La ciutat de
Jena, amb els seus 4.000 habitants i els seus ramats d'ovelles
creuant els carrers empedrats, va veure pertorbat el seu assossec
acadèmic i pastoral en els últims dies de desembre de 1794. Un grup
estrident encapçalat per Schiller, Goethe i un joveníssim científic
que començava a caminar en boca de tot el món, Alexander von
Humboldt, havien adoptat el costum de reunir-se diàriament a la casa
del primer, a la plaça del mercat, per discutir de ciència amb
calor i estrèpit, passió i riallada fins ben entrada la nit.
Conèixer al científic va exercir un poderós estímul sobre un
Goethe quaranta anys, alguna cosa panxut i malenconiós, fins a
l'extrem que Humboldt va poder bé ser la inspiració de la seva
Faust.
Humboldt, que arribaria a ser el naturalista més famós del seu temps, és avui una figura arraconada en la història de la ciència. És paradoxal, perquè resulta molt difícil anar a veure una part del món on el seu cognom no hagi batejat algun lloc o algun fenomen natural: el corrent de Humboldt costat de la costa de Xile i Perú, serra Humboldt a Mèxic, pic Humboldt a Veneçuela, el riu Humboldt al Brasil, la badia Humboldt a Colòmbia, la glacera Humboldt a Groenlàndia, muntanyes a la Xina, Sud-àfrica, Nova Zelanda i l'Antàrtida, cataractes a Tasmània i Nova Zelanda, centenars de plantes i animals i fins a una de les taques de la Lluna, el mar de Humboldt. Però això són només noms, oi? I el cas és que el de Humboldt no apareixeria avui en cap llista dels 10 o 20 grans investigadors que han transformat el món.
L'autora ha compost una narració admirable, tan prenyada d'entesa com d'informació nova
Aquesta és la injustícia que intenta reparar Andrea Wulf, escriptora i professora al Royal College of Art de Londres, amb la seva obra monumental La invenció de la natura. El nou món d'Alexander von Humboldt, que arriba a les llibreries dijous. El llibre sorprèn per dues raons. La primera és la seva exhaustiva investigació sobre l'autor, que no només l'ha portat a rebuscar per biblioteques i arxius de mig món, sinó també a seguir els passos del naturalista alemany, a reviure en primera persona les seves aventures, escalades i aventures de descobriment. I la segona és que, potser com a conseqüència de l'anterior, l'autora ha compost una narració admirable, tan prenyada d'entesa com d'informació nova, tan plena d'emoció vital com de coneixement profund. La intenció de Wulf era reviure a Humboldt, i el millor que es pot dir del seu llibre és que ho ha aconseguit.
Amb independència de les seves grans i variats èxits científics, la vida d'Alexander von Humboldt (Berlín, 1769-1859) és de les que mereixen comptar, sens dubte. Naturalista, aventurer i fins guapo -si hem de donar crèdit al retrat que li va fer Weitsch als 36 anys-, Humboldt va ser el gran geòleg i ecòleg de la primera meitat del segle XIX, i segurament el científic més conegut de la seva època.
Fill d'un oficial de Frederic el Gran i d'una hugonot que havia sortit pitant de la França de Lluís XIV, i que el va criar amb rigidesa calvinista, mal estudiant de nen, menys interessat en la literatura i la ciència que en allistar-se a l'Exèrcit per lliurar llunyanes batalles, va haver de fer un curs d'enginyeria per enamorar-se de la botànica, i després de tota la ciència. Educat per destacats intel·lectuals de la Il·lustració, va tenir ocasió de conèixer -i de asombrar- als pensadors, estadistes i científics més destacats del seu temps.
Els mapes de Califòrnia, Mèxic i el sud d'EE UU no eren correctes fins que l'aventurer els va refer, per a delit de Jefferson
Goethe i Schiller van ser només els primers d'un cens prodigiós que inclou a Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, i el segon per l'esquerra en el conjunt escultòric de la muntanya Rushmore; també a Simón Bolívar i Charles Darwin, a Henry David Thoreau, a George Perkins Marsh i Ernst Haeckel, en un ventall de personatges que li serveixen a Wulf per exposar les idees més destacades d'aquella època apassionant.
I la seva influència sobre altres pensadors i científics posteriors va ser encara més gran, i en part perviu fins als nostres dies. Va inventar les isotermes i les isòbares, aquestes línies que uneixen els punts d'igual temperatura o pressió que ens ensenya la dona del temps a la tele; va descobrir l'equador magnètic de la Terra; va percebre la profunda semblança que mostra la vegetació en tots els llocs del planeta quan les condicions ambientals són similars; al lector en tindrà prou pujar al Teide, com va fer Humboldt amb aquest i altres volcans gegantins, per contemplar tots els paisatges que ha vist en la seva vida a l'Europa continental, per exemple.
Per sobre de tot, Humboldt va ser el primer científic que va considerar la naturalesa en el seu conjunt. Va aplicar el mètode newtonià del pensament en dos temps -anàlisi i síntesi- al món biològic. El científic berlinès era tot el contrari d'un pinsador de butaca: des de petit estava obsessionat amb el viatge i l'aventura, i havia heretat dels seus professors il·lustrats una passió pels mesuraments precises; s'embarcava amb 40 aparells de mesura molt avançats per la seva època, i ni el congost més estret al costat d'un abisme li dissuadia de mesurar la pressió i la temperatura, l'altitud i el blau del cielo.Pero tot aquest luxe de detall no era per a ell més que la primera part, la qual Newton va cridar anàlisi en un context molt diferent. La segona part era la síntesi, i el gran observador es convertia aquí en un no menys gran pensador d'extraordinària amplitud. Aquesta capacitat seva per considerar la naturalesa en el seu conjunt va sorprendre per igual a Goethe i a Darwin. Humboldt va ser el primer científic que va abastar la biologia com un tot, com una xarxa de relacions que regia el comportament de cada part i que comprenia els espais i els temps. La hipòtesi de Gaia que ha formulat en el nostre temps James Lovelock, i que tendeix a considerar la Terra, o almenys la biosfera, com una mena d'organisme viu, és hereva de l'esperit visionari de Humboldt.La invenció de la naturaleza.Andrea Wulf . Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia. Taurus. Madrid, 2016 578 pàgines. 23,90 eurosDe tots el seu viatges, el primer i més important va ser segurament l'exploració del que avui anomenem Amèrica Llatina, i en particular de Veneçuela. De forma inesperada, el president del Govern espanyol en l'època, Mariano de Urquijo, li va facilitar un passaport per explorar les seves colònies americanes, cosa que fins llavors havia estat un privilegi exclusiu dels militars espanyols i de la missió catòlica romana. Aquesta tancament al món era, precisament, el que feia del sud i el centre d'Amèrica un territori d'enorme interès per a un investigador. Ni tan sols els mapes de Mèxic, Califòrnia i el sud dels Estats Units eren correctes fins que l'aventurer alemany els va refer, per a delit de Jefferson, que tenia un enorme interès en annexionar aquests territoris a l'emergent Unió. En una cosa discrepava l'alemany del president: en el seu rebuig a l'esclavisme, la abolició hauria d'esperar a Lincoln, la quarta cap de Rushmore.Dedicó seus últims anys a escriure Cosmos, el seu llibre més popular i una fita de la divulgació científica. I, per una d'aquelles bromes del calendari, va morir just l'any en què Darwin va publicar L'origen de les espècies, llibre que va fundar la biologia moderna i va explicar, a la fi, la raó última de la unitat de la natura que obsessionava a Humboldt: tota la vida té un origen comú.
Humboldt, que arribaria a ser el naturalista més famós del seu temps, és avui una figura arraconada en la història de la ciència. És paradoxal, perquè resulta molt difícil anar a veure una part del món on el seu cognom no hagi batejat algun lloc o algun fenomen natural: el corrent de Humboldt costat de la costa de Xile i Perú, serra Humboldt a Mèxic, pic Humboldt a Veneçuela, el riu Humboldt al Brasil, la badia Humboldt a Colòmbia, la glacera Humboldt a Groenlàndia, muntanyes a la Xina, Sud-àfrica, Nova Zelanda i l'Antàrtida, cataractes a Tasmània i Nova Zelanda, centenars de plantes i animals i fins a una de les taques de la Lluna, el mar de Humboldt. Però això són només noms, oi? I el cas és que el de Humboldt no apareixeria avui en cap llista dels 10 o 20 grans investigadors que han transformat el món.
L'autora ha compost una narració admirable, tan prenyada d'entesa com d'informació nova
Aquesta és la injustícia que intenta reparar Andrea Wulf, escriptora i professora al Royal College of Art de Londres, amb la seva obra monumental La invenció de la natura. El nou món d'Alexander von Humboldt, que arriba a les llibreries dijous. El llibre sorprèn per dues raons. La primera és la seva exhaustiva investigació sobre l'autor, que no només l'ha portat a rebuscar per biblioteques i arxius de mig món, sinó també a seguir els passos del naturalista alemany, a reviure en primera persona les seves aventures, escalades i aventures de descobriment. I la segona és que, potser com a conseqüència de l'anterior, l'autora ha compost una narració admirable, tan prenyada d'entesa com d'informació nova, tan plena d'emoció vital com de coneixement profund. La intenció de Wulf era reviure a Humboldt, i el millor que es pot dir del seu llibre és que ho ha aconseguit.
Amb independència de les seves grans i variats èxits científics, la vida d'Alexander von Humboldt (Berlín, 1769-1859) és de les que mereixen comptar, sens dubte. Naturalista, aventurer i fins guapo -si hem de donar crèdit al retrat que li va fer Weitsch als 36 anys-, Humboldt va ser el gran geòleg i ecòleg de la primera meitat del segle XIX, i segurament el científic més conegut de la seva època.
Fill d'un oficial de Frederic el Gran i d'una hugonot que havia sortit pitant de la França de Lluís XIV, i que el va criar amb rigidesa calvinista, mal estudiant de nen, menys interessat en la literatura i la ciència que en allistar-se a l'Exèrcit per lliurar llunyanes batalles, va haver de fer un curs d'enginyeria per enamorar-se de la botànica, i després de tota la ciència. Educat per destacats intel·lectuals de la Il·lustració, va tenir ocasió de conèixer -i de asombrar- als pensadors, estadistes i científics més destacats del seu temps.
Els mapes de Califòrnia, Mèxic i el sud d'EE UU no eren correctes fins que l'aventurer els va refer, per a delit de Jefferson
Goethe i Schiller van ser només els primers d'un cens prodigiós que inclou a Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, i el segon per l'esquerra en el conjunt escultòric de la muntanya Rushmore; també a Simón Bolívar i Charles Darwin, a Henry David Thoreau, a George Perkins Marsh i Ernst Haeckel, en un ventall de personatges que li serveixen a Wulf per exposar les idees més destacades d'aquella època apassionant.
I la seva influència sobre altres pensadors i científics posteriors va ser encara més gran, i en part perviu fins als nostres dies. Va inventar les isotermes i les isòbares, aquestes línies que uneixen els punts d'igual temperatura o pressió que ens ensenya la dona del temps a la tele; va descobrir l'equador magnètic de la Terra; va percebre la profunda semblança que mostra la vegetació en tots els llocs del planeta quan les condicions ambientals són similars; al lector en tindrà prou pujar al Teide, com va fer Humboldt amb aquest i altres volcans gegantins, per contemplar tots els paisatges que ha vist en la seva vida a l'Europa continental, per exemple.
Per sobre de tot, Humboldt va ser el primer científic que va considerar la naturalesa en el seu conjunt. Va aplicar el mètode newtonià del pensament en dos temps -anàlisi i síntesi- al món biològic. El científic berlinès era tot el contrari d'un pinsador de butaca: des de petit estava obsessionat amb el viatge i l'aventura, i havia heretat dels seus professors il·lustrats una passió pels mesuraments precises; s'embarcava amb 40 aparells de mesura molt avançats per la seva època, i ni el congost més estret al costat d'un abisme li dissuadia de mesurar la pressió i la temperatura, l'altitud i el blau del cielo.Pero tot aquest luxe de detall no era per a ell més que la primera part, la qual Newton va cridar anàlisi en un context molt diferent. La segona part era la síntesi, i el gran observador es convertia aquí en un no menys gran pensador d'extraordinària amplitud. Aquesta capacitat seva per considerar la naturalesa en el seu conjunt va sorprendre per igual a Goethe i a Darwin. Humboldt va ser el primer científic que va abastar la biologia com un tot, com una xarxa de relacions que regia el comportament de cada part i que comprenia els espais i els temps. La hipòtesi de Gaia que ha formulat en el nostre temps James Lovelock, i que tendeix a considerar la Terra, o almenys la biosfera, com una mena d'organisme viu, és hereva de l'esperit visionari de Humboldt.La invenció de la naturaleza.Andrea Wulf . Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia. Taurus. Madrid, 2016 578 pàgines. 23,90 eurosDe tots el seu viatges, el primer i més important va ser segurament l'exploració del que avui anomenem Amèrica Llatina, i en particular de Veneçuela. De forma inesperada, el president del Govern espanyol en l'època, Mariano de Urquijo, li va facilitar un passaport per explorar les seves colònies americanes, cosa que fins llavors havia estat un privilegi exclusiu dels militars espanyols i de la missió catòlica romana. Aquesta tancament al món era, precisament, el que feia del sud i el centre d'Amèrica un territori d'enorme interès per a un investigador. Ni tan sols els mapes de Mèxic, Califòrnia i el sud dels Estats Units eren correctes fins que l'aventurer alemany els va refer, per a delit de Jefferson, que tenia un enorme interès en annexionar aquests territoris a l'emergent Unió. En una cosa discrepava l'alemany del president: en el seu rebuig a l'esclavisme, la abolició hauria d'esperar a Lincoln, la quarta cap de Rushmore.Dedicó seus últims anys a escriure Cosmos, el seu llibre més popular i una fita de la divulgació científica. I, per una d'aquelles bromes del calendari, va morir just l'any en què Darwin va publicar L'origen de les espècies, llibre que va fundar la biologia moderna i va explicar, a la fi, la raó última de la unitat de la natura que obsessionava a Humboldt: tota la vida té un origen comú.
