El 13 d'agost de 1.937 un tinent d'aviació es va presentar a l'Ajuntament de la Garriga per prendre possessió, en nom de la República de l'aeròdrom de Rosanes situat a prop del poble. El camp d'aviació havia estat construït, uns anys abans, per Esteban Fernández, un argentí afincat a Barcelona que havia acumulat una considerable fortuna amb els seus negocis al Pacífic -estava casat amb la filla del president de Filipines- i amb la representació de la casa Mercedes Benz al nostre país.
Fernández era un apassionat de l'aviació, activitat esportiva que havia florit entre les elits durant les dues dècades anteriors. Les masses populars idolatraven als aviadors que aconseguien volar més alt, als quals realitzaven les travessies continentals més arriscades. L'argentí, que va ser president del Club Aeronàutic de Catalunya i havia adquirit el millor avió existent llavors al país, va decidir construir el camp d'aviació en uns terrenys propers a La Garriga que gaudien d'una situació privilegiada: els corrents que procedien del Nord solien netejar de boira aquells llisos camps de conreus. Va encarregar a l'arquitecte Jordi Turull la construcció en 1.933 d'un xalet i d'un hangar seguint les línies racionalistes que començaven a despuntar a Europa i els Estats Units, un dels escassos exemples d'aquest moviment arquitectònic de curta durada al nostre país.
L'edifici de formigó, pràctic, de corbes elegants i enormes finestrals que donaven a la pista, contrastava amb l'arquitectura tradicional de les masies properes, també amb els últims cops de cua d'un modernisme, per llavors ja decadent, que tant havia imperat en les mansions que els burgesos havien aixecat, atrets per les aigües termals dels balnearis garriguencs.
En les setmanes posteriors a l'esclat de la guerra, Fernández va enviar en diverses ocasions als seus criats a la propietat, però no van aconseguir entrar perquè els espavilats masovers van tractar de quedar-se amb la finca, aprofitant la confusió d'aquells dies. Finalment, utilitzant la seva nacionalitat argentina, va marxar a França per tornar posteriorment a la zona nacional amb la qual simpatitzava. Va ser l'Ajuntament de la Garriga qui es va acabar fent càrrec de la finca i va obrir les piscines els dissabtes i els diumenges per al bany dels nens del poble fins que va ser requisat per a fins militars.
Immediatament van començar les obres d'ampliació. Amb la majoria dels homes al front d'Aragó, van ser els ancians i els adolescents dels pobles propers els que van participar en el dragatge de les séquies, l'ampliació de les pistes i la construcció dels refugis antiaeris. El camp va seguir els models soviètics de camuflatge. No hi havia hangars exposats a l'aviació enemiga -els aparells s'amagaven entre els arbres d'un bosc pròxim- i els refugis simulaven aquestes petites construccions rurals entre els camps de blat on els pagesos guarden les eines. Així, malgrat que l'espionatge franquista va conèixer de l'existència de l'aeròdrom, els Savoia italians, que volaven des de la base a Mallorca, mai van poder identificar els objectius estratègics, segons consta en les seves parts de vol.
Al maig de 1.938 la 2a Esquadrilla del Grup 30 d'aparells Polikarpov RZ, més coneguts com Natachas, va ser destinada al camp. Els avions, que havien arribat uns mesos abans de la Unió Soviètica, provenien aeròdroms valencians des d'on havien participat en la Batalla de Terol -està documentat l'aterratge forçós d'un dels aparells a la platja de la Malvarrosa-. La missió de l'esquadrilla era participar en els bombardejos del Front d'Aragó, comptat per a això amb la cobertura dels caces Polikarpov I15, els famosos "mosques" d'altres aeròdroms veïns. Els pilots, mecànics i soldats encarregats del "tren rodant", la infraestructura necessària per mantenir l'operativa de vol, es van allotjar en algunes de les masies properes, com Can Sorgues, on vivien els pilots o la veïna Can Riembau, on ho feien els soldats.
Els militars van conviure amb la població civil i la seva presència uniformada a les festes populars i els balls de la comarca va tenir cert èxit entre les joves. Es conserven fotografies que ho testifiquen: en una d'elles pot encara veure posant a diversos soldats somrients amb els seus uniformes, barrejats amb els convidats del casament d'un pilot celebrada a la Garriga.
L'activitat del camp es va estendre durant tota la guerra fins al 24 de desembre de 1.938. Aquest dia, amb el front de la Batalla de l'Ebre ja en ple ensorrament, l'esquadra de Natachas va partir cap a Fontllonga (Camarasa) amb la missió de frenar les tropes franquistes. Abans d'arribar al seu objectiu, un eixam de caces Fiats CR32, que formaven part de l'ajuda de Mussolini a Franco, molt superiors tècnicament als bombarders russos, es va abalançar sobre ells,
Acabada la guerra, Fernández va tornar a la finca, però poc temps després, l'esclat de la 2a Guerra Mundial va enfonsar els seus negocis al Pacífic i va acabar venent la propietat. El govern franquista, simpatitzant de Hitler, va decidir mantenir operatiu l'aeròdrom davant els dubtes de l'avanç aliat. Finalment els cultius van tornar a florir sobre el camp d'aviació abandonat. La aviació republicana va haver d'enfrontar-se amb valentia a la superioritat tècnica de l'enemic. Avui està demostrat que sense l'ajuda de l'aviació alemanya i italiana Franco no hauria pogut guanyar la guerra.
