Els pous de glaç, son aquelles construcción fetes foradant
el terra en les muntanyes on neva durant l'hivern. Aquests clots es realitzen
amb el propòsit d'omplir-los de neu o gel després de les nevades, per tal de
disposar-ne durant la resta de l'any. Generalment una nevera era un pou
circular. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que
tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o el
glaç, tot i que de vegades disposaven d'una entrada inferior per a l'operació
d'extracció.
Abans que hi
hagués fàbriques de gel, l'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a
ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població
rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental.
L'activitat de les
geleres artificials és coneguda des de temps dels romans; el seu gran
desenvolupament va tenir lloc entre els segles XVI i XIX, i han estat
utilitzades fins a mitjan segle XX, quan, amb l'aparició dels primers
frigorífics, cauen en desús. Fins a aquest moment la conservació d'aliments es
realitzava gràcies a la salmorra, als adobs, a les conserves o a l'aprofitament
de la neu. Aquest últim sistema va ser la base per a un treball i una professió
que va perviure fins a aproximadament 1931.
En l'antiguitat
clàssica, els metges ja prescrivien la utilització del fred amb finalitats
medicinals. Aquest ús es va recuperar amb força en el Renaixement. La primera
obra monogràfica europea sobre aquest tema, pel que sembla, és del metge
valencià Francisco Franco, originari de Xàtiva i es titula Tractado de la nieve
y del uso della (Sevilla, 1569). A més de les aplicacions mèdiques i de
conservació, existeix el vessant lúdic de consum d'aliments freds o gelats,
sòlids o com a begudes.
El Regne de
València va ser un dels principals consumidors de gel d'Espanya. A la fi del
segle XVIII, el llibre Llibre de conte i raó de l'arrendament de la neu i nayps
permet avaluar la quantitat de neu que arribava a la ciutat de València en uns
2 milions de quilograms, encara que durant el transport se'n perdia una
quantitat no declarada. Des del port d'Alacant s'exportava neu a Eivissa i al
nord d'Àfrica. Llavors es donaven una sèrie de factors que afavorien aquest
consum: una xarxa de ciutats litorals amb formes de vida refinades, estius
calorosos, albuferes amb malalties en la teràpia de les quals intervenia la
utilització del fred... Alguns autors han relacionat el consum de fred amb un
cert nivell de desenvolupament econòmic i cultural.
Els usos
terapèutics més comuns del gel han estat: rebaixar la temperatura en els
processos febrils, els produïts per l'epidèmia del còlera, com a calmant en
casos de congestions cerebrals i particularment en la meningitis, detenir
hemorràgies i com antiinflamatori o en els traumatismes, esquinços o
fractures.[1]
La progressiva
implantació de fàbriques de gel a partir del 1890 en diverses ciutats va ser deixant
de costat la xarxa de geleres artificials i la producció de gel aprofitant el
clima. Fins llavors s'aprofitava un recurs natural (renovat anualment) de
manera sostenible, encara que depenent del clima, la qual cosa donava èpoques
d'escassetat de gel davant d'altres de grans nevades que omplien les muntanyes
de neu i jornalers. Un exemple d'això últim va ser documentat per Ferré i
Cebrián: "els dies 5 i 6 de març de 1762, unes 1.000 persones i 700
cavalls s'esforçaven en el Carrascar de la Font Vermella i el Menejador".
Els treballs en
les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. Tallaven
la neu amb pales i la portaven als pous de neu, on la premsaven per
convertir-la en gel. En trepitjar la neu, es compactava amb una finalitat
doble: per disminuir el volum ocupat i perquè es conservés més temps en forma
de gel. Després es cobria amb terra, fulles, palla o branques formant capes
d'un gruix homogeni.
Ja a l'estiu, es
tallaven blocs de gel que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls
o rucs) durant la nit, per evitar que es fongués, fins als ports i nuclis
urbans més propers, on eren comercialitzats. La duresa del treball havia de ser
impressionant. Les geleres (treballadors de la neu) no disposaven d'abrics i
calçat modern, i treballaven en condicions de fred intens acumulant la neu en
els pous.
Fins als anys
seixanta, del segle XX, calia anar a comprar barres de gel per alimentar les
primeres neveres domèstiques. Amb l'aparició dels frigorífics i la producció de
gel en forma industrial, s'evita la dependència de la meteorologia. Quedaven
llavors obsolets els magatzems de gel i de neu, així com les tècniques de
recol·lecció, emmagatzematge, extracció i transport.
