Les trinxeres de la primera Guerra Mundial

                               El retrat de la guerra estàtica

Les venes d'Europa s'havien obert de nord a sud en 1914. Després de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, tant les forces aliades com les tropes alemanyes van construir una sofisticada i mai vista xarxa de trinxeres que es desplegava des de les costes del Mar del Nord fins a la frontera amb Suïssa. En aquella època, era possible creuar el continent de cap a cap sense trepitjar una sola vegada la superfície. Cent anys després del primer conflicte bèl·lic modern a gran escala, què queda de tot allò?
Poc. Però encara hi ha algun que un altre vestigi que val la pena visitar en el cas que es desitgi viure de primera mà com era la pesada, infernal existència dels soldats al front occidental.

Una de les trinxeres més ben conservades d'Europa es troba a Bèlgica, prop de la ciutat de Ypres. Allà, entre els boscos encara espectrals del nord de Flandes, es mantenen gairebé en estat original les trinxeres del Pujol 60, un dels molts punts fortificats estratègics construïts per les tropes britàniques al llarg dels seus quatre anys de contesa enfront de les tropes alemanyes. Un vestigi històric.

El lloc és conegut com Sanctuary Wood, el Bosc Santuari. La reminiscència religiosa pot tenir sentit avui, atès que aquí es troba un memorial dedicat als caiguts durant la Primera Guerra Mundial. Entre 1914 i 1918, però, el Pujol 60 era un dels llocs més mundans i terrenals, sagnants i brutals, que la història ha conegut. Ypres, per la seva rellevant posició estratègica, va ser l'escenari d'algunes de les pitjors batalles de la contesa. I des d'aquestes trinxeres es van lluitar aferrissades disputes per guanyar tot just un grapat de quilòmetres de front

Les trinxeres podien arribar a superar els dos metres d'alt. Després de la fi de la guerra, els agricultors de la zona van recuperar el terreny perdut, tornant a conrear i deixant de banda l'horrible memòria de la batalla. A poc a poc, la major part de les trinxeres van ser desmantellades o sepultades per la renovada activitat agricultora i ramadera. Sanctuary Wood es va mantenir, però, al llarg dels anys, i avui serveix com a museu en vida de la Gran Guerra.

Un conflicte que hauria de marcar el món tal com el coneixem avui, i que va canviar la guerra per sempre. A Flandes, al nord de Bèlgica, en llocs com aquestes trinxeres, la guerra va mutar. De fronts variables es va passar a fronts estables, on els soldats vivien durant mesos a l'espera de notícies del front. Les trinxeres eren inabordables, però la seva vida quedava lluny de ser tranquil·la. Estaven sotmeses a constants setges d'artilleria, que minaven la moral i que resultaven mentalment desquiciantes.

Un dels relats més fidedignes de l'època va ser escrit per Erich Maria Remarque, autor alemany que va lluitar al front durant gran part de la contesa. Sense novetat en el front relata la vida diària dels soldats a la trinxera, sovint mal compresa. Els soldats rotaven en les diferents línies de trinxeres: passaven un parell de setmanes o tres a la primera línia, tornaven a la rereguarda, on descansaven i es recuperaven, i poc a poc tornaven a guanyar posicions de vigilància o de front. El seu paper era cíclic.

Entre tant, vivien en aquestes trinxeres. Eren llocs insalubres i sotmesos a la constant pressió de l'artilleria, el que obligava als soldats a amuntegar-se en búnquers on s'amuntegaven les rates, les conserves i el fang. Les constants pluges i la destrossa del territori resultant de les càrregues d'artilleria deixaven un paisatge enfangat, llunàtic, d'arbres derruïts i poblets reduïts a ruïnes i cendres.

Les trinxeres eren autèntiques ciutats subterrànies. Mentre les britàniques eren brutes i pobrament construïdes, les alemanyes eren molt més confortables i saludables. El comandament aliat mai va pensar que la contesa duraria tant de temps, de manera que mai es va preocupar d'habilitar-se correctament per acomodar als seus soldats. Els alemanys, però, van comprendre amb promptitud que el front seria estàtic i que les trinxeres serien clau.

Una prova de la immobilitat del front: a la batalla del Somme, ofensiva britànica realitzada durant 1917 sobre el front nord alemany, prop de Ypres i al cor de Flandes, van morir més de 600.000 soldats aliats. Una xifra gegantina per a un botí exigu, ridícul: després de les operacions, els alemanys tan sols havien retrocedit nou quilòmetres. Les trinxeres eren fàcilment defensables, i les ofensives resultaven en soldats corrent sense protecció contra metralladores de gran calibre que causaven autèntics destrosses a les línies enemigues. Ypres potser va ser testimoni dels pitjors combats

Sanctuary Wood és un exemple perfecte d'això. A més, il·lustra d'una manera magnífica les pobres condicions de vida de la soldadesca. Una mirada ideal a la Primera Guerra Mundial cent anys després que tingués lloc