La París-Roubaix és una carrera de ciclisme en ruta d'un dia que es disputa a França, amb inici a les rodalies de París i final a Roubaix (en el seu velòdrom). Es va disputar per primera vegada en 1896, el que la converteix en una de les carreres més antigues que encara romanen en el calendari internacional.És una de les cinc proves clàssiques conegudes com "monuments del ciclisme", al costat de la Milà-San Remo, el Tour de Flandes, la Lieja-Bastogne-Lieja i el Giro de la Llombardia. Va formar part de la Copa del Món de Ciclisme des de 1989 fins a 2004, i es va incorporar al UCI World Tour el 2005. És coneguda amb àlies com La clàssica de les clàssiques, L'infern del nord o L'última bogeria.Els corredors que més vegades s'han imposat són Roger De Vlaeminck i Tom Boonen, en quatre ocasions (1972, 1974, 1975 i 1977; i 2005, 2008, 2009 i 2012) respectivament.
La creació de la París-Roubaix va ser impulsada pel diari esportiu Le vélo. El seu director Paul Rousseau va rebre la idea de la mà de dos empresaris de la localitat de Roubaix, Théo Vienne i Maurici Perez, els qui van veure en aquesta cursa un bon entrenament per l'en aquells dies, més famosa Bordeus-París i, després de supervisar el traçat de la prova, va posar en marxa la prova sota el nom de la Pascale.Aquella primera edició va sortir el 19 d'abril del Bois de Boulogne, al nord de París, per cobrir els més de 300 quilòmetres que la separaven de Roubaix. El seu primer guanyador va ser l'alemany Josef Fischer i el premi que va rebre va ser de 1000 francs francesos.
Des de llavors la prova només ha deixat de disputar-se en 7 ocasions, totes motivades per les dues Guerres Mundials, de 1915 a 1918 i de 1940 a 1942. Fins a 1966 va continuar sortint de París però aquest any es va canviar el seu lloc de sortida a la localitat de Chantilly, 50 quilòmetres al nord de París.
Posteriorment, el 1977 va tornar a canviar-se, aquest cop a Compiègne. Com a curiositat, apuntar que al Tour de França de 2007, el ciclista suís Fabian Cancellara, guanyador de la París-Roubaix en 2006, va aconseguir la victòria d'etapa en Compiègne després d'atacar al tram empedrat que es trobava situat a un quilòmetre escàs de la meta. Formava part de la Copa del Món de ciclisme des de la seva posada en marxa, el 1989, fins a la desaparició d'aquesta després de la temporada de 2004.
El que converteix la París-Roubaix en una cursa única és l'extrema duresa del terreny pel qual es disputa, el pavès. Malgrat que hi ha altres proves que transcorren per trams empedrats, cap d'elles acumula tants quilòmetres sobre aquest tipus de superfície, rondant sempre, segons el recorregut, els 50 quilòmetres. Aquests trams, prop de 30, que se succeeixen més o menys des del quilòmetre 100 de la prova fins a la mateixa localitat de Roubaix, poden arribar a rondar els 4 quilòmetres i estan qualificats amb estrelles, sent aquells de 5 estrelles els considerats de major duresa .
Aquesta categorització s'estableix en funció del traçat del tram, de la seva distància i l'estat en què es trobi el pavès. Entre els més coneguts hi ha el Bosc d'Arenberg i el Carrefour de l'Arbre, tots dos, al costat del tram de Mons-en-Pévèle, els únics qualificats amb les esmentades 5 estrelles.Altres particularitats d'aquesta carrera són el seu lloc de finalització i el trofeu que es lliura al vencedor. Des de la seva primera edició, la París - Roubaix finalitza al velòdrom de Roubaix. Els participants, després de passar per línia de meta encara han de completar una volta completa a l'anell per finalitzar la prova. Quan el vencedor puja al podi, el trofeu que rep és una rèplica dels milers de llambordes pels quals ha hagut de passar per arribar-hi. Des de la celebració de l'edició número 100, hi ha un monument, reproducció del que es lliura als vencedors, a la localitat de Roubaix.
Però si hi ha una imatge simbòlica de l'extrema duresa i singularitat d'aquesta cursa, són els rostres plens de fang dels corredors. A causa de les dates en què es disputa, segon diumenge d'abril, una setmana just després del Tour de Flandes, és habitual que, si no plou en el transcurs de la cursa, almenys ho hagi fet en les hores o dies precedents. Aquest fet, unit al fet que en els trams de pavès, la pols i la sorra són molt més abundants que en una carretera asfaltada, fa que molts quilòmetres discorrin per autèntic fangars.
Aquesta peculiaritat, al costat de l'estretor dels trams de pavès i la dificultat que comporta circular per ells, són la principal causa de les nombroses caigudes que tenen lloc tots els anys. I aquesta peculiaritat va ser la que va portar a un corredor com Sean Kelly a afirmar que "un París-Roubaix sense pluja no és una autèntica París-Roubaix ". La Trouée d'Arenberg. Com a curiositat, apuntar que el sobrenom de" l'infern del nord "no està relacionat, originalment amb la duresa de la prova sinó amb l'estat en què el recorregut va quedar després de la conclusió de la I Guerra Mundial. Llavors, un reporter va escriure en el seu diari que els corredors havien travessat "l'infern del nord".
