Primer us significatiu de les armes químiques
Dijous, 22 d'abril de 1915. Primeres hores de la tarda a Ypres, una població al Flandes occidental belga, situada en un terreny lleugerament elevat que és un enclavament estratègic en la llarga línia de rases i parapets que separen els exèrcits aliats i alemany durant la Primera Guerra Mundial. Un globus ascendeix per sobre de les trinxeres alemanyes i es dispara una bengala vermella. És el senyal perquè els soldats alemanys, en un front de 6,5 quilòmetres, obrin les aixetes de més de 5.700 recipients pressuritzats de gas de clor que tenen preparats des de fa setmanes. Alliberen 168 tones mètriques de clor que el vent del nord-est empeny cap a les tropes franceses i algerianes, en l'ala nord dels aliats.
Els comandants francesos
creuen que és una cortina de fum i ordenen a les seves tropes
preparar-se per repel·lir l'atac germànic
Però
el núvol tòxic de color gris verd envolta per sorpresa
als homes, causant ceguesa, tos, nàusees violentes i
forts dolors al cap i pulmons. En poc més d'una hora dues
divisions de deu mil homes, presos del pànic, es retiren
en desbandada deixant una bretxa de més de 2 quilòmetres
per on els alemanys poden dividir l'exèrcit aliat i posar
en perill més de 50.000 soldats. Però els alemanys,
sorpresos també per èxit de l'atac amb gas, reaccionen
amb lentitud i la 1a divisió canadenca, que forma part de
l'exèrcit britànic, té temps de taponar heroicament la
bretxa. Dos dies més tard són ells els que pateixen un
nou atac de gas. Els oficials canadencs, que descobreixen
que és gas de clor el que s'utilitza contra ells, ordenen
als seus homes que mullin draps amb aigua o amb la pròpia
orina i el mantinguin en les seves boques per intentar
neutralitzar el clor. Moren més de 1.500 canadencs però
mantenen les posicions.
Les víctimes mortals causades
pel gas a la segona batalla de Ypres no són elevades. El
gas no és necessàriament letal per a molts soldats, però
els deixa impotents, desorientats i vulnerables a les
armes convencionals com les metralladores o els
franctiradors. Es calcula que a Ypres al voltant de 5.000
soldats moren asfixiats o queden greument incapacitats pel
gas de clor que els produeix ceguesa i insuficiència
respiratòria.
L'atac
amb gas de Ypres no és realment el primer, però és el
primer a tenir èxit. Anteriorment, en la mateixa Primera
Guerra Mundial, ja hi havia hagut quatre atacs químics
(un pels francesos i tres pels alemanys), però són tan
innocus que les tropes enemigues ni tan sols sospiten que
s'empren substàncies químiques contra ells. L'èxit de
l'atac amb gas a la segona batalla de Ypres no canvia el
curs de la batalla -els aliats retrocedeixen uns pocs
quilòmetres i tenen 60.000 baixes enfront de les 35.000
alemanyes- ni de la guerra, però altera dràsticament el
caràcter de la contesa. El gas no és una arma mortal
però si psicològica. La que crea més pànic entre els
soldats, que temen el sofriment de respirar-i la mort
agònica que produeix.
Durant
la guerra l'ús del gas al front occidental resulta un
greu error tàctic del comandament alemany ja que els
vents predominants a la zona bufen majoritàriament de
l'oest, de manera que quan britànics i francesos responen
amb la mateixa arma, els alemanys pateixen més els
estralls del gas que els aliats. Però els països
bel·ligerants desenvolupen ràpidament proteccions per
defensar-se dels diferents tipus de gas que es van servir
al llarg de contesa. Gràcies a això, s'estima que del
milió de soldats que durant la Primera Guerra Mundial són
gasejats només en moren 91.000. Una taxa molt menor de
mort en comparació amb les armes convencionals.
 |
| Cementiri d' Ypres |
I és
que en definitiva la utilització d'agents químics en el
camp de batalla és ineficaç i imprecisa. És bastant
difícil fer blanc a la pell o els pulmons d'un soldat. El
gas està a la mercè de la força i el caprici dels
vents. Per aquesta raó, en essència, la guerra química
és avui molt semblant a la de fa cent anys: una amenaça
més psicològica que mortífera. I una de les causes per
la qual no s'utilitza durant la Segona Guerra Mundial i la
seva ocupació queda limitat a una llarga llista de
conflictes regionals: el Marroc (1923-1926), Tripolitània
-Libia- (1930), Xinjiang, Xina (1934) , Abissínia
(1935-1940), Manxúria (1937-1942), Iemen (1963-1967),
Vietnam (1964-1972), l'Iraq-Iran (1980-1988), Halabja,
Kurdistan (1988) o durant els últims conflictes en
Afganistan, l'Iraq i Síria.
