Sobre el Baikal gelat
El llac Baikal és un dels grans espectacles naturals que ens ofereix el planeta. Situat a Rússia, prop de la frontera amb Mongòlia, el llac d'aigua dolça més profund del món, a més de bell, "gaudeix" d'unes condicions climàtiques duríssimes que converteix en autèntics herois als pocs que viuen en les seves ribes. Tan dures són les condicions que en 1904, durant un hivern, els russos van fer passar el tren Transsiberià per un tram de via de 40 kms construïda directament sobre del gel del llac Baikal, en una ostentació d'enginyeria russa com per deixar fred a qualsevol.
En 1904, el Transsiberià ja recorria bona part de les terres siberianes fins a Vladivostok. No obstant això, ia causa de les dificultats de construcció en les ribes del llac Baikal (gel, allaus, despreniments ...), el tram entre la població homònima de Baikal, a la riba nord, i Tankhoi, a la riba sud, no s'havia pogut acabar encara.
La necessitat d'avançar la posada en marxa de la línia, a causa que resultava estratègica per afrontar la guerra rus-japonesa que s'estava disputant a la costa del Pacífic, va fer que se salvés aquest inconvenient mitjançant dos ferris que traslladaven els vagons d'una riba a una altra, mentre que s'acabava la construcció del traçat, el qual el van anomenar Circunbaikal.
Aquest parell de vaixells -el Angara i el Baikal- eren, al seu torn, dos potents trencaglaç construïts a Gran Bretanya que durant l'hivern mantenien la comunicació oberta, tot i la gruixuda capa de gel d'entre 60 i 90 cms que es forma al llac des de finals de desembre a finals de maig. No obstant això, l'any 1904 va ser extremadament fred i les capes de gel van sobrepassar aquest llindar, impedint la circulació dels vaixells trencaglaç per fer el transbordament. La situació era, certament, compromesa.
El gruix del gel del Baikal, a l'hivern, permet desplaçar-se de riba a riba caminant o fins i tot en camions, pel que davant la impossibilitat del funcionament dels ferris i fent bona la dita de "a grans mals, grans remeis" es va decidir instal·lar una via fèrria directament sobre del sòlid gel per mantenir la comunicació entre Baikal i Tankhoi. Tenint en compte que tampoc hi havia carreteres que unissin un punt i un altre, la distància entre els dos punts era el de menys.
Els enginyers russos van instal·lar els 40 km de rails sobre troncs congelats que van quedar fermament ancorats en la superfície de gel. Aquest sistema permetia la circulació dels vagons, encara que no així les locomotores, ja que si bé el gruix del gel aguantava el transport de cotxes de fins a 15 tones, les locomotores pesaven unes 65 tones i podia arribar a enfonsar el gel, amb tot el que això podia comportar.
La solució va ser senzilla, ja que van canviar la tracció a vapor per tracció a força de cavalls, els quals tiraven dels vagons per sobre de les vies instal·lades al gel. Les locomotores, a causa del seu pes, es desmuntaven i es transportaven peces, de cara a distribuir millor el pes sobre el gel. Un cop a l'estació de destinació, la locomotora es tornava a muntar i es reprenia el viatge.
 |
| El Baikal gelat |
Aquesta audaç línia fèrria sobre el gel només es va haver d'utilitzar una única vegada, atès que es va poder acabar el trajecte per terra ferma abans de l'hivern següent. D'aquesta manera, el que es va donar a cridar "Anell d'Or del Cinturó d'Acer de Rússia" a causa de la seva complexitat -en ell van treballar més de 13000 persones-va poder ser obert a la circulació el primer d'octubre de 1904 i posat en funcionament continu el 29 d'octubre de l'any següent.
Els mítics 9289 quilòmetres de Transiberià començaven a formar part de la història.
