anglesos els quals van seguir cantarella en boca a l'uníson amb els teutons. I .... clar, una nadala seguit d'una bandera blanca d'un bàndol per emular amb una altra bandera lletosa de l'altre va anar donant a poc a poc els seus fruits. Tot d'una un alemany es va erigir per sobre de la trinxera sense ser travessat per un tret de franctirador al cap, més un soldat de la seva graciosa majestat aquest cop escocès va fer el mateix. Seria Déu el que evitava els trets ?. Tot seguit un soldat més, un altre i un altre i tots al davant, al front, de peu i completament desarmats. 50 metres separaven ambdós exèrcits el que ha vingut sempre a denominar com la "terra de ningú". 50 metres de dubtes, sentiments, odi contingut, risc i moltes, moltes contradiccions. Curt caminar des soldadats cap a l'enemic per al cap ia la fi estrènyer uns les mans amb els altres i insisteixo un desconeixement total del que podia arribar a oferir tal negoci. Al cap ia la fi, sens dubte més valents que en el camp de batalla. En aquesta vida per matar cal tenir valor però per mirar cara a cara al teu enemic íntim molts més. Vestits de campanya. Verd caqui lent i temorós caminar en nota concordant amb un conflicte el qual ells no havien decidit dur a terme, la suspicàcia era la màxima de la reunió. Per definitivament, ara a destra, ara a sinistra, mirades als caiguts en terra de ningú estrenyent unísonamente la mà al major triomf que va donar la Primera Guerra Mundial. Perquè si alguna cosa hi ha completament cert és que l'únic que es va guanyar en aquesta guerra va ser l'avantsala de la Segona per mèrits propis.

Encara més surrealista. Uns a trinxera alemanya, altres convidats a trinxera anglesa van intercanviar regals, presents i van ensenyar alguna cosa tecnològic per a l'època, fotografies dels seus éssers estimats. Els gestos, posats, ganyotes, somriures i llàgrimes i rictus es barrejaven amb els chapurreos. Religions comuns, en aquell temps cristians protestants uns, cristians anglicans altres, juntament amb més d'un catòlic irlandès, evolucions culturals similars i gustos estètics i aficions semblants es van entendre molt bé. Mas seus països estaven embrancats en una terrible guerra que cap d'ells i més arribats a aquest punt d'inflexió i sense condicions arribaven a comprendre. Un disbarat en tota regla que reflecteix en no poc la incongruència de la guerra. Era la fi dels imperis europeus i només es mereixia acabar d'aquesta manera. A partir d'aquesta guerra tot van ser països, mai imperis. Un futurible, cert i incert, prou cert com per fagocitar 10.000.000. d'ànimes entre les quals hi havia les dels nostres protagonistes per a major glòria de la guerra.  I ... és que com bé he dit no poques coses tenien en comú tots dos bàndols. 

Una d'elles, el futbol. Amb el terra gelat, enfangat i ple de cràters van iniciar un  partit de futbol amb una pilota a saber de quin material  feta. Perquè les pilotes són per als nens i al front no abunden ni pilotes ni nines. Porteries improvisades juntament amb uniformes com impedimenta disconforme però no bel·ligerant es va iniciar la trobada i sense àrbitre, llançant un resultat de 3 a 2 a favor de la selecció alemanya. D'aquesta fatxa van acabar els nostres protagonistes per després i en pau enterrar els seus morts en terra de ningú donant-los una glòria que per a ells haguessin volgut en vida encara que només fos per uns instants.         Diré que com no, els comandaments van muntar en còlera i és que el manat sempre està d'acord en tot ja que no li queda sinó la màxima que obeir. En la seva ignorància se sent còmode així però és la base de la piràmide a mercè d'un vèrtex que de natural engolat i flegmàtic a la seva cadira calenta no pensa el mateix. I és que en diferents posicions de Ypres la treva de Nadal va arribar a estendres fins a primers de l'any 1915. Senzillament el soldats no volien combatre. Així les coses els imperis com ja molt bé vaig apuntar s'estaven devorant a si mateixos en no admetre tal treva i de més a més amenaçar sopena de soliviantamiento pacífic afusellar als adlàters de la mateixa pau.   En no poques ocasions l'excepció confirma la regla. I com sempre hi ha una nota discordant en un personatge d'excepció en l'esdevenir d'alguna cosa que narra el passat que és la Història. Un enllaç entre trinxeres estava completament horripilat per aquella circumspecta pau, el seu nom Adolf Hitler . I és que apuntava a maneres ja d'aquella. Mereixedor de la Creu de Ferro es la van donar per mèrits en el camp de batalla més mai va aconseguir passar de terme a causa de les seves poques dots de comandament i poca intimació. El cap de Bohèmia .... Sempre ridícul sota pena quan va arribar a ser amo i senyor de tot Europa. Segons expliquen les cròniques més de 6000 soldats es van veure involucrats en aquella treva de Nadal en diferents sectors de Ypres i els documents que asseveren tal epopeia pacífica no estan en arxius, ni tancats amb clau i ni encara el Vaticà, KGB, CIA, Mossad, MI 5 els posseeixen. Van ser senzillament les milers de cartes que van enviar aquells infeliços a les seves famílies describint  l'esdevenir d'aquells dies. Uns dies de pau en els quals van aconseguir posar-se d'acord entre ells per unes hores i fins i tot dies.  Així les coses, i en anys successius la vella Europa dels imperis cada vegada que s'acostava el Nadal bombardejava les posicions per insuflar odi entre els bàndols i no establir cap treva entre els "amics" de les trinxeres. Una guerra que prometia ser d'uns mesos va durar 5 anys.

El calendari més famós del Dia de Nadal es va produir el 1914 durant la Primera Guerra Mundial, quan prop de 10.000 soldats al llarg del Front Occidental van cridar a una treva i van detenir les hostilitats per bescanviar regals i gaudir d'una treva.
Les cartes dels soldats ho demostren, incloent-hi el del sergent Clement Barker de l'1 er Batalló Grenadier Guards: "Un alemany va mirar per sobre la trinxera, sense trets", va escriure. "Els nostres homes van fer el mateix i, després, alguns dels nostres homes van sortir i alemanys i anglesos van jugar al futbol ".