Hereu
de l’última glaciació, quan els gels van retirar-se cap al nord,
el gall fer - Tetrao urogallus - sobreviu en una
situació crítica a la Península. En un dels seus feus, la
serralada Cantàbrica, amb prou feines hi queden uns 200 exemplars,
mentre que al vessant sud dels Pirineus no arriben al miler
d’individus. Precisament són els Pirineus catalans la seva llar
històrica, on més i millor han viscut sempre, però durant
l’última dècada la població ha caigut un 30%. Ho explica Diego
Garcia, tècnic del servei de Fauna i Flora de la Generalitat, que
fa tres dècades que vigila l’evolució de l’espècie a les
muntanyes que fan frontera amb França.
La
situació del gall fer no és tan dolenta al país veí, però els
perills que comprometen el seu futur són els mateixos. “És una
espècie poc agraïda amb les mesures de conservació. No val
simplement no caçar-la”, explica Felipe González, portaveu de
SEO/BirdLife. La solució, a més, no és fàcil perquè la raó
principal del seu declivi és justament l’home. La pressió
creixent sobre el seu hàbitat que exerceixen boletaires, esquiadors
i excursionistes, que el destorben, li impedeixen tirar endavant la
descendència en condicions òptimes. El drama és especialment
cruent en les zones perifèriques als seus nuclis de població més
tradicionals. A la Cerdanya, per exemple, només en l’última
dècada han desaparegut un 71% dels ocells. A l’Alt Urgell i a la
Vall d’Aran, més d’un 50%. La seva supervivència “necessita
urgentment” un pla de recuperació que reguli les activitats que
l’afecten, segons conclou l’ Informe del gall fer 2015,
fet pels tècnics del departament de Territori i Sostenibilitat.
L’aprovació definitiva del catàleg de fauna amenaçada de
Catalunya, pendent d’enllestir-se des del 2010, hauria de donar
les eines necessàries per poder tramitar i aprovar aquest pla.
Canvis
radicals
El
cicle anual de l’espècie varia molt i està molt marcat per les
parades nupcials. Entre l’abril i el maig, durant dues setmanes,
els ocells es concentren any rere any a les mateixes zones, on
exhibeixen el seu plomatge i el seu cant per atraure les femelles.
De vol curt i potent, necessari per escapar del seu rol d’espècie
presa -se’l mengen fagines, guineus i altres ocells rapinyaires-,
és l’únic moment de l’any que no estan concentrats a passar
desapercebuts. De fet, tot i que es camuflen a les branques de pins
i avets, fan niu a terra, i és aquesta capacitat de mimetitzar-se
amb l’entorn la garantia d’èxit que els ha permès sobreviure
durant milers d’anys. Sigui com sigui, el gall fer té en els
cantadors el seu símbol -n’hi ha que acumulen 30 anys d’activitat
ininterrompuda i arriben a concentrar fins a 20 mascles diferents-.
Garcia es refereix a aquest moment com un “espectacle”, tot i
que per observar-lo cal amagar-se bé. Un altre cop, la necessitat
de no destorbar-los per no alterar el seu cicle.
Per
a un ocell que viu en boscos freds de muntanya entre els 1.200 i els
2.000 metres d’altura, l’hivern és el moment crític. No tant
perquè no hi estigui acostumat, sinó perquè necessita una
tranquil·litat cada cop més difícil de trobar. Durant la tardor,
en què les mares tiren endavant els pollets, els exemplars de gall
fer mengen tots els insectes i fruits del bosc que poden, com nabius
i boixeroles. Amb el fred, pugen fins al llindar dels boscos, just
on comencen els prats alpins, i s’alimenten només de fulles de
pi. Com que el contingut nutricional d’aquest aliment és molt
baix i ells miren de moure’s el mínim possible -poden fer iglús
per passar una tempesta-, arribar a la primavera en bones condicions
és essencial, i qualsevol interrupció que els obligui a fer una
despesa extra d’energia és un contratemps. Una excursió amb
raquetes, una moto de neu o un esquiador fora de pistes són enemics
potencials. “Aquestes activitats han augmentat molt. Sembla que ho
tingui tot en contra”, raona Garcia. A banda, l’obertura cada
cop de més camins per a l’aprofitament forestal limita els espais
verges, i una zona de cant tallada és una zona on no tornarà el
gall. A més, la progressió imparable de cérvols i senglars, que
competeixen pels recursos, juga fins i tot més en contra seva que
els caçadors furtius o el canvi climàtic.
Aquest
còctel és el que fa que les poblacions de gall fer més
meridionals que hi ha al món, les de la Península, visquin al
límit. El seu final, però, també pot ser el final dels boscos
centenaris tal com són avui, perquè la presència del gallinaci
només és possible en boscos amb un ecosistema ric i divers. “És
una espècie emblemàtica, l’herència d’un passat ple de grans
boscos i un símbol de les muntanyes salvatges”, afegeix González.
El seu cant, any rere any, es va apagant als Pirineus.
