Les
principals figures polítiques de tota una generació s’han
preguntat mil vegades com serien les coses si
Josep Pallach
(Figueres, 1920 - l’Hospitalet de Llobregat, 1977) no hagués mort
aquell fatídic 11 de gener. Han passat 40 anys i ningú en té la
resposta, però tothom coincideix que la seva influència hauria
sigut cabdal en la construcció de la Catalunya democràtica.
Pallach
ocupava un paper central en l’escenari polític. Tant és així que
personatges oposats com Jordi Pujol o Hans Matthöfer, responsable de
la Internacional Socialista i gran finançador de l’SPD alemany, el
volien a prop seu. Matthöfer va arribar a proposar-li que liderés
el socialisme espanyol mentre que Pujol el va voler posar de número
tres a la coalició del Pacte Democràtic per a les eleccions
generals de juny del 1977. Pallach va lluitar contra el feixisme a la
Guerra Civil des de les files del POUM, després des de l’exili a
França, i també va participar en centenars d’assemblees per
aconseguir el retorn de la democràcia. Però no va arribar a veure
aquelles eleccions.
“L’atac
de cor qjosep
pallachue va patir va ser tan brutal com la pressió que van
exercir contra ell”, lamenta la seva filla, Antònia Pallach. El
seu pare era el líder del PSC Reagrupament, que més endavant es va
fusionar amb el PSC Congrés i la federació del PSOE. Abans, però,
hi va haver moltes tensions. Durant el seu exili a França, Pallach
va connectar amb el socialisme europeu, i en tornar a Catalunya,
l’any 1971, es va trobar que bona part de l’esquerra catalana i
espanyola només tenia ulls per a l’URSS. “Li retreien que havia
passat massa temps a França, que estava desconnectat, i en realitat
era molt més modern que ells. Han trigat 20 anys a descobrir-ho”,
explica dolguda la seva filla.
“En
Pallach estava vacunat contra el somni revolucionari. Ell defensava
el socialisme democràtic”, recorda Amadeu Cuito, escriptor i
company de partit de Pallach des del 1954. Una part de l’esquerra
no li va perdonar a Pallach la seva defensa de la socialdemocràcia.
“Els que defensaven la dictadura del proletariat anaven contra
ell”, recorda Pere Baltà, un dels seus seguidors, que amb els anys
va passar a ser diputat per CiU.
“El
criticava gent que deia que calia anar més enllà i fer la
revolució, i amb els anys hem vist que és la gent que ha acabat
venent-se al capital”, recrimina Eduard Moreno, membre del PSC-R i
històric militant d’esquerres. Ell mateix reconeixia en un article
publicat al llibre Recordat Josep
Pallach que no el van tractar gens bé:
“Recordo amb tristor aquell setge ideològic antagònic a què et
vàrem sotmetre”, va escriure. El periodista Joan Tapia, que va
militar i treballar amb Pallach, recorda que “a la clandestinitat
els partits eren dogmàtics i ell era un home obert i cordial”.
Tapia destaca que “Pallach havia reflexionat molt sobre què era el
socialisme i la democràcia, mentre que molts altres havien adoptat
una ideologia”.
Raimon
Obiols, que va ser dirigent del PSC-C, va reconèixer també a l’ARA
-però amb molta menys contundència que Eduard Moreno- que “potser
una part de l’esquerra no el va tractar bé”. Obiols recorda que
“en el seu darrer discurs abans de morir va fer una crida a la
unitat socialista”. Aquesta podria haver sigut la seva aposta, però
és impossible de saber com hauria acabat. Pallach hauria sigut clau
en la negociació per acordar la relació del PSC amb el PSOE. “Ell
deia que si calia tenir alguna relació amb el PSOE havia de ser de
tu a tu”, recorda Cuito. L’acord final entre les dues formacions
socialistes no va ser així i, 40 anys després, el debat segueix
obert i el partit socialista es troba encara negociant quina ha de
ser la relació.
Federalista
o independentista
Pallach
va refusar l’oferta de Matthöfer de liderar el socialisme
espanyol: “És que jo soc català”, li va respondre. Una altra
frase famosa de Pallach és la que diu: “De la independència no se
n’ha de parlar gaire però cal tenir-la sempre present”. Algunes
veus apunten que avui Pallach, que sempre es va definir com a
federalista, s’hauria sumat a l’independentisme. La seva filla,
però, destaca que Pallach era molt “reflexiu” i assegura que
“les seves idees evolucionaven i podien canviar”. Si això és
així, més enllà de revisions polítiques interessades, l’enigma
Pallach quedarà per sempre pendent de resoldre. Però els adjectius
que totes les fonts consultades han dit de Pallach, segurament avui
es podrien mantenir: “Humil, pacient, tenaç, intel·ligent,
persuasiu i bona persona”.
