Entre travesso el
camí que, segons espero, em conduirà al descobriment i a la plenitud de mi
mateix, em sento impacient. He d’afanyar-me, per por que la meva vida conclogui
abans que totes les peces del mosaic s’hagin unit, sense donar-me temps a
retrocedir i a observar la imatge acabada”. Sensacional rellegir avui aquestes
línies del pròleg del llibre El fill del drapaire, l’autobiografia de Kirk
Douglas publicada l’any 1988. Queda clar que les pors que hi expressa sobre la
seva incerta longevitat eren precipitades i que les peces del mosaic de la seva
vida han encaixat, com a mínim, per l’efecte inexorable del pas del temps. Avui
és l’aniversari del fill del drapaire: 100 anys, tota una proesa. És l’únic
representant del Hollywood clàssic -juntament amb la centenària Olivia de
Havilland- que es resisteix a abandonar aquest món.
El contemplen el
boxejador Midge, l’amoral periodista Chuck Tatum, el viking Einar, el turmentat
i genial Van Gogh, el dentista tísic i pistoler Doc Holliday, l’irreductible
Espàrtac i desenes de personatges memorables més. La seva carrera, de més de
setanta pel·lícules, travessa la història del cinema des de meitat dels anys 40
fins ben entrat el segle XXI. Mai ha volgut retirar-se, sempre ha mantingut la
vida pública, fins i tot després de la trombosi que el 1994 li va provocar una
empipadora paràlisi facial i afectacions en la parla. Fa cinc anys encara va
intervenir, divertit i enèrgic, en la cerimònia dels Oscars, el premi que mai
va rebre com a millor actor, tan sols rescabalat amb un tardà reconeixement
honorífic el 1996.
Joseph L. Mankiewicz, King Vidor, Stanley Kubrick, Anthony Mann, Raoul Walsh, Howard Hawks, Billy Wilder, Vincente Minnelli, Richard Fleischer, Robert Aldrich, William Wyler, Elia Kazan, Stanley Donen, Brian De Palma... El llistat de cineastes amb qui va treballar talla la respiració. El van dirigir els millors senzillament perquè ell ha sigut un dels millors. Des de ben petit duia a la sang el verí de la interpretació, vehiculada a través d’una expressivitat corporal orgànica, que li sorgia de les entranyes, sens dubte marcada per la vocació d’esportista que el va impulsar de molt jove a la lluita lliure. Però l’art dramàtic va vèncer la partida en la tempesta de vocacions interiors d’Issur Danielovitch Demsky, nascut a la ciutat d’Amsterdam, a l’estat de Nova York, el 9 de desembre de 1916.
Era fill de pare rus i mare ucraïnesa, jueus que havien emigrat als Estats Units a principis del segle XX. Segons explica a l’autobiografia, els pares van marxar per “evitar que l’exèrcit reclutés el pare per lluitar a la guerra russo-japonesa”.
Únic noi -el
quart- entre sis germanes, va treure al cap al món el 1916 en plena Primera
Guerra Mundial i pocs mesos abans de la Revolució Russa que canviaria per
sempre el seu país d’origen. Va treballar de jardiner, cambrer, manipulador de
l’acer i drapaire -ajudant el seu pare- durant els duríssims anys de la Gran
Depressió i va servir a l’exèrcit com a tècnic de comunicacions durant la
Segona Guerra Mundial. Per aquella època, el teatre ja l’havia conquistat.
S’havia instal·lat a Nova York i gràcies a la seva amiga Lauren Bacall és
contractat per a la pel·lícula L’estrany amor de Martha Ivers(Lewis Milestone,
1946), el seu debut al cinema.
Issur o Kirk?
Douglas perquè
comença com Danielovitch i Demsky, i Kirk perquè li va agradar el so eufònic i
crepitant de la k. Són els motius del nom artístic que aviat calarà en un
Hollywood sorprès pel potencial dramàtic i físic d’un actor que aterra amb
força torrencial enmig de l’encarcarat sistema dels grans estudis, el seu
context de treball incansable durant una dècada. Els films més importants
d’aquests anys són El gran carnaval (Billy Wilder, 1951), Brigada 21 (William
Wyler, 1951), Captius del mal (Vincente Minnelli, 1952) i L’ídol de fang (Mark
Robson, 1949), on interpreta un boxejador que li proporciona la seva primera
nominació a l’Oscar.
A mitjans dels anys 50, fart de l’explotació i de les males condicions de treball que ofereixen els magnats de les productores, fa un pas endavant insòlit per a l’època: funda la seva pròpia productora i l’anomena Bryna, com la seva mare. Això li permet controlar tots els projectes, contractar els directors que considera més indicats i donar màniga ampla al seu temperamental sistema interpretatiu. Especialment emblemàtics de la nova etapa són Els víkings (Richard Fleischer, 1958), on s’aprofita del seu físic i interpreta ell mateix les arriscades escenes d’acció, i sobretot Van Gogh, la passió de viure (Minnelli, 1956), una interpretació llegendària amb la qual s’obsessiona fins a extrems malaltissos: “De tant en tant em tocava l’orella per comprovar si encara hi era”, deia un home a qui aquest dies la Filmoteca dedica una retrospectiva.
Menció a part
mereix la tempestuosa relació amb Stanley Kubrick, a qui contracta per dirigir
Camins de glòria (1957), l’al·lucinant epopeia antibel·licista, i a qui posa al
capdavant d’ Espàrtac (1960), quan la Universal acomiada Anthony Mann. “No cal
ser bona persona per tenir talent. Kubrick és un merda amb talent”, així parla
d’ell a l’autobiografia. Espàrtac també ha passat a la història perquè Douglas
va decidir unilateralment fer constar als títols de crèdit el nom del
guionista, Dalton Trumbo, fins llavors perseguit per comunista durant l’ominosa
Caça de Bruixes del senador McCarthy, decisió fonamental per posar punt final a
una etapa negra de la història de Hollywood.
Anys de plenitud
Els anys 60 són
temps de maduresa, de gran estrella, amb projectes tan estimats com Els valents
caminen sols (David Miller, 1962), western a contracorrent que sempre ha
considerat la seva millor interpretació; Dues setmanes en una altra ciutat
(Minnelli, 1962), relat desencantat de les misèries de Hollywood; Set dies de
maig (John Frankenheimer, 1964), film emblema de la política-ficció, i Primera
victòria (Otto Preminger, 1965), incòmoda mirada al sistema militar. També són
rellevants Un estrany a la meva vida (Richard Quine, 1960), que aborda
l’adulteri, i El compromís(1969), tristíssima i devastadora obra autobiogràfica
d’Elia Kazan. Un pom de films sens dubte ben il·lustratius de l’afany arriscat
i emprenedor d’un actor encara captivat per la màgia del teatre, que el 1963
impulsa i interpreta l’adaptació teatral d’ Algú va volar sobre el niu del
cucut. La seva gran frustració és no poder fer el mateix al cinema. Però té un
consol: l’empresa l’assumeix el seu fill gran Michael, que produeix el 1975 el
film de Milos Forman amb Jack Nicholson de protagonista.
Després del
magistral western El dia dels tramposos (Joseph L. Mankiewicz, 1970) i de rodar
a Cadaqués la curiosa aventura La llum de la fi del món(Kevin Billington,
1971), la seva carrera experimenta una evident relaxació. Malgrat treballar amb
cineastes de la talla de Brian De Palma (La fúria, 1978) i Stanley Donen (
Saturn 3, 1980), emprèn la davallada del seu trajecte artístic amb una mirada
més recreativa i despreocupada. Però està tranquil: el testimoni de
l’estrellat, la marca Douglas, l’assumeix Michael. Ell pot dedicar-se a una
altra faceta, que també l’omple: donar a conèixer una altra marca, la del seu
país. Com a ambaixador de bona voluntat del departament d’Estat dels EUA
-enviat tant per governs demòcrates com republicans- viatja per tot el món i
coneix cultures i realitats tan diverses com enriquidores que el fill del drapaire,
aquell jove atleta enamorat de Broadway, incorpora a la seva manera d’entendre
el món.
L’home del clotet
a la barbeta i el rostre angulós, l’amant de Rita Hayworth, Gene Tierney,
Marlene Dietrich, Joan Crawford i Pier Angeli, el marit de l’Ann, el pare de
quatre fills. Avui és el seu aniversari. Fa un segle. La seva imatge ja està
conclosa. Brilla en la posteritat.
