Corrent per la igualtat
La marató de Boston, degana de totes les maratons del món, va ser una prova exclusivament masculina durant 75 anys. La història de com aquesta carrera es va obrir a les dones resulta inspiradora i ens ensenya que, de vegades, no cal esperar que les coses canviïn soles.
Anie Cohen Kopchovsky
Al segle XIX, quan la bicicleta es va convertir en un vehicle popular, les mentalitats més reaccionàries van córrer a alertar al món dels efectes nocius que podien derivar-se del seu ús ... si qui pedalava era una dona. Es deia que les bicicletes podien provocar en les dones esterilitat, avortaments i fins i tot l'aparició de bigoti!
Per descomptat, a tot
allò calia sumar-li el "evident" caràcter pecaminós de
moures a lloms d'una bicicleta.
 |
| Anie Cohen Kopchovsky |
El 1895, tot i els desastres que, segons sembla, podia comportar per a la salut caminar en bici, una immigrant letona resident a Boston, de nom Anie Cohen Kopchovsky, va pujar a una bicicleta amb la ferma intenció de donar la volta al món . En fer-ho, Anie va escandalitzar gran part d'aquella societat benpensant ... però va enlluernar a la resta.
El fet que algú es prengués seriosament les advertències que Anie pogués tornar de la seva aventura lluint mostatxo, ens sembla avui dia una cosa absolutament absurda, però malauradament, no cal remuntar-se tan enrere per trobar exemples semblants. De fet, ni tan sols cal abandonar Boston.
Tot just un any després que la valenta Anie tornés victoriosa a la ciutat, va tenir lloc a Boston la primera edició del que avui dia és la marató anual més antiga del món. La llarguíssima llista de mals atribuïbles a la bicicleta es va traslladar llavors a la carrera i, en general, a qualsevol esforç físic prolongat dut a terme per dones (fora del món laboral, és clar). Les associacions d'atletisme americanes van córrer a aprovar una norma segons la qual les dones no podien participar en curses de distàncies superiors als 2,4 quilòmetres. Pel seu bé, evidentment ...
 |
| Bobbi Gib després d'una carrera |
Gairebé setanta anys després de la primera edició de la cursa, el 1966, una dona anomenada Roberta "Bobbi" Gibb, va escriure a l'organització de la marató de Boston demanant permís per participar a la prova. Va rebre una educada contestació del director de l'Associació Atlètica de Boston, Wil Cloney, informant-lo que la seva participació seria il·legal segons la coneguda norma nacional. Però a més, Cloney es va permetre recordar-li que les dones no estaven físicament capacitades per córrer aquesta distància. Bobbi, que portava dos anys entrenant-se per la prova i que ja havia corregut pel seu compte distàncies de fins a 40 milles (64 quilòmetres!) Es va adonar llavors que tenia un parell de coses que dir-li al senyor Cloney, i va decidir dir-les-hi corrent .
La marató de Boston compta amb la particularitat que es pot córrer sense dorsal, sense renunciar per això a aprofitar-se dels punts d'avituallament. La marca de qui s'"apunten" a aquesta modalitat no queda registrada, però al no ser corredors oficials, la seva participació tampoc està molt regulada. Es tracta gairebé una tradició de la prova bostoniana i als que corren així se'ls coneix com a "bands". Bobbi Gibb ho sabia, així que va creuar tot el país en autobús per presentar-se en la línia de sortida com una band més.
El dia de la prova es va amagar entre uns arbusts propers a la sortida, temorosa que no la deixessin participar ni tan sols com band, i a l'hora assenyalada va saltar al circuit i va començar a córrer. Quan va entrar en el recorregut, Bobbi es va treure la dessuadora i va abandonar l'incògnit: córrer amb pantalons curts, samarreta i la seva llarga cabellera rossa al vent.
Gibb va acabar la seva carrera amb un temps de tres hores i vint minuts, demostrant no només que les dones podien córrer una marató, sinó també que podien fer-ho més ràpid que molts homes.
Kathrine Switzer
Una altra dona aficionada al running, es va sentir inspirada per la història de Gibb, però va pensar que l'autèntica barrera de gènere cauria quan una dona participés en la prova amb el seu propi dorsal. Va persuadir al seu entrenador, Arnie Brigs, que no estava molt convençut de les seves possibilitats, que l'ajudés a preparar la cursa per a l'any següent. El seu novio, un corpulent jugador de futbol americà anomenat Tom Miller, es va preparar també per córrer al costat d'ella. I a la vista del que anava a passar, no va ser una mala decisió.
Kathrine Switzer no va demanar permís a l'organització, com sí havia fet Gibb, sinó que es va inscriure en la carrera utilitzant les seves inicials, K.V. Switzer. Més endavant declararia que no ho va fer amb la intenció d'enganyar els organitzadors, tot i que el nivell de premeditació de tota l'operació faci que resulti difícil creure-ho. El cas és que al "senyor" Switzer li van atorgar el dorsal número 261.
El dia de la cursa, Switzer es va presentar a la sortida escortada pel seu entrenador i pel seu nòvio, que anaven a córrer tota la prova al costat d'ella pel que pogués passar. Eren molt conscients que, al contrari que Bobbi Gib, ells no havien trobat un buit legal, sinó que estaven incomplint flagrantment les normes de la prova.
Va començar la carrera i tot semblava anar bé. Igual que li havia passat a Gib, que per cert tornava a córrer com band aquest mateix any, el públic i els altres corredors animaven a Switzer de manera entusiasta. En un moment donat, mentre passaven per davant d'un autobús ple de periodistes, un dels directors de la cursa, anomenat Jack Semple, va veure a Switzer i no va perdre l'oportunitat de deixar una imatge lamentable de si mateix per a la història. Semple va saltar al circuit i va perseguir a Switzer enfurismat, forcejant per arrencar-li el dorsal i tractant de treure-la de la cursa a empentes mentre cridava "Surt de la meva carrera i donem aquest maleït dorsal". L'actitud del director no va ser ben rebuda pels altres corredors en general, però va ser molt, però que molt mal rebuda per Tom Miller, l'herculi novio de Switzer que, de sobte, es va llançar contra contra Semple i, d'una empenta, el manar volant, gairebé literalment, fins a la cuneta.
Tot això havia
tingut lloc davant de l'autobús de premsa i va quedar
registrat fins a l'últim detall. Tot d'una, l'ambient es
va tornar molt hostil. Alguns dels periodistes la van
prendre amb Switzer, la van increpar i li van preguntar
de mala manera què volia demostrar. En aquell moment,
Kathrine va ser conscient de la transcendència del que
estava passant. Tot i saber que estava fent alguna cosa
provocadora, havia començat aquella carrera sense massa
pretensions; però de sobte va sentir que, d'alguna
manera, estava corrent pels seus drets. Llavors es va
girar cap al seu novio i li diu: "Vaig a acabar
aquesta prova encara que m'hagi de arrossegar sobre les
mans i els genolls".
Kathrine Switzer va acabar la carrera en 4 hores i 20 minuts, conservant el dorsal 261 malgrat els esforços de Semple per arrabassar-li. Amb això es va convertir en la primera dona en acabar aquella prova com corredora inscrita. Bobbi Gib, l'autèntica primera corredora de la marató de Boston, va córrer aquell any en 3 hores i 27 minuts, sense cap incident.
Will Cloney, el director de l'Associació Atlètica de Boston que l'any anterior li havia escrit a Bobbi Gibb per recordar-li que tant ella com la resta de les dones del món eren incapaços de córrer una marató, va tornar a cobrir-se de glòria en declarar sobre el incident de Switzer que les normes estaven per complir-les i que, si Switzer hagués estat la seva filla, ell l'hauria castigat.
Però el tren de la història ja estava en marxa i, finalment en 1972, les normes van canviar per permetre a les dones córrer en la marató de Boston i en qualsevol altra prova. Will Cloney seguia conservant el seu càrrec quan això va passar. Més encara, els temps de les dones que per llavors havien corregut la marató van ser convalidats, inclosos els dels que van córrer com bands, de manera que Bobbi Gibb es va convertir en la guanyadora de les edicions de 1966, 1967 i 1968. Switzer, per la seva banda, guanyaria la marató de Nova York el 1974 i batria el seu propi record a Boston l'any següent.
Kathrine Switzer va acabar la carrera en 4 hores i 20 minuts, conservant el dorsal 261 malgrat els esforços de Semple per arrabassar-li. Amb això es va convertir en la primera dona en acabar aquella prova com corredora inscrita. Bobbi Gib, l'autèntica primera corredora de la marató de Boston, va córrer aquell any en 3 hores i 27 minuts, sense cap incident.
 |
Kathrine Switzer es reconcilia amb Jack Semple
el 1973, quan per fi les dones van ser autoritzades a córrer
en la marató de Boston
|
Will Cloney, el director de l'Associació Atlètica de Boston que l'any anterior li havia escrit a Bobbi Gibb per recordar-li que tant ella com la resta de les dones del món eren incapaços de córrer una marató, va tornar a cobrir-se de glòria en declarar sobre el incident de Switzer que les normes estaven per complir-les i que, si Switzer hagués estat la seva filla, ell l'hauria castigat.
Però el tren de la història ja estava en marxa i, finalment en 1972, les normes van canviar per permetre a les dones córrer en la marató de Boston i en qualsevol altra prova. Will Cloney seguia conservant el seu càrrec quan això va passar. Més encara, els temps de les dones que per llavors havien corregut la marató van ser convalidats, inclosos els dels que van córrer com bands, de manera que Bobbi Gibb es va convertir en la guanyadora de les edicions de 1966, 1967 i 1968. Switzer, per la seva banda, guanyaria la marató de Nova York el 1974 i batria el seu propi record a Boston l'any següent.
